Animals de companyia

No queda molt clar si es tracta d’una animal fàcilment adquirible a través de la compra, doncs no tots els exemplars responen de la mateixa manera al clam dels diners. De fet, alguns arriben a mostrar-hi una animadversió considerable i només responen a d’altres esquers tan rars com el respecte, l’apreci o la tendresa.

Sigui com sigui, alguns dels seus valedors no dubten en exaltar les seves virtuts i a minimitzar alguns trets que podrien ser mal entesos com a defectes en comparació a d’altres animals de companyia.

Es tracta d’un mamífer bípeda, mans prènsils, amb capacitat de parlar i escoltar, d’aprendre i fins i tot, a vegades, sembla que arribi a pensar i desenvolupar idees pròpies. A vegades, ho sembla.

S’ha de dir que en comparació a d’altres éssers que comparteixen el denominador comú d’animals de companyia té alguns trets que poden ser no gaire ben vistos: El seu grau d’autonomia pot arribar a ser prou alt com per resistir-se a la dominació basada en el pal i la pastanaga, el crit-mastegot i el pinso en el cas que ens ocupa.  A més, si no rep el respecte i el tracte que es mereix pot arribar a marxar i no prestar-nos atenció mai més (si bé és cert que el perdó i la reconciliació es compten dins les seves habilitats). I per si fora poc, pot arribar a ferir-nos més enllà del físic, pot ofendre’ns o fer-nos sentir minúsculs amb les seves paraules, mirades i judicis. Sí, potser no és el tarannà que esperem d’un animal de companyia… 

D’altra banda, és en aquesta tensió, en aquesta vulnerabilitat vers l’altre, on única i exclusivament és possible cultivar l’amistat i l’estima. Doncs ni una ni l’altre hi tenen lloc allà on no queda espai per la llibertat ni l’autonomia.

Que què tenim?

Tenim telèfons que fan tantes coses que ja no haurien de respondre més a aquest denominador. Tenim mitjans de transport i comunicació que ens permeten reduir el Món a una idea fàcil de reconèixer, com si per un instant fos possible acomplir l’anhel de veure’l sencer en una vida. Tenim tant en comparació a generacions anteriors, que només d’intentar enumerar-ho caiem en un desordre del qual no en podem sortir i que ens porta a renunciar a llistar-ho per complet. Encara que aquest homenatge a l’abundància no ha resolt certes mancances que segueixen o s’han agreujat amb el pas del temps: la desigualtat social, la incapacitat d’articular la convivència en la diversitat, la pèrdua de diversitat ecològica, etc. De fet, d’alguna manera, podríem dir que és en el marc de les relacions: amb el treball, amb l’entorn o amb la distribució del capital que les coses no mostren gaires millores a nivell global -per no afirmar directament que han empitjorat-.

hortes

Què és el que més us motiva/agrada/interessa fora d’allò que us és obligat per la família, l’escola, etc? Amb aquesta pregunta, vam començar una descoberta el darrer dissabte amb l’AEiG Sant Narcís de Girona. La pregunta sonava una mica aliena, i més, tenint present que els membres d’aquest agrupament venien a conèixer què és el que estava passant al parador del Güell, amb la idea de descobrir quins eren els motius que havien portat a algunes persones a estar en desacord amb les obres que s’hi estan duent a terme. La resposta va ser clara i compartida: el que més importa està relacionat amb les relacions i activitats amb els amics, familiars,etc.

Sovint els joves són objecte de gran quantitat d’acusacions per la resta de segments generacionals de la societat. Que si són uns masclites, materialistes, inconscients, amorals… Per altra banda, al llarg d’una hora van ser capaços de passejar-se per tot l’argumentari que envolta una notícia com la construcció d’una gran superfície comercial i d’un restaurant de menjar ràpid en aquest espai de la ciutat: Llocs de feina, alimentació, salut, preus, efectes en el territori, rol de l’Ajuntament, llibertat comercial…I el més important, i potser el menys esperable de part d’un grup d’adolescents: un posicionament comprensiu i conciliador. Comprensius amb els arguments contraris als propis, conciliadors a l’hora d’advertir que calen límits. Límits al tipus de feina, a la llibertat de les empreses, en relació als efectes que es pugui tenir al territori i les persones. Joves demanant límits, quina paradoxa!

Encara que més enllà d’aquest aprenentatge que vam compartir respecte el què i el com es pot fer a l’espai públic de la nostra ciutat. Avui encara em ressona aquesta valoració clara: el més important està estretament lligat amb les relacions personals.  I no deixa de sorgir-me la pregunta conseqüent: quins serien els efectes d’un sistema productiu i social orientat a cuidar aquest aspecte fonamental? Que el límit de totes les coses fora una realitat que respectés el nostre entramat de relacions.

l’Optimista

Hi ha una Aplicació millor?

Imagina poder opinar en directe sobre les darreres novetats musicals o de tendències amb tots els teus amics i amigues. Tenir la possibilitat de parlar en temps real i de manera simultània amb tots ells mentre observeu, a la vegada, el resultat d’una tarda de compres d’aquell grup d’amigues que us moriu de ganes de convidar a veure una película al cinema.  Per si fós poc, descobreix l’emoció de poder jugar amb tots els teus colegues a les últimes versions dels jocs de moda, així com els esports de sempre vestint la samarreta dels teus ídols. Seria increïble oi?

Segur que davant de totes aquestes propostes molts no dubtaríeu en preguntar-vos: quan costaria una aplicació mòbil o per tablet que em permetés fer tot això? O quines seran les novetats que oferiran xarxes com Facebook o Twitter? O pot ser es tracta d’un nou espai social virtual encara més modern?

I què pensaries si descobrissis que no necessites cap smart phone per dur a terme cap d’aquestes increïbles activitats? I si poguessis interactuar amb aquesta capacitat sense necessitat de pagar una quota mensual a cap companyia de le telecomunicacions?

descarga

Tot plegat seria possible si deixéssim de cedir el nostre espai públic a les relacions maquinals i intermediatitzades per diferents artilugis. Si en comptes de clicar “m’agrada” a una foto sortíssim a donar un tomb i poguéssim expressar en viu quina és la nostra opinió. I no fer-ho a través dels emoticons uniformes sinó a través de paraules i recursos expressius diversos. Recuperant l’ús social i públic de les àrees comunes de les ciutats i pobles. Dels carrers i les places. No només per activitats puntuals vinculades al consum i al comerç, sinó al simple viure la realitat de la convivència i de compartir l’espai. Un espai el qual no deixa de ser nostre i comú, encara que ens empenyem en reduir-lo a la suma de les diferents realitats privades i particulars.

Per moltes millores i evolucions que introdueixin els programaris de les diverses aplicacions i xarxes socials, mai podran acostar-se a l’infinita gamma de recursos interactius que ofereix la vivència personal i directa de la societat, de tot i el tothom que hi conviu. No hi ha una aplicació Millor!

l’Optimista