En quin Món vius?

Hi ha dies, per no dir tots, en que un es lleva i no té molt clar quin és el Món que l’envolta. Si llegeixes els diaris, o encara més dramàticament si caus en la temptació d’encendre la televisió, pots quedar commocionat durant hores amb tota la degradació, sang, fetge i destrucció que hi pots trobar. El Món en flames, els poderosos impunes i els pobres a pedrades i trets entre ells. Depèn del mitjà pot variar una mica l’orientació i el subratllats dels conceptes clau de cada notícia, però en general tot fa pudor a socarrim.

SCAN0001

Nosaltres mateixos no restem exempts d’aquesta mena de sumatori de realitats paral·leles. No només s’esdevenen a través dels altaveus mediàtics sinó que entre les persones amb les que convivim sovint sembla que no toquem el mateix sòl amb la planta dels nostres peus. Un fet que ens il·lusiona pot desencadenar tot un seguit de mostres de rebuig, així com idees i successos que ens molesten són motiu de gaudi i passió per d’altres. I no pot deixar de resultar-me curiós que davant tot aquest ventall d’exemples que a diari ens ensenyen que podem interpretar tot el que ens circumda de diverses maneres, alguns encara s’esforcin en defensar de manera ferotge la seva visió. Fins al punt, que adonar-se una i altra vegada que hi ha gent que no veu el Món de la mateixa forma els sulfura i fereix.

És com si davant del dibuix d’un nen de cinc anys ens enfurisméssim en descobrir que l’infant no ha plasmat allò que jo voldria de la meva figura. Com si davant de la cara somrient i els cordons ben lligats d’unes bambes de futbol amb un tacs de quinze centímetres preferís horroritzar-me per tenir un tronc desproporcionat i una papada de gripau.

No estaria de més que algun dia féssim l’exercici i l’esforç d’escoltar i atendre el que expressa el nostre entorn sense enquistar-nos en destacar que això o allò no coincideix amb el que nosaltres esprem, percebem i creiem. Potser per una estona arribaríem a comprendre una mica de què va tot això de viure en un Món inevitablement compartit amb d’altres persones i éssers vius. I encara que habitualment ens neguem la possibilitat d’acceptar aquesta realitat tant variada, qui sap si així, aconseguiríem apreciar aquelles diferències que ens fan diversos i que permeten que siguis com siguis, trobis el teu Món en el de tothom.

l’Optimista

Futbolitzar la investigació

Després de vint-i-cinc minuts de telenotícies per fi arriba la secció més important del programa informatiu i que més espai ocupa: La investigació! Quinze minuts dedicats a seguir els darrers avenços i tot el que envolta el Món dels personatges més coneguts i celebrats dels nostres dies.

images

Sabrem què han aportat els nous equips biomètrics comprats pels equips d’investigació de la UB o si la nova incorporació de la unitat d’antropologia de UdG -el nº dels Estats Units- aporta noves idees als seus membres. Descobrirem què pensa el Dr Renart del recent paper publicat per la Complutense de Madrid i, per acabar, assistirem en directe a la presentació dels nous vestits oficials de la secció d’Identitat de la Facultat de Sociologia de la Universitat de Granada. No deixarem, és clar, de donar un tomb per l’actualitat acadèmica del Món i visitarem els principals centres d’investigació per descobrir què han fet des del darrer butlletí -fa 3 hores-.

No cal dir que encara estem impactats per l’expulsió del Dr Piqué del SuperCongrés disputat aquest cap de setmana, quan els jurats van interpretar que les argumentacions i tesis de l’investigador barceloní no gaudien d’una base suficient de dades recopilades, així com assumien de manera injustificada relacions que encara s’havien de demostrar. “Un acte de fe” va escriure el jutge principal a l’acte d’expulsió de l’acadèmic català. Encara no tenim constància de si la direcció del centre d’investigació blaugrana presentarà alguna queixa o recurs. Imaginem que esperaran a que el Comitè d’ètica es pronunciï sobre si prendrà mesures disciplinàries davant del que es podria considerar una falta greu a la Raó.

Es despedeix la retransmissió recordant que tot està apunt per donar el tret de sortida al nou curs acadèmic, una temporada en la que esperem un cop més poder seguir de ben a prop els resultats en la investigació i la innovació dels nostres acadèmics en les diverses disciplines. El President del Govern i diverses autoritats assistiran a la jornada inaugural del curs 2015-2016 de la Universitat de Santiago, actual campiona del títol a l’Excel·lència Acadèmica. 

Res més lluny de la realitat. 

l’Optimista

En Charlie, la Patri i l’Espectacle

Toda la vida de las sociedades donde rigen las condiciones modernas de producción se manifiesta como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo que antes se vivía directamente, ahora se aleja en una representación” (Debord)

No és qüestió de posar en dubte la rellevància de fets com els ocorreguts a França amb l’atemptat a Charlie Hebdo, ni la tortura i les praxis terribles d’alguns policies i el sistema judicial en el 4F. Com tampoc em sembla necessari en cap cas entrar en una comparació constant entre casos esdevinguts en una o altra regió del Món i intentar relativitzar uns i altres fets terrorífics pel simple motiu que en algun altre racó del planeta en succeeixen de pitjors.

espctacle

Todo lo que antes se vivía directamente, ahora se aleja en una representación. No importa quina és la nostra relació amb la diversitat religiosa, la violència -sigui del tipus que sigui i l’exerceixi qui l’exerceixi-, els límits de la llibertat i de les institucions que els vigilen. Som incapaços de moure’ns gaire més enllà de les tribunes de l’espectador. En alguns moments ens aproximem per la platea, creient per uns instants que en apropar-nos a l’escenari el tro de les nostres veus tindrà el seu efecte. I en ocasions el té, en ocasions és tanta la gent que baixa a la fila 0 que els actors, directors i escenògrafs no poden més que aturar la funció i reconsiderar aquell tall de l’espectacle. Però seguim allà, sense papers en l’obra, sense control en les llums ni l’espai. Sense opció a decidir sobre si hi ha d’haver entrades o si aquestes han de tenir un preu o un altre.

El que sí que decidim i confirmem contundentment és que la realitat és allò que s’esdevé en aquell escenari. Que allò que s’hi representa és més important i central que el grunyit d’estòmacs buits que ressona al galliner de l’anfiteatre o a les piles de persones que romanen a fora de la sala perquè no hi tenen lloc o no poden pagar l’entrada. Decidim que ens crema d’ira i ràbia la Ciutat Morta i la hipocresia institucional. Ens obren un nou format expressiu -xarxes socials, internet…- i ens hi aboquem sense dilació per bramar i exclamar. La maquinària del show s’hi aboca i ens diluïm en les seves línies, implicats des de l’extraradi en aquesta pretesa lluita per llibertat i la justícia. En la nostra película, fins fa uns dies, els actors i les actrius, els rols de la Patri i el 4F eren dels vagos, dels bruts, dels marginats. I en un gir inesperat, la producció inverteix les posicions en el guió i el quartet de corda ens fa vessar la llagrimeta per qui mai vam considerar com a mereixedores de gaire més que alguna ganyota de rebuig.

El control dels temps és fonamental, i en una societat que tècnicament sembla il·limitada en la seva capacitat de produir espectacles resulta difícil apartar la mirada de l’escenari, sortir del teatre, i descobrir allò tan difícil de trobar: el silenci.  I en la mesura que ens dediquem més i més a  “espectar”, més ens costa recuperar el do de la paraula, en viu i en directe. Recuperar l’atenció a l’escenari immediat i present, el que ens acompanya cada dia i als personatges i relats que hi viuen muts i són negats per les pantalles.

Ara i aquí ens acompanyen centenars de milers de Patris, Charlies, Rodrigos, Mohammeds, Messis i Ronaldos…i és la nostra voluntat de descobrir-los i de descobrir-nos la única via que permetrà que el seu esdevenir tingui un o altre sentit. És en aquesta escena en l’única en que tindrem una mínima opció en decidir-ne el relat. És aquí i només aquí on tindrem el privilegi d’escriure, actuar, vestir i enfocar.  

l’Optimista