Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista

Víctimes de la Transició(ns)

Llegeixo l’interessant post: “La Generació T ens ha arruinat” en el Blog “Des del Fiord”, en el qual hi trobo una interessant reflexió i descripció sobre el procés que, segons l’autor, ha portat a l’establiment d’un segment generacional del país a ocupar un rol predominant en les diverses estructures polítiques, socials i econòmiques.

Com sol esdevenir en la majoria d’argumentacions que es plasmen en els blogs diversos (com el que esteu llegint) i d’altres articles i escrits que trobaríeu en tan altres mitjans de comunicació, l’autor intenta oferir un relat que expliqui les raons per les quals un o altre fet, problema o fenomen succeeixen. I per fer-ho no dubte en informar-se i obtenir un bon grapat de dades i exemples que enforteixin el seu plantejament. A la vegada que sense poder-ho evitar, queda atrapat per la necessitat de limitar-se a un nombre de paraules accessible, i per tant, no resta altra opció que obviar certs arguments.

images

És llavors que arriben les onades de comentaris de suport i de contra-argumentació. I de la mateixa manera que un obviava certs aspectes de la realitat i posava èmfasi en una vessant, l’altre carrega en prou d’una altra perspectiva totalment defensable a través també de dades i arguments de pes.

El que resta en la base de les diverses línies, a les que he pogut accedir entorn de la qüestió que ha obert aquest blog, és que les transicions no són un element de fàcil solució. No només en l’àmbit d’un règim polític a un altre, o d’una direcció o un càrrec a un de diferent.

En la majoria de les institucions de la nostra societat trobem friccions en els episodis de canvi. Els observem en les dificultats dels pares de cedir davant dels fills, en tensions a l’hora de permetre l’accés a les noves veus a una entitat o moviment social. No deixem de viure-les en un mercat laboral que cada cop distancia més el règim dels nous treballadors versus els qui ja hi porten un temps més llarg. En l’envelliment de la majoria d’òrgans de decisió empresarials i polítics.

La mobilitat en els rols i status requereix d’una sèrie d’habilitats i valors que no semblen massa presents en les nostres institucions: confiança mútua, empatia, transparència, sinceritat vers un mateix i els altres i un llarg etcètera.  

En aquests processos de canvi, hi tenen responsabilitats i deures totes les parts implicades. I encara que no totes les parts tenen el mateix poder d’elecció en cada situació, no deixarà de ser reprovable alguna qüestió determinada a l’altre i viceversa. Així que en certa manera, no deixa de ser una discussió en part banal dedicar-se a atribuir culpes més enllà d’intentar senyalar la corresponsabilitat existent.

Ja comença a ser hora que ens desfem de la tàctica del boc expiatori (“la culpa és de l’altre!”) per defugir el nostre deure com a agents promotors dels canvis i parts implicades en les transicions, les quals, de fet, no es deturen mai.  Necessitem reprendre el convenciment que inclòs en l’abstenció, seguim tenint un pes actiu en aquests processos dels quals per bé o per mal són inescapables.

És moment d’assumir la nostra part en el “joc”, i sense por acceptar que l’estabilitat i l’immobilisme no existeixen en el nostre Món. Ho gaudim o no vivim en transició permanent.

l’Optimista