La culpa és meva

Sí, la culpa és meva. Era la meva responsabilitat dedicar més atenció a tot allò que compro i consumeixo. Hauria d’haver centrat la meva mirada més atentament en tots i cadascun dels productes i elements que figuren a les llistes d’ingredients. Per descomptat. A més de tenir uns quants doctorats en ciències per entendre o interpretar alguns dels noms de les substàncies que hi apareixen, o almenys comprendre algun dels tecnicismes que s’hi llegeixen. I no només això, sinó que hauria d’haver fet l’esforç de cercar per Internet i allà on fora el significat o les relacions entre les nomenclatures E-noséquantus i els productes als que fa referència. Per no dir que cada cop que em sento en un restaurant hauria d’exigir al cambrer que em recités de pe a pa la procedència i característiques de tots els ingredients que en aquella cuina es processen.

D’acord, no m’hauria de deixar convèncer per la publicitat, pel bombardeig de sons, lletres i imatges que no tenen un altre objectius que confondre’m i induir-me a la compra d’un i altre subministrament. On era el meu esperit crític? Com pot ser que una persona com jo em deixés endur per les emocions que alguns anuncis em generen, pels ideals que m’infiltren via somriures plàstics i escenes bucòliques. M’hauria de sentir avergonyit, sens dubte. Però és que ho fan tan bé… qualsevol diria que hi destinen milions i milions d’€uros. 

ideologia

Mira que confiar en les empreses i les administracions públiques… tela, és d’il·lús total. Pensar que a més de la venda i del lucre hi ha la motivació de realitzar productes beneficiosos i útils. És que creure’m que l’Estat procuraria pel bé general! Per la salut, pel medi ambient…Déu n’hi do! Imaginar que el límit de les iniciatives productives era fer les coses sense arribar a posar en perill la salut de les persones i el seu entorn ha estat una mostra de la meva manca de sentit comú. Resulta que la competició no és només entre empreses, sinó que també entre aquestes i les persones. Sí, a veure qui és més llest. Es tracta d’un joc on el més murri guanya, on l’engany i el subterfugi són emprats constantment per fer creure que hi ha algun interès més enllà de l’enriquiment egoista, per salvar els aparences d’un sistema que ja fa temps que no es preocupa de les necessitats humanes.

Reconegut això, ja és hora que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i que les administracions s’aproximin a les necessitats de la ciutadania així com de les empreses i guiïn i intercedeixin entre els interessos particulars i els públics, així com les empreses deixin de centrar els seus esforços per mantenir la opacitat dels seus mecanismes de producció i disfressar-los d’una bellesa que no existeix. Potser ha arribat el moment d’interactuar des d’una visió d’interessos confrontats i passar a estratègies de regulació, producció i consum més equitatives. 

l’Optimista

 

Un altre mòbil és possible

D’entrada haig de dir que personalment deturaria la producció mundial d’ordinadors, tauletes, mòbils i d’un bon reguitzell d’andròmines. I no perquè pensi que no són útils o que no permetin desenvolupar activitats ben pràctiques sinó perquè sincerament crec que el nivell de desenvolupament actual d’aquests trastos sobrepassa ara mateix en desmesura la nostra capacitat d’utilitzar-los en la totalitat de les seves capacitats. Són autèntiques naus interestel·lars i nosaltres no sortim de la ciutat. 

descarga (2)

Si ens dediquéssim a mantenir, reparar i a produir màquines amb voluntat de durabilitat no ens caldria seguir engreixant aquesta màquina de producció infernal que reparteix externalitats negatives a nivell mundial per tal de brindar petites grans dosis de plaer superficial als consumidors.

Dit això i partint de la base que el meu ideal seria prémer el botó STOP de la màquina, hi ha algunes alternatives en aquest mercat tecnològic que permeten satisfer els nostres impulsos cibernètics amb un grau de compromís social i ambiental que trobem a faltar a totes les empreses del sector. Fairphone és una iniciativa holandesa que basa la producció del seu model en intentar aportar elements transformadors en cadascuna de les passes del seu procés de producció. Des d’intentar incentivar un model de mineria en els països extractors que es desvinculi dels conflictes bèl·lics fins a dissenyar un model de telèfon que faciliti a l’usuari la possibilitat de reparar-se’l ell mateix.

També cal destacar que la producció d’aquests enginys no es fa de manera constant sinó que es va fabricant amb un sistema de comandes prèvies i amb produccions definides, evitant així entrar en el model en el que estem habituats en que les empreses dediquen esforços ingents en generar necessitats i impulsos de consum per tal de poder trobar destí a una cadena de producció que sembla il·limitada.

Tan de bo perspectives empresarials com aquesta vagin impregnant un sector que no pot seguir promovent el consum indiscriminat i un model productiu que no es fa responsable dels efectes nocius que genera en cadascuna de les seves fases arreu del Món.

l’Optimista

La fàbrica de tomàquets

Collint cireres a Xile vaig descobrir l’impacte de la tecnificació i planificació industrial del cultiu de fruiters. Arbres irreconeixibles degut a podes que monstrifiquen la planta i es focalitzen en deixar únicament espai a les parts productives i que permetin una col·locació de les escales i els treballadors recol·lectors adequada. La resta no importa. Si no fora pel fruit, difícilment sabries dir de quin arbre es tracta. Així com després de la jornada, un cop descobreixes que tens les mans pintades d’un blau intens, dubtes de si tot allò que has arreplagat durant 8 hores eren cireres o…

Degut a aquella experiència, vaig escriure un petit malson en la que narrava com tota la producció agrícola havia passat a desenvolupar-se en espais aïllats de l’aire lliure i del sòl, i que passaven a controlar-se tots els aspectes de les plantes de manera minuciosa i mecànica. La meva imaginació es va quedar curta. Innocent de mi, no coneixia encara la magnitud d’aquest procés de desanaturalització de l’agricultura.

10633660_756719464365322_8869095552780172639_o

Si us voleu esgarrifar us convido a passar-vos pel documental Sobreviure a la nevera, on a més de dur a terme una detallada descripció del nostre sistema de producció i distribució d’aliments i com afecta aquest al malbaratament alimentari podreu visitar una fàbrica de tomàquets holandesa (minut 13:30). Sí, ja no és un camp tecnificat, és una fàbrica. És una nau industrial enorme, hi ha rengleres i rengleres de plantes com hi ha files a la cadena de producció. No hi ha terra, no hi han insectes, no hi ha vent, ni sol ni pluja. Extremadament higienitzat, màxima producció en un espai absolutament estèril.

Més enllà del terror estètic que suposa la estampa industrial associada a l’agricultura, un no pot evitar recordar els efectes nocius dels processos d’artificialització de la producció d’aliments: bestiar intesiu – purins, vaques boges..-, piscifactories, l’ús de agroquímics… Lluny d’això, es repeteixen les idees de sempre: més producció, més rendibilitat… clar que ningú comptabilitza els efectes sobre la salut i el medi ambient que ja hi són o que estan per venir.

Un cop més ens trobem davant un exemple dels efectes de permetre que sigui el mercat i el mer interès lucratiu qui regulin la producció de determinats béns. Sobren tomàquets al Món, l’inversió necessària per a dur a terme una producció d’aquest tipus és clarament desmesurat i comparativament superior al necessari per produir a altres països, i tot i així, la capacitat de negoci del capital holandès permet dur a terme una empresa d’aquest tipus.

Un cop més, l’absurd del mercat, un absurd que destrueix molt més del que genera.

l’Optimista