El Feminisme necessita als homes, també.

“Varón, raza blanca, entre 18 y 49, todo el mundo me hace caso sin importar lo tontas que sean mis sugerencias” Amb aquesta frase Homer Simpson representa de manera senzilla i genial el pes de la discriminació social per raons de sexe, raça i edat. Es pot dir de moltes altres maneres, més refinades i detallades, però no es pot deixar més clar què significa ser un privilegiat en la nostra societat. Si intentéssim afinar l’afirmació en el nostre context i moment, potser corregiríem la franja de l’edat, afegíriem la situació laboral, condició religiosa, habitatge, i entre d’altres, la nostra orientació sexual.

Com en tota escena en la que es figuren uns rols privilegiats, inevitablement s’assigna a uns altres la condició oposada, els discriminats: mujer, raza no-blanca y menor de 18/mayor de 50. Tothom qui, a diferència dels escollits, no en fan prou en suggerir, parlar o cridar perquè es tingui en consideració. 

Carrers plens de gen

La història està farcida d’exemples de com cadascun dels segments marginats per la societat ha estat capaç d’invertir tot aquest malestar rebut i transformar-lo en diferents formes d’organització, lluita i voluntat de canviar aquesta situació d’injustícia: moviments anticolonials, antiracistes, feministes, el moviment obrer, etc. I si no en tots els casos, en una gran majoria d’aquests el procés de transformació s’ha vist minat constantment per la incapacitat/oposició dels privilegiats – colonitzadors, racistes, masclistes, propietaris – de reconèixer i acceptar que existeix una desigualtat que genera injustícia i que cal buscar un punt on tothom es senti inclòs. Incapacitat i oposició que ha permès que tot i el gran nombre de canvis a nivell legislatiu i de reconeixement simbòlic de drets humans, la realitat és que ni les relacions colonials han desparegut, ni les discriminacions per raò de raça o gènere han cessat i, ni molt menys, la divisió classista de la societat s’ha vist minvada. 

Apunt d’arribar al 8 de març, les veus que segueixen denunciant la discriminació vers les dones i tot aquell qui no ocupa la posició d’home, masculí i heterosexual -per dir-ne tres de senzilles- prèn un protagonisme tímid. Per voluntat expressa o accidentalment, un dels efectes de la lluita feminista ha estat la creació d’espais de reivindicació, solidaritat i lluita que tendeixen a l’exclusió dels homes, masculins i heterosexuals. Espais lliures dels privilegiats. Un fet que no manca de sentit i que potser respon a l’impuls de crear i consolidar vincles entre iguals, de forjar estratègies d’empoderament i de força que no puguin veure’s mermades per la influència desactivadora dels qui ni viuen la desigualtat en la seva persona ni ho consideren una prioritat.

Ara bé, en la mesura en que determinats espais han assolit l’objectiu de projectar-se i consolidar-se com a espais de proposició de relacions de gènere igualitàries, el seu avenç pateix de les dificultats de transmetre les seves fites a tothom qui visqui fora d’aquests cercles, sigui o no privilegiat, dona o home. Possiblement, aquest sigui un dels grans reptes del feminisme contemporani -així com de totes les lluites anti-privilegis-: integrar als opressors, trencar els estigmes que també acompanyen al varón de raza blanca. Aprendre a conciliar el patiment propi amb la comprensió del qui l’afligeix. Desidentificar l’home com a l’enemic i reconstruir-lo com a aliat imprescindible.

La missió no és senzilla, i no serà possible a menys que els propis privilegiats també carreguin el pes que els pertoca i s’obrin al repte d’entrendre i canviar la seva posició social. Només així, obrint canals de comunicació real i que possibilitin una presa de consciència que integri a totes les parts serà possible imaginar respostes que transformin a diferents nivells les relacions entre gèneres de la nostra societat.

La feminitat no es pot construir sense els homes, així com la masculinitat mai s’hauria d’haver forjat sense atendre la dona. 

l’Optimista

La Societat de l’Abundància

Imagina un Món on tothom ofereix aquelles habilitats, destreses i la seva voluntat lliurement, sota l’única condició de la pròpia disponibilitat i desig. Imagina una societat on sempre que ho necessites pots demanar ajuda i recolzament a la gent del teu entorn sense patir per si tindràs prou diners o qualsevol altre element d’intercanvi, que l’únic que determinarà si algú et podrà donar un cop de mà serà la seva voluntat i predisposició. Considera, encara que sigui per un minut només, la opció de compartir aquest espai amb gent unida sota un únic interès: compartir.

Compartir interessos, necessitats, capacitats, inquietuds i reptes. I fer-ho de manera deslligada de les limitacions de dependre d’un recurs que per una o altra raó no reconegui la teva experiència ni la teva disponibilitat. Fer-ho des de la confiança en que si tots i totes sumem, si tothom col·labora, res ens pot faltar. 

Des de fa anys, els Bancs del Temps promouen un espai on les persones puguin intercanviar la seva riquesa lluny de les limitacions monetàries i defugint els criteris de reconeixement del que s’anomena el Mercat. Des del Banc del Temps de Pla de Palau, aquest cap de setmana s’ha decidit donar un pas més enllà de la substitució d’unitats d’intercanvi: diners x temps. Després d’un procés de debat on vora el 15% dels socis han treballat i debatut de manera presencial  sobre les limitacions de l’actual estructura de funcionament del Banc del Temps, aquest han pres la determinació de llençar-se a una nova etapa que afavoreixi la interrelació d’aquelles i aquells que formen part del col·lectiu: eliminar la unitat “temps” d’intercanvi.

tempscor2

S’obre un nou procés d’adaptació als mecanismes de funcionament del BdT de Pla de Palau a aquesta nova realitat. S’inicia un període on caldrà acceptar els reptes que s’han fixat i experimentar quins nou tipus de relacions i possibilitats ofereix un sistema d’intercanvi on els únics elements que regularan l’efectuació d’unes o altres activitats seran la voluntat i la predisposició dels seus membres de fer realitat aquest espai. Un espai on tothom podrà oferir allò que valora, així com ningú quedarà exclòs de l’oportunitat de demanar allò que necessita.

Al cap i a la fi, com sorgia amb força al llarg d’aquest procés, el més important, el fonament del Banc del Temps no és altra que les relacions, els vincles i la creació d’una xarxa de suport on tothom pugui sentir-s’hi còmode i satisfet. Tot el que ens ho limiti ha de ser superat.

Així doncs, arriba una nova etapa  en la que amb la confiança bàsica en que col·lectivament trobarem les respostes que necessitem, donem la Benvinguda a la Societat de l’Abundància. 

l’Optimista