El Repte de ser Participatius

Arrel de diverses activitats i esdeveniments que s’han anat duent a terme a Girona, alguns vinculats a entitats com el Procés Constituent (FSCat 2014), els Bancs del Temps o la CUP, així com d’altres espais informals de reflexió, hi ha una sèrie de temes (inquietuds en alguns casos) que han anat prenent forma dins meu fruit d’aquestes experiències. 

La més prominent sense cap mena de dubte és l’afirmació contundent del difícil repte que suposarà per tots els qui hem adoptat aquesta via d’adaptar la nostra praxis, els nostres hàbits, els nostres mètodes propositius i de treball a les lògiques de la participació. A l’esforç d’intentar integrar en totes aquestes accions els criteris d’inclusió, d’estímul de l’expressió, del respecte de la diversitat o d’incentivar la creativitat, per dir-ne uns quants.

ideologia

Transformar els nostres espais en àrees participatives és molt més que posar-se d’acord sobre la necessitat d’escoltar atentament a tothom qui vulgui dir la seva, és més que obrir la porta a tothom qui decideixi entrar. Aquest procés està intrínsecament lligat a la metamorfosi personal d’aquells qui en formem part, de la voluntat que mostrem a l’hora de reflexionar sobre aquells interrogants lligats a aquestes escenes: estem disposats a rebre a qualsevol? Què fem o deixem de fer per convidar a nous perfils, per incrementar la diversitat? Obrim les portes per rebre i conèixer al Món que ens envolta o només per difondre les nostres idees?  En la mesura en que fixem les nostres posicions al voltants d’aquestes qüestions caldrà modular totes i cadascunes de les nostres estratègies d’actuació, des dels seus continguts fins a les seves estructures organitzatives.

En la mesura en que adoptem com a propi el rol de promoure l’autonomia ciutadana, l’estímul de l’activisme i la capacitat d’autorganitzar-se, etc, hem d’iniciar un procés de canvi en les vies a través de les quals intentem transmetre aquestes idees que defugen d’aquells modes participatius basats en la passivitat d’uns ciutadans que només resten a l’escolta d’uns i altres i finalment, com qui es troba davant una estanteria d’una gran superfície, escull una o altra opció. Els micròfons oberts i l’ús de diversos recursos (documentals, oradors mediàtics…) són els primers passos, tímids, cap l’orientació d’aquest procés. Necessitem veus que posin narració a aquest camí, necessitem imatges que ens donin un recurs tangible, però aquests poden resultar, també, eines de reproducció d’aquells rols que volem superar si no van acompanyats d’estructures i propostes que s’adaptin a les noves necessitats d’un paradigma participatiu. Si atorguem el paper de l’expert en un pedestal vs. l’audiència, si deixem el micròfon obert al més hàbil, capaç i valent per aixecar la mà i demanar la paraula, si  carreguem la major proporció del temps a l’atenció sobre uns pocs vers la desatenció d’uns molts, no estem construint un espai carregat de contradicció on els continguts estiren en la direcció oposada a les formes? 

Cal seguir revisant, continuar transformant-nos, no deixar de posar a proba cadascuna de les nostres idees i els nostres impuls per trobar aquells elements que hem convertit en hàbits i que són part d’aquest marc participatiu en el que ja no volem viure. La PARTICIPACIÓ  se’ns mostra com una repte majúscul el qual no ens ha de fer por. Creiem en la riquesa de la diversitat, en el medi ambient i en la societat, i els interrogants sense resposta mai han de servir per restar-nos valor sinó per estimular la nostra creativitat davant la necessitat de reinventar-nos per no seguir vivint aquest sistema que no ens omple. 

l’Optimista

 

La Nova Legitimitat de les Lluites Socials de Sempre

L’escena reivindicativa a nivell de l’Estat Espanyol està arribant a uns nivells d’agitació i mobilització que no haurien de deixar indiferents a les institucions polítiques i representatives: Cadenes humanes multitudinàries, assemblees amb centenars de persones ocupant els espais públics de ciutats arreu de Catalunya debatent sobre l’estat del país i les possibles alternatives, explosions de solidaritat barrant el pas a jutges i policies arreu d’Espanya defensant el dret a l’habitatge, creacions d’espais lliures – Aske Gunea on defensar pacíficament la llibertat dels qui s’impliquen més directament en les lluites polítiques i socials del País Basc, i així un llarg etcètera.

És possible que ens trobem davant nous temes sota els quals el gruix de la població creu necessari mobilitzar-se i prendre-hi part? És una novetat la lluita de l’autodeterminació dels pobles i el nacionalisme? Resulta pionera la ocupació d’edificis buits i espais en desús?

pah

En la majoria dels casos i a nivell genèric, doncs segurament sí que trobaríem alguns elements que distingirien la situació actual d’aquestes temes vers el seu estat fa unes dècades, es tracta de lluites que a través de diversos col·lectius i eines de reivindicació porten “al carrer” un llarg temps.

Què ha succeït per arribar a aquest punt on ja no siguin encrestats embolcallats en cuir i punxes els que posin en dubte la propietat privada? O per arribar al plantejament de la reforma de l’Estat sense passar ni per les minories a l’estil bolxevic ni per la lluita parlamentària? I ja no diem de la lluita nacional, lluny ja de la resposta armada, i cada cop més afermada en el joc de lobbies, de la vigilància i la pressió dels polítics.

En diferents graus d’intensitat, en els diferents temes ha pres un rol determinant la necessitat d’esdevenir un procés col·lectiu que per damunt de tot treballi per aglutinar al màxim de persones. Que no es conformi en generar una elit militant superideologitzada, que intenti estendre els seus llaços i capacitats arreu, que ens faci a tots part activa i a tots beneficiaris del seus resultats. Especialment en els casos de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i del Procés Constituent es percep la voluntat imperiosa d’articular una xarxa que treballi de manera descentralitzada  en aquest sentit. Donant eines i capacitat a tots els qui sentin i visquin la necessitat de prendre part en la transformació.

En el cas del moviment independentista català, tot i la formació de l’ANC, segueix tractant-se d’una estructura bastant vertical i dedicada especialment al manteniment de la pressió sobre l’agenda política parlamentària més que de dotar a la ciutadania d’eines més autònomes. Així com en l’evolució de la lluita en el panorama basc, trobem per un costat la força parlamentària exercida per Amaiur i Bildu, a la vegada que des de la base no s’abandona la lluita pacífica en un pla més massiu (molt recomanable veure les imatges dels diversos Aske Gunea) i que sigui capaç de generar simpaties més enllà dels “peròs” provocats per la lluita violenta. 

 En molts sentits les lluites segueixen repetint els tòpics i les proclames de temps anteriors. El que sí que podem constatar amb certa facilitat és l’esforç que els diferents grups i col·lectius duen a terme per esdevenir en contingut i forma un agent de transformació. Que les idees i les raons no són suficients per justificar una acció o un esdeveniment, sinó que en la mateixa manera defensar-les i de dibuixar el nou camí a seguir s’ha d’exercir seguint unes pautes que legitimin l’objectiu.

Sense cap mena de dubte aquest és un dels grans èxits dels moviment socials que empenyen amb força avui en dia, la seva capacitat d’augmentar i incloure la seva base i el suport que reben en el sol fet d’existir. Perquè existint no deixen de construir un nou espai de convivència. A cada assemblea, a cada manifestació, a cada enfrontament amb l’autoritat, són les estructures i institucions de l’Estat les que queden en ridícul. Són elles que les perden legitimitat aplicant un marc legal que ja no respon al sentir generalitzat de la societat. 

Seguint aquest camí, no ens calen ni tribunals europeus ni suports internacionals, la força de la ciutadania serà suficient per aixecar el Món que volem.  

Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo. Salvador Espriu 

  l’Optimista