La màgia del 9N

Una vegada més, i no en van poques, riuades i riuades de persones s’han llençat al carrer per expressar que Catalunya no és només un territori sinó una societat/comunitat. És un col·lectiu de ciutadanes i ciutadans que es reconeixen com a part d’un subjecte més gran -país, nació…-. Un subjecte que no està satisfet amb la seva relació amb Espanya -aquest sac on hi tirem tot allò que no ens agrada- i que exigeix un mecanisme per redefinir-la.

vot

Sovint apareixen i es comenten reflexions entorn de com és possible que davant la infructuositat de tots aquests esdeveniments, dels resultats inherts -en termes d’impacte en la relació entre Cat i Esp – de les mobilitzacions i de la incapacitat dels polítics de prendre un rol de lideratge i corresponsabilització ferma davant la ciutadania no hi hagin escalades de tensió i/o violència entre la ciutadania. Com pot ser que davant l’immobilisme generalitzat de totes les parts implicades, excepte la ciutadania catalana, tot segueixi generant una i altra vegada el mateix: més mobilitzacions diverses (Mani-via-V-9N).

No cal dir que la resposta oficial i mediàtica i la que haureu trobat ràpidament és clara: som un poble pacífic, civilitzat, modèlic i festiu i tots els qualificatius meravellosos que us sorgeixin.

Personalment em pregunto si és la independència/dret a decidir el que mou la gent a participar? l’objectiu de totes aquestes fites és assolir-ho? Si és així, perquè després d’anys d’acció i manifestació la gent segueix mostrant-se més i més satisfeta de prendre part d’aquests esdeveniments en comptes de dubtar del seu valor?

Potser el que cerca la gent quan participa és exactament això, sentir-se part, viure l’alegria de sentir-se a dins d’aquest relat que ens atravessa cada dia. Encara que impliqui construir aquest concepte tant tendenciós al que anomem Espanya, encara que no ens permeti debatre amb tranquilitat i profunditat sobre els motius de les nostres desigualtats ni sobre el projecte de país. Potser és justament la força d’actuar en una escena que coincideix amb l’atesa pels mitjans de comunicació i els polítics, produint com ben poques vegades passa que sentim que existeix un vincle entre el nostre dia a dia i tot allò que es reprodueix en les pantalles. 

Sigui com sigui, el que segur que està assolint el “procés” és que una part de la ciutadania de Catalunya prengui contacte amb la màgia i l’energia que genera el fet de sentir-se part d’una història que la connecta amb un Món que semblava en un irreversible procés d’estancament i aïllament individual.

l’Optimista

La Societat de l’Abundància

Imagina un Món on tothom ofereix aquelles habilitats, destreses i la seva voluntat lliurement, sota l’única condició de la pròpia disponibilitat i desig. Imagina una societat on sempre que ho necessites pots demanar ajuda i recolzament a la gent del teu entorn sense patir per si tindràs prou diners o qualsevol altre element d’intercanvi, que l’únic que determinarà si algú et podrà donar un cop de mà serà la seva voluntat i predisposició. Considera, encara que sigui per un minut només, la opció de compartir aquest espai amb gent unida sota un únic interès: compartir.

Compartir interessos, necessitats, capacitats, inquietuds i reptes. I fer-ho de manera deslligada de les limitacions de dependre d’un recurs que per una o altra raó no reconegui la teva experiència ni la teva disponibilitat. Fer-ho des de la confiança en que si tots i totes sumem, si tothom col·labora, res ens pot faltar. 

Des de fa anys, els Bancs del Temps promouen un espai on les persones puguin intercanviar la seva riquesa lluny de les limitacions monetàries i defugint els criteris de reconeixement del que s’anomena el Mercat. Des del Banc del Temps de Pla de Palau, aquest cap de setmana s’ha decidit donar un pas més enllà de la substitució d’unitats d’intercanvi: diners x temps. Després d’un procés de debat on vora el 15% dels socis han treballat i debatut de manera presencial  sobre les limitacions de l’actual estructura de funcionament del Banc del Temps, aquest han pres la determinació de llençar-se a una nova etapa que afavoreixi la interrelació d’aquelles i aquells que formen part del col·lectiu: eliminar la unitat “temps” d’intercanvi.

tempscor2

S’obre un nou procés d’adaptació als mecanismes de funcionament del BdT de Pla de Palau a aquesta nova realitat. S’inicia un període on caldrà acceptar els reptes que s’han fixat i experimentar quins nou tipus de relacions i possibilitats ofereix un sistema d’intercanvi on els únics elements que regularan l’efectuació d’unes o altres activitats seran la voluntat i la predisposició dels seus membres de fer realitat aquest espai. Un espai on tothom podrà oferir allò que valora, així com ningú quedarà exclòs de l’oportunitat de demanar allò que necessita.

Al cap i a la fi, com sorgia amb força al llarg d’aquest procés, el més important, el fonament del Banc del Temps no és altra que les relacions, els vincles i la creació d’una xarxa de suport on tothom pugui sentir-s’hi còmode i satisfet. Tot el que ens ho limiti ha de ser superat.

Així doncs, arriba una nova etapa  en la que amb la confiança bàsica en que col·lectivament trobarem les respostes que necessitem, donem la Benvinguda a la Societat de l’Abundància. 

l’Optimista

Sant Jordi, el Verd.

La Diada de Sant Jordi és una d’aquelles dates que tot i no tenir un pes especial en el calendari en no reflectir-s’hi com a Festiu (en el sentit  que és laborable), generalment es sol esperar amb certes ànsies i, a mesura que s’acosta, una gran part de la població es bolca en aquesta festivitat popular ja sigui pensant en les roses, els llibres o si tindrà prou valor com per regalar-los/les a qui realment desitja.

El 23 d’Abril és sense cap mena de dubte un dels dies en que tothom qui d’alguna o altra manera es considera català, el reconeix com a propi, com a patrimoni comú i imprescindible. El que no hauríem de permetre és que els esforços interessats de certs sectors comercials en redirigir aquesta celebració cap a una espècie de Fira del Llibre o un Sant Valentí a la catalana, ens faci oblidar una altra càrrega que omple la llegenda del nostre Cavaller creuat.

San-Jordi-y-el-Dragon

Sant Jordi és un vincle que brota d’aquest punt sobre el que ha pivotat gran part de la nostra història: la Mediterrània. Al llarg i ample de la nostra petita i bonica mar trobem rastres d’aquest símbol que exalta l’esclat de la primavera, de la victòria de la llum vers la foscor, del cavaller que derrota l’obscuritat, el fred i la negror hivernal, de la sang de la qual en naixeran les flors i l’impuls vital que dona el tret de sortida al període més fèrtil i fructífer de l’any.

Jordi deriva del grec Georgos que significa agricultor (Gea – Terra + ergon – el que la treballa), i en el Món musulmà és conegut com el Khdr o Khudir que en àrab significa “el Verd” i que segons aquesta tradició va ser un personatge que va beure de la font de la vida esdevenint immortal i símbol de vitalitat i fertilitat. I així podríem anar repassant un llarg camí de símbols, imatges i narracions que transiten al llarg de la història i que d’est a oest, i de nord a sud, circulen al voltant de la Mediterrània.

Tan de bo fóssim capaços d’emprar aquestes tradicions per reforçar els nostres llaços, per reivindicar la diversitat de manifestacions i festes dins la celebració comuna d’un moment cabdal en el nostre cicle anual. Doncs més enllà de els fronteres i els interessos particulars, la Primavera, a tothom afecta per igual.

l’Optimista