Voluntat Gastronòmica

Tot apunta a que el contenidor-restaurant que ocupa gran part del carrer Santa Clara de Girona i treu el cap per sobre el riu Onyar té els dies comptats – encara que millor no ho celebrem fins que estigui fet, ja sabeu.. no diguis blat…-. Més enllà de tots els motius pels quals aquesta iniciativa no s’hauria d’haver permès mai, el que sí que ens ha mostrat d’una manera flagrant és la força motriu de qualsevol iniciativa d’una entitat amb poder com pot ser l’Ajuntament: la voluntat. 

descarga

No, no té res a veure amb raons, plans o estratègies. Això ve després i ja es trobaran les que facin falta per tal de justificar el primer pas donat. No passa en cap moment per una valoració prèvia, per un diagnòstic, per un examen de la situació local o la cerca de possibles propostes que promoguin els interessos o les mancances detectades. Ni molt menys. Tot passa per les ganes d’escoltar a uns o altres i de seguir-los el joc i donar-los una possibilitat o no. I el Vol n’és la gran mostra.

En uns temps on la cuina d’autors catalans gaudeix d’un renom i d’una repercussió internacional, calia un projecte de promoció d’aquesta? Està poc promocionada la cuina catalana? Qualsevol diria que hem tingut en qüestió de pocs anys 2 restaurants gironins a la part més alta dels rànquings. L’alta cuisine gironina ha fet molt bé la seva feina en el seu sector i si alguna cosa li manca en tot cas, seria acostar-la a una població que difícilment es podrà permetre mai un menú en les seves taules. Estratègicament parlant, el vol no ha aportat res, més enllà d’una estructura horrible molestant el pas i la vista del barri vell de la ciutat. 

Esperem que les demandes d’alguns partits sobre la seva activitat i el compliment de les seves obligacions amb les arques municipals ens permetin tenir una idea més clara del nyap que ha suposat tot plegat. I sobretot, esperem que a partir d’ara, quan no es vulguin atendre determinades necessitats socials es tingui el valor de dir la veritat: que no els dona la gana. Que acceptin d’una vegada per totes que no té res a veure en si és més o menys important per la ciutat. No ens vinguin amb que les taules juntes fan més soroll o que les bicis aterren els vianants. Més clar ja no ens pot quedar, la qüestió entre el fer i passar de llarg és una qüestió de voluntat. I la seva, és únicament una voluntat gastronòmica.

l’Optimista

V de Voluntat

En els darrers anys hem viscut submergits i farcits fins les celles amb hores i hores de continguts informatius relacionats amb el dret a decidir/consulta/9N/Independència… Tertúlies, descripcions sobre tot el que succeeix al voltant de la qüestió, reiteracions infinites i un seguiment quasi minut a minut de l’evolució de l’opinió de diferents polítics.

I si bé no crec necessari justificar perquè les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre necessiten una cobertura mediàtica excepcional, així com moltes de les decisions preses a nivell polític per intentar emprendre el camí de l’emancipació nacional. Sí que em sembla necessari posar atenció sobre la manera en com s’ha tractat -i es segueix tractant- el tema.

8 estelada catalunya

Més enllà del monocultiu informatiu al que ens hem vist abocats en els darrers dos anys, algun dels fets més preocupants segurament ha estat observar com s’ha defugit tot intent d’examinar tots els elements que impliquen el fet d’abandonar una estructura estatal i haver-ne de construir una de nova. Per una banda s’ha intentat condicionar amb una sèrie d’arguments porucs, mentre que per l’altra s’ha enfocat tot el debat a respondre aquests arguments i justificar la necessitat de no parlar de res més: primer siguem independents i després ja veurem què fem. Encara que si a nivell de salut democràtica és una llàstima llençar-nos a un procés d’aquest tipus sense debats i projeccions polítiques i socials, també s’ha de reconèixer que estratègicament, pels favorables a la independència  era necessari centrar tots els esforços en clamar sí sí i sí, lluny de dispersar-se en debats en els que les energies del moviment poguessin dispersar-se.

Tot i que si haig de fixar la meva atenció en alguna de les característiques informatives dels darrers anys és la necessitat imperiosa de justificar de manera compulsiva la necessitat i el dret d’embarcar-se en una aventura d’aquest tipus. Personalment, preferiria que s’estalviessin i ens estalviéssim aquest tic acomplexat de dir-nos una i altra vegada que som una nació tal, que vam fer pasqual i que per aquest relat històric tenim dret o mereixem iniciar aquest camí. Cal que ens ho repetim a nosaltres mateixes tantes vegades? tan poc ens ho creiem que hem de reiterar-ho constantment? 

Som un conjunt de ciutadans que ens reconeixem: llengua, costums, territori… com a membres d’un col·lectiu major – Nació- i per una sèrie de motius volem organitzar-nos d’una altra manera. Com a col·lectiu que s’identifica a si mateix i vol resoldre una de les seves necessitats i no troba empar en l’estructura administrativa en la que viu, vol plantejar-se un canvi. Punt. Tot aquest exhibicionisme identitari, tota aquest enaltiment gratuït, l’únic que genera és una competició inacabable entre historiadors i opinòlegs de tres al cuarto que intenten demostrar qui és més nació i qui té més dret per fer i decidir no sé què. Amb l’afegit negatiu que pressiona a aquells ciutadans que poden sentir-se part de la necessitat d’organitzar de manera diferent el seu país però que senten qüestionada la seva catalanitat o pertinença per no tenir les característiques culturals o d’altres tipus que no deixen de presumir-se.

Som catalans en la mesura en que volem viure i participar del desenvolupament d’un col·lectiu en el que ens hi reconeixem -per la raó que sigui-.  I ho volem, més enllà de parlar una llengua i viure en un territori en el que les persones que hi habitaven segles abans actuaven d’una o altra manera. El que legitima la nostra determinació no és el passat sinó la present voluntat dels que avui formem part d’aquesta realitat comuna, sigui quina sigui la seva història i origen. 

La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista