West Wing to House of Cards

Haig de dir que no sóc un gran consumidor de sèries. No segueixo ni m’he deixat atrapar per la gran majoria de les exitoses produccions dels darrers anys. De fet, anava a intentar nombrar-ne algunes -més enllà de Game of Thrones- i per por a mostrar el meu desconeixement de l’actualitat ho deixaré així. Ara bé, com tota regla/hàbit general que valgui la pena té una excepció, i en el meu cas és sense cap mena de dubte House of Cards. Sense fre em vaig empassar les temporades seguint, patint i vibrant amb les enredadisses maquiavèliques del matrimoni Underwood a la Casa Blanca i el Congrés dels Estats Units d’Amèrica.

descarga (1)

Aprofitant el temps lliure i les calors d’aquest juliol vaig animar-me a recuperar una sèrie que em retornés a aquesta escena política nord-americana: West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca). Des de llavors que capítol rere capítol hi ha un pregunta que no deixa de rondar-me pel cap: En quin moment? Quan el cinisme va esdevenir hegemònic? En quin punt es va deixar de creure en que tot i les possibles perversions de la política i les institucions hi havia lloc per a persones amb bona voluntat? Que era possible progressar.

Resulta impressionant com aquestes dues produccions representen l’abans i el després d’aquesta fita. Un mateix escenari, personatges i relacions similars i una presentació totalment contraposada. Mentre a l’Ala Oest el gabinet polític i el President del país són persones que sempre s’esforcen per fer el millor i amb una moral quasi-infracturable els personatges de HoC són corruptes, superficials, perversos i totalment amorals, assedegats de poder. Mentre a la primera hi ha espai per creure que més enllà dels partits dels interessos particulars hi ha lloc per l’enteniment i la comprensió, a la segona vivim en una guerra oberta on la carrera de cada personatge és el més important.

Així com sembla que ni la literatura ni el cinema ja no són capaços de produir històries on el futur dels éssers humans s’ompli d’esperança i on la distopia és l’únic demà que podem imaginar: cataclismes, robots assassins, caos i destrucció de diferents formes i guions. Només ens cal viatjar a creacions de fa vora dues dècades per descobrir que no sempre hem estat tan pessimistes, que fa un temps es mirava cap al futur i es confiava en el gènere humà per construir l’utopia.

Personalment, no crec que el Món hagi canviat tant en aquests anys. Dubto que aquells anys fossin tan bons i els actuals siguin pèssims -bé a vegades això sí que ho penso. El que no hi ha cap mena de dubte és que actualment hem naturalitzat aquesta expectativa i visió catastrofista sobre les relacions humanes i la nostra capacitat de construir quelcom bo.  Segurament no resoldrà masses de les coses que avui alimenten aquesta visió del Món, però probablement ajudaria reprendre el fil d’aquell optimisme antropològic i tornar a apropiar-nos d’aquella veu del ’68: La imaginació al poder. Fer un esforç per buscar en la nostra creativitat la manera de reinventar escenaris en els que els nostres pronòstics de vida no desemboquin en guerra, destrucció i èxodes planetaris. 

l’Optimista

Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista