Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.

El misteri dels 63

Moltes són les anècdotes i prodigis que està deixant l’escena política i parlamentària catalana dels darrers anys: la convocatòria compulsiva d’eleccions, la divisió i reformulació de partits, la desaparició d’alguns i el naixement d’altres, les manifestacions massives -i creatives- de l’11S, la consulta convertida en procés participatiu, l’Assemblea de la CUP com a trending topic, i així un llarg etcètera que algun dia haurem de recopilar.

El miracle que a mi em té personalment meravellat és la desaparició dels 63. En les negociacions polítiques no sembla estrany que algunes forces extremades o minoritàries quedin fora dels focus degut a la seva poca capacitat d’incidència o al seu poc pes electoral. En el nostre ben maleït procés no n’hi ha prou en assumir l’alquímia independentista de Convergència sinó que hem estat capaços d’inventar un fantàstic enquadrament cinematogràfic en el que el centre l’ocupa la força minoritària del Parlament. El temps col·locarà aquesta fita en el podi de les meravelles propagandístiques de la Història.

Alguns es pregunten perquè els costa tan posar-se d’acord  -a JxSí i a la CUP-. El que resulta misteriós i digne de malpensar-ne és que ho intentin. Més que res, tenint present que entre la primera força representativa que és JxSí i la darrera, la CUP, hi ha 63 escons repartits entre 4 forces polítiques. 1976453 vots, ni més ni menys,  vora 10000 més que els que sumen els independentistes.

Entenc que Ciutadans i PP són difícils d’abordar i que més enllà del paper d’oposició salvatge no els toca gaire més. Però encara et queden 16 escons del PSC i 11 de CSQEP, dos formacions que tot i no ser independentistes encara poden donar joc. Poden i els hi correspon encara que sigui per una qüestió de reconeixement als seus resultats electorals.

Tenint present que els 10 de la CUP són i seran sí o sí independentistes, per què obstinar-se en l’acord amb aquesta formació? Per què no aprofitar justament les negociacions i les necessitats Masístiques per aproximar-se als socialistes i cercar alguna complicitat que desencalli i eixampli política la situació?

De totes maneres, també s’ha de dir que els 63 no estan massa per la feina i sembla que ho estan gaudint força des de la tribuna, seguint piulada a piulada, l’evolució de les negociacions entre la CUP i JxSí.

Si per alguna fatalitat acabem en una convocatòria electoral més, ja em diran qui justificarà l’utilitat del vot. Amb tot el que estem presenciant, qui serà capaç de donar una sola raó de pes que avali la necessitat de tornar a acostar-se a les urnes. L’abstenció serà l’únic camí que no ens farà sentir ximples ni avergonyits.

l’Optimista

La majoria silenciosa

Després de tants anys de (maleït)procés i encara seguim repetint una i altra vegada els tics de mirallombrígols. És relativament comprensible que a dia d’avui encara cogui, i molt, el fluix resultat electoral de Junts pel Sí tenint present la expectativa creada al voltant del que havia d’esdevenir la combinació definitiva: CDC+ERC+Òmnium+ANC. És raonable que encara hi hagin molts orgulls ferits veient com havent passat els darrers anys ridiculitzant a la majoria silenciosaaquesta va, vota i et recorda que sou molts però no suficients. Quina meravella la democràcia parlamentària.

El que ja és preocupant és veure com tan a nivell de partits com dels mitjans seguim atrapats en el nostre melic. Entenent per nostre el que col·loca al centre de les prioritats la qüestió nacional catalana -per dir-ho d’alguna manera-. Que si uns només són 10 i els altres 62, etc. I al final, d’aquella coalició definitiva només s’escolten els de sempre, convergents, empipats, enrocats i amb la testosterona aflorant per tots costats (Homs i Mas-Colell desatados). Però més enllà de llençar la pregunta: On és ERC? Que ja que hi som la posem sobre la taula, la qüestió és, seguirem ocultant els 63 escons restants? 

Els límits d’un possible acord entre la CUP i JxSí ens han quedat clars. Explorar els altres representants polítics és tan estrany? Donar veu a l’oposició i a la resta de partits no seria un acte lògic en un context parlamentari? Cal seguir intensificant aquest tipus de relacions sectàries en el bàndol independentista on el que no es deixa de transmetre és que volen és posar-se d’acord i passar per sobre de la resta del Parlament? Alguns pensaran que mentre uns i altres van dient que el que interessa és eixamplar l’independentisme això és el que arriba, però mentre diuen això posen terminis i agreugen el discurs. La conciliació no es respira per enlloc.  

Com ja escrivia en aquest blog després de les eleccions, és una necessitat eixordadora que l’independentisme entengui que la realitat del país és la que hi ha al Parlament i que s’hi ha de negociar. Em sembla una visió poc democràtica del país que volem construir cercar una majoria suficient per passar com a una roda de molí per sobre de la resta de forces de l’arc, i més, sabent que en l’eix nacional els resultats són tan ajustats.

Alguns pensaran que ara és l’hora i que no es pot perdre aquesta oportunitat. Potser aferrant-nos a aquest tren el que perdrem és la possibilitat de construir un consens ampli que legitimi i aculli àmpliament la diversitat identitària del nostre país. Què ha de prevaldre, construir el país que vol la majoria o un país per tothom?

l’Optimista

Benvinguts a la democràcia

Cada vegada que algun representant de la monarquia, el gobierno, “españolistos” tertulians… parla neix un independentista. Aquesta és una afirmació que molta gent de la branca catalanista-independentista ha fet seva al llarg dels últims anys, assumint que aquest tipus d’intervencions ajudaven a despertar en els indecisos del SíSí el bri de convenciment que els feia falta. Assumint també, des d’una arrogància de grup que desatén completament la diversitat real del país, que l’excés de confiança, l’abús mediàtic per part de les tendències independentistes i la subrepresentació dels no-independentistes en els anàlisis i els discursos no podria reproduir el mateix efecte sobre els indecisos en la direcció del No.

És a dir, cada vegada que JxSí sortia amb la cara de suficiència i prepotència a dir que era obvi que tenien la raó, naixia un votant de C’s i contenia la fuga de vots del PSC. Semblaria que polaritzar i intensificar el discurs no ha generat noves adhesions sinó que despertat la necessitat de mobilitzar-se en certes opinions i idees que fins ara restaven subrepresentades en els mitjans i opinòlegs en general. Especialment en el cas del PSC, penso que el gran mèrit que resisteixin amb un resultat prou bo és més de Mas i companyia que del propi partit dels socialistes.

Això nega que la opció amb més representació -i amb diferència- al Parlament és la JxSí? No, han arrasat. Nega que sumant la CUP hi ha majoria d’escons independentistes? No. Ara bé, personalment, el resultat d’aquestes eleccions no és ni molt menys un mandat clar i fort cap a la declaració d’independència immediata sinó un demanda clara de consens, de diàleg, d’integració. Entre ESP-CAT? No, entre els polítics catalans. L’increment de C’s és un clar canvi a les files del No, és un rebuig clar a la interlocució i representació exercida pel PP i una aposta per noves figures manque a alguns ens generi úlceres-.

Segurament mai hi ha hagut en el Parlament del Catalunya una foto tan clara i representativa de la realitat del país (això no vol dir que encara hi hagi fantasmes com la gent migrada sense drets, per dir-ne algun). Així que ara és el moment que els representants facin allò que els pertoca: parlar, negociar, intermediar entre els diversos interessos de la societat. I tant de bo, des de certs espais pro independència es deixi d’una vegada per totes aquesta pretesa superioritat moral i intel·lectual, aquesta arrogància fonamentada en una visió homogènia i tancada del país en el que vivim, i entenguin que polaritzar el discurs no genera consensos.

La Catalunya real no estava ni a la Meridiana ni al sofà mirant la tv, s’ha expressat a les urnes i ara és al Parlament. Benvinguts a la democràcia parlamentària.

 

l’Optimista