Era el més fàcil

No hi havia una opció més telegrafiada i definida, ni un camí amb les potencials respostes més clares, preparades o assajades. No, la fulla de ruta estava escrita abans de ni tan sols intercanviar la primera paraula sense gaires espais per negociar. La pressió del “No a Mas” com a prèvia electoral i el domini dels relats a través dels mitjans per part de JxSí -especialment Convergència- col·locant el pes i la centralitat d’allò dolent a sobre de la CUP.

Tothom afirmant que és necessari eixamplar el procés i tothom actuant de la manera més arraconada i enclaustrada. Si el que es necessita és ampliar suports per què vas a discutir amb una minoria parlamentària que ideològicament no pot ni olorar el teu programa? Per què no t’acostes als altres partits amb representació? Per què no treballes per posar llum sobre aquests límits expressats electoralment? Òbviament, la temptació d’aprovar un acord amb algú que ja es considera independentista era molt suculent. Polítics de baix perfil, no hi ha grans patrons nàutics en la política catalana per molt que alguns en facin metàfores.

Hem viscut un període en el que el Parlament semblava tenir només 72 diputats, llàstima que s’hagi oblidat als 63 restants – amb l’afegit que alguns des del 20D tenen alguna cosa a dir en el Congreso de los Diputados-.

El més senzill era seguir apretant Independentisme, Història i Pàtria. El més fàcil era prémer un partit que intenta generar valoracions i diàlegs entre les bases. El menys difícil era que la CUP canviés d’opinió sense resistir l’empenta mediàtica. No era estrany imaginar que el discurs majoritari comprés la màxima que una minoria radical no podia frenar unes aspiracions tan grans. Aparentment, la porta amb menys obstacles era la que guardaven els cupaires. Encara que com per alguns és sostingut, el camí més fàcil no sempre ens duu a destí.

No hi ha dreceres possibles i sostenibles. Era fa una setmana, avui o d’aquí uns mesos. La construcció d’un estat propi necessita molt més que una ajustada victòria i un acord de mínims al Parlament. Però el camí difícil feia massa por: Qui s’atreviria a obrir un diàleg amb Ciutadans, PSC, CSQP o PP? 

La no-investidura de Mas és responsabilitat compartida de JxSí i la CUP, amb un pes proporcional al seu resultat electoral -només faltaria!-. No hi ha moments excepcionals, o en tot cas, quan aquests arribin no serem nosaltres qui els sabrem catalogar com a tals.

Sigui com sigui, el procés no va néixer a dins de cap partit polític, així que no veig per què aquest hauria d’enfonsar-se en el si d’aquests.

Per cert, algú recorda un partit que es deia ERC? A no, per res, pensava que deia que mediaven entre Convergència i CUP, que tenien algun pes a JxSí.

Per què Sí a la MAT?

Un cop més, en diversos espais del territori entitats i particulars s’organitzen per intentar participar en la mesura del possible en la presa de decisions d’allò que afecta la seva vida. Un cop més, l’única via que mostra certa permeabilitat per part de les institucions públiques és la de la desobediència i la resistència civil. Ni diàleg, ni permetre un debat obert als mitjans i a la base ciutadana sobre quines podrien ser les opcions a les mancances que es detecten.

Una vegada més la política mostra dues debilitats importants: els dubtes que genera el sistema representatiu sobre la seva capacitat de representar l’interès general vers l’interès d’algunes empreses amb molt de pes, i la incapacitat d’explicar-se i d’argumentar les raons d’una o altra decisió.

cropped-capc3a7alera

Per no canviar el ritual als que ens tenen habituats, la opció d’una o altra mesura provinent del Govern o Institució Pública obvia la necessitat d’explicar perquè fa una o altra cosa.  Donant per descomptat que la seva opció no mereix ser justificada ni ben plublicitada als ciutadans.

Per què mai s’explica de manera proactiva i decidida el que es fa? Quina por hi ha? Per què sempre han de ser els ciutadans el que han d’expressar i intentar demostrar que els seus NO són reals?

Per què en el marc de la clivella nacional ningú posa en dubte la radicalitat democràtica d’una consulta i en canvi a nivell d’infraestructures es menysté?

Si darrera de les mesures de la construcció d’equipaments com la MAT hi hagués una voluntat clara d’explicació i justificació pública del projecte, pot ser no caldria recórrer a aquesta constant pràctica reaccionària, pot ser, miraculosament, s’adonarien que posant les eines necessàries es podria construir una proposta política encarada a la “problemàtica energètica” millor.

Hauria de ser l’Estat, qui ens expliqués Per què hauríem de voler la MAT.

l’Optimista