La Pluja no ve del Cel.

Llegint les breus notes sobre l’home que va parar el desert no he pogut evitar recordar algunes de les reflexions d’un altre agricultor peculiar del Japó: Massanobu Fukuoka. “La pluja neix a la terra” deia Fukuoka, mentre senyalava a l’extensió dels monocultius amb regs intensius i a la constant deforestació com a responsables de la desertificació d’amplis territoris arreu del Món.

Tan Yacouba Sawadogo com Massanobu Fukuoka s’han caracteritzat per proposar plantejaments i accions simples i senzilles per respondre a un dels reptes de futur més durs del planeta. I davant d’aquesta senzillesa, no van trobar una altra cosa que el rebuig d’una comunitat tècnica i científica que cegada pel seu orgull i la necessitat de trobar una resposta de gran complexitat, no podia més que veure amb escassa condescendència o directament amb un rebuig frontal el que aquests proclamaven.

El raonament és tan obvi i cru que costa d’acceptar i digerir. Si on plou més hi ha més vegetació i massa forestal, que a la vegada augmenten l’humitat de l’ambient i milloren la circulació de l’aigua a través del sòl. Fet que facilita l’increment de precipitacions. Si no tenim pluja, ens calen boscos.

zaï1

Sigui a través de la recuperació d’una tècnica tradicional com el zaï o formulant una nova metodologia com el nendo dangoambdós personatges proposen repoblar activament els terres de les zones en procés de desertificació. I no fer-ho via grans instal·lacions de reg o cercant noves varietats de vegetals. Al contrari, buscant espècies autòctones, adaptades per l’evolució, i sobretot comprenent una màxima que sembla oblidada per les institucions que regeixen els nostres temps: defugir la immediatesa dels resultats. Comprendre que els cicles que transformen i modelen el nostre entorn es duen a terme a llarg termini i que les nostres accions no poden pretendre accelerar-los.

Més enllà de les lectures anecdòtiques d’aquests pioners que trenquen les lògiques establertes, resulta necessari extreure’n alguns valors que valdria la pena recuperar o aprendre: la comprensió dels fenomens que ens envolten des d’una perspectiva global i no centrada en l’anàlisi minuciós dels detalls que el composen, l’anàlisi crítica -que no el rebuig frontal- de les pràctiques tradicionals o abandonar la obsessió pels resultats a curt termini.

De tant en tant resulta sa deturar-se, examinar les nostres passes, i recordar que la pluja no ve del cel sinó del sòl.

l’Optimista

La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista