Si avui paréssim màquines…

Si avui es deturessin els telers, molts anys haurien de passar perquè algú trobés a faltar abric. De roba no en falta, de fet en sobre tanta que ni a les fires d’intercanvi es valora prou com per intentar igualar-la a cap altra cosa. Comprar roba i pagar el preu que es demana per les peces sense estrenar és un mer exercici d’autosatifacció, una dosis de plaer fruit d’adquirir algu nou que només tu convertiràs en 2ona mà.

Gerard Stolk - stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen https://www.flickr.com/photos/gerardstolk/5042803948/in/photolist-8FBFVE-ajQ5zS-7Smeyb-agwz7Z-agzm7S-5di7Cx-f9BPe7-6UPmjm-8erxh4-8xu9P2-8wouDL-6oAv39-dKfiJy-8aJd6j-71ozdU-71jz4Z-aaTfPy-f9oAEP-84L1g5-8aJcTQ-4Y2WkD-f9nDG4-eeij2D-jZGQb7-71jJkH-6gnSK9-84L1bS-83qASn-dui81P-4LFB3H-dyyimz-cPecF9-9xcuCw-71jgq2-eSVDnQ-97MPY9-97JzXx-97JFTT-8qcsVx-6UKhFK-49Xcvf-6UKhng-6UPnd5-ezzuoh-ezzC7E-ezwmAv-ezzzfo-ezsHsS-4QtcnK-Dmpji

Gerard Stolk – stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen 

Si avui es frenessin les rotatives passarien segles abans no hauríem digerit la majoria de les notícies que només aquesta nit sortiran arreu del Món, publicades, emeses, retransmeses o dibuixades. Notícies que difícilment diran res de nou. Canviaran alguns personatges, alguns escenaris, però els missatges no distaran tant.

Si avui congeléssim la producció d’armament i intentéssim buidar els magatzems de munició no trobaríem prous objectius en aquest planeta. Quanta capacitat destructiva per tan poc que eliminar.

Si avui l’amnèsia ennuvolés el pensament de tots els enginyers i tecnòlegs del Món, abans no tornessin a engegar la producció encara ens quedarien enginys i dispositius per probar i descobrir perquè serveixen. Segurament ni tan sols hauríem arribat a copsar el 100% de les possibilitats del nostre telefon mòbil.

Si no ens costés tant i tant i tant desfer-nos de certs hàbits, avui ens podríem agafar un no gens curt període de vacances. Ens podríem anar repartint les feines, repartint la producció, els serveis i reduïriem amb escreix tot el desgast que estem carregant al medi ambient i a la nostra pròpia salut. Potser no cal parar màquines, en sec. Potser podríem anar alentint, baixant les revolucions. Fent un petit tastet del que significaria dedicar el nostre temps a donar resposta a les nostres necessitats reals, i no a generar sistemàticament sense sentit. No?

l’Optimista

A canvi de?

Ja fa uns dies que vam conèixer que Finlàndia havia près la determinació d’excloure l’ensenyament de la lletra lligada de les seves exigències curriculars obligatòries. Aparentment -no ho poso en dubte però no he indagat més-, després d’un procés de debat públic i bastant participatiu, les institucions finlandeses han cregut oportú deixar de dedicar hores a aquesta habilitat i focalitzar-se més en la lletra de pal (majúscula) així com en l’escriptura en teclat.

Sincerament, els intents de mostrar la major o menor necessitat d’aquesta destresa a través d’aclamar o posar en dubte els beneficis d’aquest tipus de cal·ligrafia em semblen superflus. Personalment, ja fa temps que vaig aparcar la lletra lligada del meu dia a dia i la vaig rel·legar a un segon pla. Amb una lletra horrible cal afegir. I tot i així, crec que els arguments sobre la utilitat d’una o altra matèria escolar no haurien d’esdevenir mai els centrals. Doncs si m’haig de posar a repassar tots els temes que no he emprat mai fora de les aules -sense comptar els que ja ni recordo haver-los après-, moltes serien les assignatures que haurien de canviar dràsticament.

calc2b7ligrafia

El que em sembla realment interessant del debat que obre aquesta proposta és la pregunta: a canvi de quina matèria deixem d’esenyar la lletra lligada? Quins són els coneixements i habilitats que estaven subrepresentats a l’escola primària que ara prendran un pes més important? Què ens aporta que la mainada comenci a prèmer tecles i relacionar-se amb eines digitals sofisticades en contraposició a aprendre cal·ligrafia? Doncs és en aquesta controposició on sí que crec defensaria el manteniment de determinades eines considerades inútils.  Repetir una i altra vegada les pàgines dels quaderns de cal·ligrafia potser no és un mètode pedagògic encomiable, però per si sol no desvirtua l’aprenentatge de la destresa d’escriure a mà.

Encara que més enllà de tot l’argumentari, el que em sembla fonamental no és preguntar-se què ha quedat obsolet sinó què és el que necessiten els infants que no reben a l’escola, ni a la llar, ni enlloc. Quines són les habilitats que no aprenem i que sovint són les causants de moltes de les dificultats que enfrontem en el nostre dia a dia? Parlo de totes aquelles eines comunicatives i d’interelació amb les persones que ens envolten -i no em refereixo al Facebook ni al Twitter-, a l’aprenentatge d’allò que envolta les nostres emocions i la manera com les gestionem, a la manera en com interpretem i comprenem el nostre entorn, la natura que ens envolta, com ens hi relacionemÉs aquí on m’agradaria escoltar el debat.

És necessari que l’escola reflexioni sobre els continguts i les metodologies per formar als infants, i sobretot em sembla imprescindible que els adults reflexionem sobre aquelles habilitats que ens manquen i que serien necessàries per les futures generacions. Aparentment, no sembla que el que necessitem siguin més hores de teclat i pantalles.

l’Optimista

El secret està en la massa

Ajunta, apilona i amuntega. Centrifuga i desarrela. Crea espais densos, hiperconnectats en mitjans i profundament individualitzats en responsabilitats i hàbits de gestió i convivència, plenament centralitzats vers l’administració i els subministradors de recursos.

A foc lent? ni pensar-ho, ràpid, viu i intens, que l’immediatesa ho banyi tot, no fos cas que en un segon de distensió s’oxigenés de més alguna neurona, que alguna emoció prengués prou força per sobrepassar la repressió inconscient i per desgràcia intentéssim prendre decisions de manera conscient. I encara menys se’ns passés pel cap compartir aquesta consciència amb algú altre. Per què procurar satisfer allò que necessitem per ser quan podem consumir?

pbulla

Consumir models familiars o afectius, projectes laborals, de salut o alimentaris. Comprar sense valorar el seu cost social o ambiental ni la seva necessitat. Participar sense assumir ni un bri de responsabilitat vers el Món. Solidaritzar-nos sense empatitzar ni un sol instant amb qui reconeixem com a desfavorits, sense preocupar-nos uns moments per les motivacions d’aquesta realitat hostil.

Però això és la massa, aquest indret en el que tothom es refugia. Anònims, amb drets, i ni una sola necessitat reconeguda. Si vols alguna cosa lluita, enganya o esclavitzat – ven la teva força de treball- per aconseguir-la. La llei del més fort, hàbil o astut, del predomini dels interessos particulars per sobre dels col·lectius/universals. Aquest espai en el que vivim rebolcats i barrejats, encara que difícilment junts i en comú.

I és relligant i aglutinant aquesta massa la via que ens podria permetre viure, treballar i estimar responent a les nostres necessitats. És recuperant el temps per fer més lents els nostres compassos del dia a dia el que ens possibilitaria descobrir el nostre entorn més pròxim i les necessitats més bàsiques que no poden restar desateses. La massa convertida en comunitat, en persones que es reconeixen i s’integren.

No des de l’identificació fonamentada en trets i característiques semblants o iguals sinó des de la voluntat d’assolir un benestar comú que no pot deixar de banda a cap dels seus membres.

l’Optimista

La Vida de l’Artista.

En el substrat que la majoria de nosaltres segurament compartim, l’artista era i és aquella persona que es bolcava plenament a la tasca d’expressar allò que la seva sensibilitat i necessitat li imprimien. Transformant aquelles inquietuds i estímuls que, barrejant allò que els sacsejava interiorment amb allò que del Món rebien, acabaven convertint-se en una obra que en funció del que era capaç de transmetre a la resta rebia un o altre reconeixement.

Seguint estirant d’aquest estereotip, des de la perspectiva de l’artista, el treball que desenvolupaven la majoria de mortals no era equiparable de cap manera  a la seva tasca. Fixant la seva crítica en el fet que la societat, en la seva majoria, es conformés en fer qualsevol activitat a canvi de diners. A dur a terme qualsevol labor posant per davant el confort material abans que qualsevol altra criteri basat en la satisfacció d’altres necessitats més personals. Primer treballa, guanya diners, i amb aquests ja buscaràs com satisfer-te. Si continuem estirant del fil, fàcilment entrem en aquest debat que senzillament resumiríem amb els somiatruites vs. els realistes. 

artista

En gran mesura, el període de temps de la bombolla immobiliària ha incentivat que gran part de la població adoptés aquest modus operandi basat en agafar qualsevol treball encara que  no sigui vocacional. Conformar-se en prendre una feina que tot i no garantir uns salaris especialment alts ni unes condicions laborals dignificants, sí que permetia una entrada directa al cicle esmentat unes línies més amunt: guanyar diners i després intentar satisfer a través del consum les ansietats personals. A la vegada que evitava quedar atrapat en algun interval de dubtes i escepticisme entre les etapes formatives i la inserció laboral.

Un cop aquesta invitació a una vida amb facilitat per accedir als diners, i fonamentada en l’assumpció que aquests després seran l’eina adequada per la resta d’inquietuds, ha quedat esparracada, s’obra una oportunitat que tan des del punt de vista personal com social no es pot deixar escapar. Si fins aquest dies crítics l’argument material era suficient per justificar la despreocupació de la vocació i les aspiracions laborals, i facilitava la renúncia a donar sortida als impuls creatius (fora de l’espai del lleure i l’oci). L’actualitat ha equilibrat una balança en la que per un costat podem seguir buscant aquella tasca impersonal i estandaritzada per tal d’accedir a un sou que ens permeti la resta, mentre que per l’altra banda s’obre la possibilitat de considerar què ens inspira i ens il·lusiona. Sabent que en ambdós casos el benestar material no ens serà assegurat. 

Davant aquesta escena d’incertesa i d’una proposició constant de llocs de treball en condicions precàries, no podem perdre l’ocasió de re-valorar les nostres inquietuds i fer una aposta clara per experimentar amb elles. L’èxit i el reconeixement material no seran senzills, però almenys hi haurà la satisfacció de dur a terme una activitat que t’ompli i et dignifiqui. És el moment, de convertir-se en artistes. 

l’Optimista