Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista

 

El Repte de Podem

El darrer Dilluns 09 de Juny vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a l’assemblea del Cercle de Podem/Podemos Girona. Una quarantena de persones es van congregar en el Parc del Migdia mogudes, essencialment, per la voluntat de descobrir què residia darrera aquesta marca política que fruit de les mediàtiques aparicions de Pablo Iglesias havia estat capaç de clavar una bona mossegada en els comicis europeus.

podem

Sense cap mena de dubte, el mèrit d’aquesta proposta que es reflexa en els seus resultats electorals ha estat la capacitat d’incorporar un discurs i una perspectiva que fins a dia d’avui es mantenia clarament al marge dels mitjans de comunicació de masses i, encara més, de les hores punta de la programació televisiva. Un discurs, que tot i formar part de la opinió política i social d’una part considerable de la societat, no trobava qui el liderés a nivell representatiu dins el marc del Parlament. Així doncs, l’aparició d’una via que donés sortida a aquesta opinió, i que a més no s’observés vinculada als partits polítics de les darreres dècades, ha permès que aquells qui segurament s’enfonsaven en el dubte de l’abstenció escèptica o el vot al mal menor s’aboquessin a la candidatura de Podemos.

El gran avantatge d’un procés d’aquest tipus és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de connectar amb persones que tot i el seu interès en certes idees polítiques no han trobat el seu espai en d’altres entitats i col·lectius que parteixen de pressupòsits similars. Persones que d’alguna manera, han quedat orfes de llocs a través dels quals donar sortida als seus impuls de participació. Per altra banda, la necessitat inicial a la qual haurà de fer front un projecte d’aquest tipus, el qual assumeix la necessitat d’estructurar entramats que dinamitzin una participació més directa de la societat cap a les institucions, no és altra que la de dotar a aquesta gent dels recursos i del suport necessari per fer-ho sense caure en personalismes i idolatries pernicioses, així com carregar-se de la paciència suficient per suportar les pressions i les envestides que el ritme electoral implica.

La victòria de Podem no ha estat altra que la de connectar amb aquella ànsia de democràcia i participació, amb aquell neguit que molta gent portava en una processó interior per transformar un sistema que ha quedat totalment obsolet. Gent que fins avui, per diverses raons, ha viscut la seva acció política de manera individualitzada. Indubtablement, el gran repte de Podem no és altra que aconseguir que aquest efecte mobilitzador fruit de l’impacte mediàtic i el sentiment imperant de canvi trobi el camí per materialitzar-se de manera col·lectiva. La meta és reactivar i enxarxar, és empoderar, és reapropiar-se dels debats i de les idees. El repte no és altre que aprendre, un cop més, que junts i juntes Podem.   

l’Optimista