L’Illa de Formentera

Les imatges i impressions que circulen pel nostre imaginari cada vegada que parlen i parlem de la ciutat de Girona són clares: la Catedral majestuosa sobre el Barri Vell, la seva façana ben polida i el seu entorn a la falda que l’acompanya de manera elegant i empedrada. La llamborda, el riu i la tranquil·litat com a senyes d’identitat. 

IMG_20151022_112956

Girona no és la Força, Girona és l’Illa de Formentera. I no ho dic pensant en l’arxipèlag balear sinó en el barri de Pont Major. Al llarg d’aquests set-cents metres que travessen longitudinalment gran part d’aquest barri de la ciutat s’hi troben molts més elements que la representen que en els puja-i-baixes del Call.

Sortint caminant des dels murs de l’antic centre dels Salesians, i actual IES Narcís Xifra, fins a topar amb els Blocs Sindicals descobrim molt del que han estat les línies mestres de la Girona que s’ha conformat al llarg de els darreres dècades. En aquest breu viatge passem per diverses sensacions. Des de la nostàlgia que desprèn un edifici imponent com el dels Salesians, fins a l’estranyesa que emana de la localització del centre formal –centre cívic, biblioteca pública, etc- en el que per història representa el nucli del barri però que en l’actualitat no és més que un dels extrems d’aquest.

La confusió és el principal tret que acompanyen les passes per l’Illa de Formentera. Confusió en descobrir els buits em forma de cases o solars abandonats, en adonar-se que la trama urbana m’allunya de la resta del veïnat interposant grans àrees industrials i desolades entre els diferents nuclis d’habitatges, en observar com la construcció d’uns blocs d’habitatges de manera insensata pot generar per si sola l’aïllament d’un espai com els Blocs Sindicals. L’Illa de Formentera ens recorda la manca de planificació per part de les institucions, així com la falta de previsió i de diagnòstic –o la desatenció d’aquest- a l’hora d’enfocar l’estructuració i vertebració d’un barri com a tal i com a membre de la ciutat. El carrer ens manifesta que l’actuació descoordinada només genera espais difícils d’habitar i on les relacions socials, humanes i econòmiques queden dificultades de manera física i estructural.

L’Illa de Formentera és present arreu de la ciutat, no és només un bolet en un racó segregat de la vila al que ningú fa cas. Potser ha arribat l’hora que acceptem aquesta realitat tan gironina i deixem d’ensomniar-nos amb les llambordes i la mirades curioses al peu de la Catedral cercant a Josafat.

l’Optimista

Construir no és urbanitzar

Si alguna cosa caracteritza la planificació urbanística de la nostra ciutat -Girona- és la manca d’uns criteris o de res que ens faci pensar que a l’hora de dibuixar les línies que esdevindrien carrers i places hi havia la voluntat de construir un lloc amb unes qualitats determinades. Com si la manera en que es dugués a terme aquest procés no afectaria en el tipus de relació o activitat que s’anirien produint entre els ciutadans i ciutadanes de la vila. Girona -amb comptades excepcions que confirmen la norma- és un cúmul d’edificis sense sentit o coherència estètica, de carrers que porten a on porten sense massa raó ni explicació. Als contorns en expansió de la ciutat, els blocs d’habitatges es combinen amb cases buides tapiades així com espectaculars construccions noves, també a mig omplir per cert. També hi ha parcs i jardins: els antics com la Devesa, tot i majestuosos, no sabem què fer-ne -algú recorda el procés participatiu?- i els nous costa de mantenir-los.

hortes

El resultat n’és un espai amb el que costa identificar-se. No és estrany que per una part important dels gironins sigui més fàcil identificar-se amb el Barri Vell de la ciutat que sí que gaudeix d’una coherència estètica a més d’acumular un bon grapat d’espais pensats justament per la trobada i la interrelació de persones: lliure de vehicles, llocs de consum, oferta cultural, etc. La meva percepció és que inclòs barris que per raons històriques -antics municipis-, amb trets urbanístics molt distintius o amb característiques demogràfiques particulars, els qual han gaudit d’un teixit veïnal organitzat i actiu viuen les dificultats per aglutinar gent sota un sentiment de pertinença. Barris cada cop més dormitoris i menys actius.

En la mesura en que cada dia les llars són pensades per aglutinar-hi més activitats i tecnologies, els espais públics queden poc a poc relegats a circuits de trànsit, de circulació, entre uns i altres àmbits particulars, domèstics o comercials. Procés amanit amb l’afició generalitzada de les administracións locals a redactar normatives i ordenances clarament orientades a protegir -no sabem ben bé de què- als particulars, ja sigui de possibles molèsties ocasionades per els activitats al carrer o restringint els usos que s’hi poden fer -p.e. menjar i beure- i condicionant-los en l’àmbit dels locals o llars.

I si comencéssim a abandonar aquesta concepció que redueix casa nostra a l’immoble en el que vivim? Que tot aquest esforç que es dedica dissenyar com haurien de ser les llars per ser més accessibles, eficients energèticament, pràctiques i adaptables a les necessitats de les persones que hi viuran, comencés a aplicar-se a la planificació de les ciutats.

La ciutat és molt més que el cúmul d’habitatges, serveis i infraestructures. És tota una projecció de possibilitats, potencialitats i límits. Una projecció on el poder públic no pot declarar-se neutral, doncs això només implica deixar-la a mans d’aquells qui tenen accés al mitjans per edificar i generar beneficis d’aquest procés. Necessitem un urbanisme que des del plànol ens convidi a construir la ciutat que volem.

l’Optimista