En todas as mans

A través d’aquest article descobreixo el projecte documental En todas as mansel qual es troba en fase de finançament a través d’un procés de micromecenatge que podreu trobar aquí. Aquesta proposta dirigeix al focus a una realitat per molts de nosaltres desconeguda com és la gestió i titularitat comunal del territori a Galicia: los montes vecinales.

entodas_03_mr

“Seas de donde vives, ya formas parte del monte, ya teis dereito del monte, ya eres propietario del monte. Ser comuneiro es ser, sentirse de donde vives.” Amb aquestes paraules podríem resumir ràpidament el que implica aquest model en contraposició a les titularitats privades i públiques a les que hem acomodat la nostra vida diària. Per participar de la gestió de l’espai i decidir-ne les funcions i els profits que se’n treuen només has de viure-hi i voler-hi participar. No hi ha titularitats personals, ni entitats dirigides per institucions més enllà del consell escollit per cada assemblea on hi pot participar tothom qui hi viu. Independentment del lloc d’origen.  

Davant la ineficiència social que la propietat privada i pública ha generat en termes de prestació i regulació d’alguns serveis i bens com puguin ser els de l’habitatge, energia, aigua, etc. Rescatar nocions com el bé comú i descobrir de nou hàbits i estratègies de regulació i gestió dels nostres recursos és un exercici imprescindible per aspirar a construir un país millor.

Hi ha vida més enllà del meu, el teu i de l’estat. Ja sabem que aquestes nocions ens han portat a monetaritzar aspectes del nostre entorn que són simplement inquantificables -per molt que alguns economistes s’hi capfiquin- i que, poc a poc, rius, camps i muntanyes, el nostre territori en general, ha esdevingut un element que ens costa d’apreciar més enllà del seu valor lúdic i de lleure. 

Estratègies com les que intenta mostrar aquest documental ens proposen no només buscar lògiques que distribueixin i gestionin de manera eficaç i eficient, sinó que a més generin altres valors com la participació i la corresponsabilitat en tot allò que forma part del nostre entorn.

És moment d’investigar, recuperar i experimentar, entre totes les mans.

l’Optimista

Les Invencibles, Patates.

El darrer dimecres 18 de Juny, per les mateixes dates que fa un any, vam viure un episodi que sembla que s’acabarà convertint en habitual a l’Horta dels Químics. Com en la darrera ocasió, un tractor ha escenificat el que els propietaris de l’espai on s’ubica aquest hort urbà entenen per mantenir i tenir cura d’allò que és seu. És a dir, un cop l’any passo a segar i trinxar tot el que hi ha crescut i ja podem esperar un any més sense preocupar-nos de l’estat de res del que s’hi esdevé.

Certament, la realitat trenca amb tota la narrativa que defensa la propietat privada com a institució per gestionar els recursos de manera eficient i eficaç. L’espai que des de fa més d’un any ocupa aquesta horta, precària en recursos i farcida de somnis, és un exemple clar que el lucre particular és l’única meta que persegueixen els seus propietaris. Només així es pot entendre que prefereixin veure com es deteriora un lloc de tal magnitud, que s’obre com un trau enorme enmig d’un dels barris més poblats de la Girona en expansió urbana, una expansió que almenys per ara, ha quedat estancada.

20062014418

Però si fa un any celebràvem el fet d’haver resistit el pes de la tractorada, gràcies a la col·laboració d’una veïna i el propi treballador, avui ja no només somriem davant la complicitat d’aquests, sinó que a més presumim de la consolidació d’un procés de reciclat que ja va més enllà del manteniment d’un raconet hortícola, sinó que es projecta cap a l’obertura de nous espais de cultiu. I és que d’entre les herbes seques i tallades després de la segada motoritzada, una sorpresa ens espera mig camuflada: unes patateres.

I és que si per una banda, a l’Horta dels Químics ha ordenat un plantejament hortícola basat en bancals i un intent de racionalitzar el cultiu, també ha volgut mantenir una conducta expansiva de manera descontrolada i salvatge. Abocant tot tipus de llavors i plantes enmig de la selva de plantes espontànies que per si soles han anat sorgint. I així hem pogut veure com les primeres successions de veça i lli han tret el cap i arribat al final de la seva maduració.

Les darreres en atrevir-se a conviure enmig d’aquesta selva havien estat unes quantes patates grillades que avui, després d’uns dies de la tractorada, treuen el cap, malferides i tocades, enmig de la resta.  Serà aquesta una premonició sobre el signe que acompanyarà el potencial expansiu d’aquesta horta? Si és així, no hi ha cap mena de dubte de quin serà l’esdevenir de les pròximes sembres i collites, així com de l’evolució de la gestió d’aquest espai.

Passi el que passi, i ens passi qui ens passi per sobre, restarem invencibles! 

l’Optimista