Caldos de cultiu

Aquest matí els mitjans en van plens: un adolescent colpeja amb un directe d’esquerra brutal la cara del President del Govern espanyol. Com no podia ser d’una altra manera, tothom ha agafat el manual de respostes automàtiques i ha condemnat incondicionalment l’agressió.

Fins a la condemna i el rebuig el manual és ben clar: No, no i no. La violència -només la física cal especificar- resta condemnada incondicionalment. Ara bé, el que ja no trobem de manera tan òbvia en el llibret d’estil ni en les valoracions en calent dels mitjans de comunicació és com emmarquem aquest acte i quines són les connexions que establim entre ell i la situació social del país en el que vivim. De fet, les primeres reflexions denoten molt d’automatisme i poc d’aprofundiment: que si això és fruit d’un caldo que es porta cuinant des de fa temps, que si els escratches, que si l’extrema esquerra, que si l’actitud d’un líder polític en un “debat” televisiu, etc. Com a elements conjunturals i de caràcter lleu només dir que era membre d’un grup de supporters de futbol de la seva ciutat i que va ser expulsat d’un cole pijo.   Però que quedi clar, ni el futbol ni la classe social a la que pertany tenen res a veure en que opti per una conducta violenta. Aquests són trets circumstancials que no desvetllen el nucli de la qüestió que rau en la violència política incentivada per l’anomenada Esquerra i els seus moviments.

Puc estar d’acord en que generalment hi ha diversos esdeveniments que creen les atmosferes adequades per desencadenar determinades conductes. Ara bé, definir quines són les condicions generadores d’un acte violent com el d’ahir al vespre, amb la premura de la notícia d’última hora i tot el que envolta el fast-journalism al que ens estem malacostumant, és un autèntic exercici de tendenciositat, propaganda i exhibició de prejudicis. I posats a ser tendeciosos… Per què no enceten una campanya antifutbol? Per què no es posen a enfocar l’exèrcit d’opinòlegs en els efectes nocius dels models i patrons de conducta que es fomenten en els camps i estadis? Per què no ho vinculen amb la permissivitat social a l’hora d’insultar i agredir en el marc de les competicions esportives? Suposu que no té cap mena de sentit i que per això no ho fan.

S’ha de dir que deu tenir la seva gràcia posar-se en aquesta línia i retroalimentar-se amb els altres narradors de realitat i personatges públics. Ja que hem obert la llauna, un exercici de connexió d’idees i fenòmens més: I si s’enfoqués cap a l’educació en determinades institucions educatives elitistes? I si es mirés rigorosament, en els arxius dels mitjans i comissaries, els diversos actes de violència juvenil lligats a la prole de les classes benestants de diferents capitals del país? I si es busquessin altres testimonis de joves d’ambients benestants que han anat rotant de centre en centre educatiu? Quina tonteria(no?)! Òbviament la responsabilitat és la PAH per organitzar un moviment de defensa d’un dret fonamental i fer-ho sense etzibar un sol cop de puny, encara que a molts d’aquests mitjans els hagués agradat que algú hagués perdut els nervis.

Sigui com sigui, de caldos de cultiu per reproduir certes conductes indesitjables se’n poden veure molts. Encara que la recepta, en període electoral i per certs mitjans, és ben clara i d’uns colors i idees ben definides.

l’Optimista

Sang i Fetge.

Tot i que el meu baix consum televisiu m’impedeix parlar amb propietat del que és habitual a les pantalles de la caixa tonta i en alguns dels seus programes, cada vegada que l’encenc hi ha algun element que em sobte i em provoca un malestar contundent. Aquesta vegada, el que va aconseguir que m’indignés va ser l’extrema lleugeresa amb la que els telenotícies del diumenge passat al migdia imprimien sobre la pantalla els cadàvers i les persones víctimes dels atacs israelians, així com la normalitat -per mi forçada- amb les que es tracten temes relacionats amb els morts del vol de Malaysian Airlines abatut.

Fa no tants anys, s’obrien debats i intenses discussions sobre la adequació de distribuir videojocs i pel·lícules amb alts continguts violents. Es solia apel·lar a l’efecte naturalitzador de certs aspectes que normalitzaven relacions humanes contraposades als valors del respecte, la tolerància i la convivència. Avui ja no són ni ninots 3D. A plena llum del dia, sense respecte a l’horari on la mainada i la família poden estar davant la televisió i prenent només la “consideració” d’advertir de la cruesa de les imatges, els periodistes aboquen sense mesura ni filtre imatges que no aporten cap valor informatiu i que només serveixen per ferir la (poca)sensibilitat que ens quedi.

Encara que, personalment, ja no es tracte de l’edat dels televidents. De debò, aporta algun valor periodístic transmetre imatges on les despulles, la sang i desesperació humana inunden l’audiència? Entenc millor les motivacions de l’ofensiva Israeliana sobre Gaza? Puc comprendre millor les reivindicacions Palestines? Puc empatitzar més enllà de sentir el dolor i el sofriment extrem? Quin efecte té sobre nosaltres atendre un programa considerat seriós i útil  on es dedica la gran part del seu temps a mostrar-nos escenes que serien difícils d’incloure -fins i tot- en les obres de Tarantino.

Sovint es parla i s’analitza la sel·lecció dels continguts que els mitjans de comunicació difonen, així com les idees de fons i els interessos als que responen. Caldria no deixar de banda la manera amb la qual es reprodueixen aquestes notícies, doncs tan és important el què com el comNo hi ha cap argument que justifiqui que per voler informar-me -si és que a la televisió hi podem trobar informació- hagi d’exposar-me a que es vulneri el meu dret a no sentir-me ferit.

La violència explícita no sensibilitza, ofèn. Agredeix i dificulta que siguem capaços d’atendre la informació que ens arriba en les condicions adequades. Com l’alumne que es bloqueja davant la insistència agressiva del mestre i no aconsegueix respondre, el televident no pot jutjar cap fet de manera raonada. Només pot defensar-se -sigui infravalorant les imatges o intentant digerir les imatges- del que veu.

Necessitem un periodisme que ens relati i ens informi d’allò que creu oportú, per molt greu que sigui, sense agredir-nos. Convidant-nos a reflexionar i analitzar els diferents elements que acompanyen cada fet des d’un llenguatge multimèdia no-violent.

l’Optimista

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista

No és Vendre?

No és vendre! clama una cançó de la banda de rap At Versaris reivindicant una producció musical centrada en els continguts i la qualitat i que defugi dels fins estrictament comercials. El mateix fil argumental i les mateixes raons podrien aplicar-se a la premsa veient les portades d’aquest Diumenge.

images

És bastant trist fer un repàs de les portades d’aquests mitjans i observar com una sèrie d’elements es repeteixen en la majoria dels diaris, els quals es podrien col·locar sota l’etiqueta del “groguisme“, del tot si val per vendre més exemplars que la competència, i per fer-ho, què millor que jugar amb les imatges i els titulars més cridaneres.

Violència i Fútbol. Així es podria resumir el Món en el que vivim si féssim una extrapolació de la informació que ocupa de manera majoritària la premsa del país. Ja sigui de manera gràfica o textual, dels 8 mitjans que apareixen en aquesta mostra només 2 no omplen el seu espai amb imatges d’enfrontaments, exèrcits, o comentaris referits a possibles situacions violentes/terroristes, o per altra banda, no centren la seva atenció en el Barça o el Real Madrid.

Em sembla que sortiré a passejar, seré víctima d’un esquerranòs radical, d’un soldat/paramilitar o d’un terrorista? S’accepten apostes.

l’Optimista