Viure al cub

El divendres 5 de juny el Teatre de l’Ateneu de Celrà acollia l’espectacle Ovidi al Cub, un espectacle que combina el geni, l’encant i el do de tres figures que sobre l’escena van representar quelcom més que el seu apreci i vindicació per Ovidi Montllor. La proposta amb la que es presentaven David Fernandez, Borja Penalba i David Caño va més enllà del que es podria definir com una mera combinació de l’enginy i l’habilitat d’un polític, un cantant i un poeta. És tota una exemplificació del que significa participar, crear, fer política, viure.

ovidi3

Al llarg de l’actuació un interrogant s’amaga i plana per la platea: Qui és qui? Qui estàn fent política? Qui representa? Qui crea?Qui canta, recita, emociona? Qui fa què? Fora de l’escenari costaria menys respondre aquestes preguntes, però al llarg d’aquella hora llarga totes aquestes etiquetes i classificacions acaben engolides per una manifestació vital que no pot evitar trencar amb tot aquest estancament i amb totes aquestes rigideses que intenten ordenar el que es pot fer i el que no, el qui o el com.

Una manifestació que sovint s’obvia i porta a la confusió i a la incomprensió quan partits i moviments polítics actuen regits per eines com el nombre de mandats limitats, o genera cares d’esceptiscisme fruit d’afirmacions que reivindiquen la política com a alguna cosa més enllà de les institucions representatives i els partits. Res de tot això té sentit fora d’aquest marc, d’aquest manera d’entendre la vida i l’acció. Més enllà dels límits, que valora i estima l’aventura d’experimentar i saltar les barreres. I dins d’aquest marc, qui s’atreveix a negar-li el qualificatiu de músic a David Fernandez, el de polític a Borja Penalba o el d’activista a David Caño? No hi haurien raons.

Ovidi el Cub enalteix i brinda per una opció vital que no pot atendre als qualificatius ni adjectius de cap mena. Els seus autors són i viuen, actuen i accionen, creen i comuniquen un discurs que fa apologia de la lluita quotidiana, de l’experimentació imaginativa i valenta, de l’assumpció del possible error, de la probable davallada. Un clam temerari on l’important és deixar-se endur per les conviccions i esbotzar tota condició limitant i limitadora.

Que diguin el que vulguin, poeta, música o polític, que el més important és viure, viure al cub.

l’Optimista

El secret està en la massa

Ajunta, apilona i amuntega. Centrifuga i desarrela. Crea espais densos, hiperconnectats en mitjans i profundament individualitzats en responsabilitats i hàbits de gestió i convivència, plenament centralitzats vers l’administració i els subministradors de recursos.

A foc lent? ni pensar-ho, ràpid, viu i intens, que l’immediatesa ho banyi tot, no fos cas que en un segon de distensió s’oxigenés de més alguna neurona, que alguna emoció prengués prou força per sobrepassar la repressió inconscient i per desgràcia intentéssim prendre decisions de manera conscient. I encara menys se’ns passés pel cap compartir aquesta consciència amb algú altre. Per què procurar satisfer allò que necessitem per ser quan podem consumir?

pbulla

Consumir models familiars o afectius, projectes laborals, de salut o alimentaris. Comprar sense valorar el seu cost social o ambiental ni la seva necessitat. Participar sense assumir ni un bri de responsabilitat vers el Món. Solidaritzar-nos sense empatitzar ni un sol instant amb qui reconeixem com a desfavorits, sense preocupar-nos uns moments per les motivacions d’aquesta realitat hostil.

Però això és la massa, aquest indret en el que tothom es refugia. Anònims, amb drets, i ni una sola necessitat reconeguda. Si vols alguna cosa lluita, enganya o esclavitzat – ven la teva força de treball- per aconseguir-la. La llei del més fort, hàbil o astut, del predomini dels interessos particulars per sobre dels col·lectius/universals. Aquest espai en el que vivim rebolcats i barrejats, encara que difícilment junts i en comú.

I és relligant i aglutinant aquesta massa la via que ens podria permetre viure, treballar i estimar responent a les nostres necessitats. És recuperant el temps per fer més lents els nostres compassos del dia a dia el que ens possibilitaria descobrir el nostre entorn més pròxim i les necessitats més bàsiques que no poden restar desateses. La massa convertida en comunitat, en persones que es reconeixen i s’integren.

No des de l’identificació fonamentada en trets i característiques semblants o iguals sinó des de la voluntat d’assolir un benestar comú que no pot deixar de banda a cap dels seus membres.

l’Optimista