En Charlie, la Patri i l’Espectacle

Toda la vida de las sociedades donde rigen las condiciones modernas de producción se manifiesta como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo que antes se vivía directamente, ahora se aleja en una representación” (Debord)

No és qüestió de posar en dubte la rellevància de fets com els ocorreguts a França amb l’atemptat a Charlie Hebdo, ni la tortura i les praxis terribles d’alguns policies i el sistema judicial en el 4F. Com tampoc em sembla necessari en cap cas entrar en una comparació constant entre casos esdevinguts en una o altra regió del Món i intentar relativitzar uns i altres fets terrorífics pel simple motiu que en algun altre racó del planeta en succeeixen de pitjors.

espctacle

Todo lo que antes se vivía directamente, ahora se aleja en una representación. No importa quina és la nostra relació amb la diversitat religiosa, la violència -sigui del tipus que sigui i l’exerceixi qui l’exerceixi-, els límits de la llibertat i de les institucions que els vigilen. Som incapaços de moure’ns gaire més enllà de les tribunes de l’espectador. En alguns moments ens aproximem per la platea, creient per uns instants que en apropar-nos a l’escenari el tro de les nostres veus tindrà el seu efecte. I en ocasions el té, en ocasions és tanta la gent que baixa a la fila 0 que els actors, directors i escenògrafs no poden més que aturar la funció i reconsiderar aquell tall de l’espectacle. Però seguim allà, sense papers en l’obra, sense control en les llums ni l’espai. Sense opció a decidir sobre si hi ha d’haver entrades o si aquestes han de tenir un preu o un altre.

El que sí que decidim i confirmem contundentment és que la realitat és allò que s’esdevé en aquell escenari. Que allò que s’hi representa és més important i central que el grunyit d’estòmacs buits que ressona al galliner de l’anfiteatre o a les piles de persones que romanen a fora de la sala perquè no hi tenen lloc o no poden pagar l’entrada. Decidim que ens crema d’ira i ràbia la Ciutat Morta i la hipocresia institucional. Ens obren un nou format expressiu -xarxes socials, internet…- i ens hi aboquem sense dilació per bramar i exclamar. La maquinària del show s’hi aboca i ens diluïm en les seves línies, implicats des de l’extraradi en aquesta pretesa lluita per llibertat i la justícia. En la nostra película, fins fa uns dies, els actors i les actrius, els rols de la Patri i el 4F eren dels vagos, dels bruts, dels marginats. I en un gir inesperat, la producció inverteix les posicions en el guió i el quartet de corda ens fa vessar la llagrimeta per qui mai vam considerar com a mereixedores de gaire més que alguna ganyota de rebuig.

El control dels temps és fonamental, i en una societat que tècnicament sembla il·limitada en la seva capacitat de produir espectacles resulta difícil apartar la mirada de l’escenari, sortir del teatre, i descobrir allò tan difícil de trobar: el silenci.  I en la mesura que ens dediquem més i més a  “espectar”, més ens costa recuperar el do de la paraula, en viu i en directe. Recuperar l’atenció a l’escenari immediat i present, el que ens acompanya cada dia i als personatges i relats que hi viuen muts i són negats per les pantalles.

Ara i aquí ens acompanyen centenars de milers de Patris, Charlies, Rodrigos, Mohammeds, Messis i Ronaldos…i és la nostra voluntat de descobrir-los i de descobrir-nos la única via que permetrà que el seu esdevenir tingui un o altre sentit. És en aquesta escena en l’única en que tindrem una mínima opció en decidir-ne el relat. És aquí i només aquí on tindrem el privilegi d’escriure, actuar, vestir i enfocar.  

l’Optimista

El Protagonisme mediàtic de Podemos.

Darrerament he tingut l’oportunitat de comprovar personalment com dia sí i dia també, en les diverses tertúlies televisives abans de l’informatiu del migdia de diferents cadenes d’àmbit espanyol com la Sexta o Cuatro, un dels temes recurrents -per no dir permanents- és algun fet o esdeveniment relacionat amb Podemos.

Més enllà de la quasi inqüestionable notícia que suposa l’entrada d’un partit polític al Parlament Europeu amb 5 escons sense tenir amb prou feines estructura, passats els dies no deixa de cridar l’atenció la sobrerepresentació televisiva de la que gaudeix aquesta formació. Quantes vegades havíem assistit a aquesta atenció mediàtica a la presa de possessió d’algun parlamentari europeu? Fins a quin punt, els mitjans han arribat a passar de llarg de tot el que implica el parlamentarisme europeu i la campanya -a nivell continental- prèvia als darrers comicis?

images

Resulta sorprenent observar la facilitat amb la que els mitjans de comunicació han centrat el seu objectiu sobre tota acció o decisió dels seus personatges públics. Fins i tot el Partit Popular sembla haver decidit jugar a favor de Podemos interpel·lant constantment als seus membres, centrant totes les seves crítiques i comentaris en ells, convertint-los constantment en el centre i, per descomptat, debilitant i desplaçant al PSOE de la figura de l’oposició. Amb l’afegit que en fer-ho, a més bloqueja l’accés de IU o qualsevol altra força a aquesta plaça.

Haig de dir que no sóc massa amic de les teories conspiratives, ni crec en aquest determinisme basat en que algunes mans poderoses mouen els fils que acaben conduint l’esdevenir dels fets. D’altra banda, sóc partidari de no ser massa autocomplaent a l’hora de valorar i analitzar els mitjans de comunicació. I així com mentre centren les seves línies editorials i relats periodístics en esdeveniments que poden ser qüestionats pel fet de tendir a donar publicitat a certs sectors socials i polítics, o a certes idees i perspectives, no dubtem en assenyalar la tendenciositat d’aquestes i el perill d’aquesta intencionalitat. Seria interessant no  deixar de posar els mateixos interrogants i dubtes sobre el boom informatiu en el que està operant aquest partit polític. Encara que aquest, en algun sentit, aparenta representar molts dels anhels dels moviments i sectors que solen jugar el rol de contra-poder i de fiscalització.

Cal seguir posant en dubte la informació d’uns mitjans de comunicació que, tan ahir com avui, segueixen operant en funció d’uns interessos particulars. 

l’Optimista