Era el més fàcil

No hi havia una opció més telegrafiada i definida, ni un camí amb les potencials respostes més clares, preparades o assajades. No, la fulla de ruta estava escrita abans de ni tan sols intercanviar la primera paraula sense gaires espais per negociar. La pressió del “No a Mas” com a prèvia electoral i el domini dels relats a través dels mitjans per part de JxSí -especialment Convergència- col·locant el pes i la centralitat d’allò dolent a sobre de la CUP.

Tothom afirmant que és necessari eixamplar el procés i tothom actuant de la manera més arraconada i enclaustrada. Si el que es necessita és ampliar suports per què vas a discutir amb una minoria parlamentària que ideològicament no pot ni olorar el teu programa? Per què no t’acostes als altres partits amb representació? Per què no treballes per posar llum sobre aquests límits expressats electoralment? Òbviament, la temptació d’aprovar un acord amb algú que ja es considera independentista era molt suculent. Polítics de baix perfil, no hi ha grans patrons nàutics en la política catalana per molt que alguns en facin metàfores.

Hem viscut un període en el que el Parlament semblava tenir només 72 diputats, llàstima que s’hagi oblidat als 63 restants – amb l’afegit que alguns des del 20D tenen alguna cosa a dir en el Congreso de los Diputados-.

El més senzill era seguir apretant Independentisme, Història i Pàtria. El més fàcil era prémer un partit que intenta generar valoracions i diàlegs entre les bases. El menys difícil era que la CUP canviés d’opinió sense resistir l’empenta mediàtica. No era estrany imaginar que el discurs majoritari comprés la màxima que una minoria radical no podia frenar unes aspiracions tan grans. Aparentment, la porta amb menys obstacles era la que guardaven els cupaires. Encara que com per alguns és sostingut, el camí més fàcil no sempre ens duu a destí.

No hi ha dreceres possibles i sostenibles. Era fa una setmana, avui o d’aquí uns mesos. La construcció d’un estat propi necessita molt més que una ajustada victòria i un acord de mínims al Parlament. Però el camí difícil feia massa por: Qui s’atreviria a obrir un diàleg amb Ciutadans, PSC, CSQP o PP? 

La no-investidura de Mas és responsabilitat compartida de JxSí i la CUP, amb un pes proporcional al seu resultat electoral -només faltaria!-. No hi ha moments excepcionals, o en tot cas, quan aquests arribin no serem nosaltres qui els sabrem catalogar com a tals.

Sigui com sigui, el procés no va néixer a dins de cap partit polític, així que no veig per què aquest hauria d’enfonsar-se en el si d’aquests.

Per cert, algú recorda un partit que es deia ERC? A no, per res, pensava que deia que mediaven entre Convergència i CUP, que tenien algun pes a JxSí.

Mas, l’afortunat.

Artur Mas és d’aquella gent ben afortunada. Que consti que no ho dic en referència als diners que tingui i pugui tenir en comptes bancaris, empreses o sota el matalàs a casa, com tampoc ho dic pensant en la seva possible sort en les relacions afectives o el seu estat de salut. De fet, no en tinc ni idea de com li van les coses en aquest sentit. Per altra banda, cada dia em sorprèn més el do d’aquest personatge. 

Des del dia en que Artur Mas – i el seu partit- va decidir que l’independentisme havia de ser l’eix sobre el que classificar totes i cadascuna de les forces polítiques de l’àmbit català tot han estat pals pels seus. Si Mas no hagués emprès aquella campanya (fatídica) i anticipada sota l’estelada… Resulta difícil saber què hauria esdevingut. El que sabem és que des de llavors CiU ha acabat perdent la iU -tampoc cal fer-ne un drama- i el seu pes electoral ha iniciat un clar declivi amb un missatge clar: si el tema és Catalunya independent, CDC no és una opció de fiar i necessita de partits més radicals en aquest sentit que l’acompanyin. 

Fins arribar al punt que en els darrers comicis acabes per amagar-te en el quart lloc de la llista i buscant algú que es foguegi durant la campanya amb tothom. Que algú em digui en quin moment algú que s’identifica com a eixamplador del procés prefereixi ocupar la segona línia per no haver d’exposar-se. Si ets un referent positiu vols que tothom et tingui present, oi? Busques que tothom vegi a tota hora quin lloc ocupes i quin és el teu rol de lideratge.

Tot i així, tot i la pèrdua de vots, tot i els pals que van i venen des de Madrid davant la traïció d’aquell partit que sempre havia negociat amistós amb ells, tot i haver decidit baixar el cap al llarg de la campanya electoral i tot i haver tret un resultat per sota de les expectatives marcades, Mas encara és considerat imprescindible. Mas és aquest do, aquesta flor immensa, aquesta habilitat fascinadora de vendre allò que mai has fet o tingut. Mas és la capacitat de convèncer sigui com sigui que ell és la clau, és la peça única que ha canalitzat els anhels de la ciutadania, i fer-ho, sense poder esgrimir cap dada sobre el seu paper en aquest suposat procés unificador en el que l’únic que sabem és que no ha mantingut cap vincle integrador o de negociació amb ningú. Ni a Madrid, ni a Catalunya.

Mas és l’afortunat aquell que sempre és defensat i promogut, tot i que encara és hora que demostri alguna de les habilitats que diu posseir.

l’Optimista

Que les abraçades no s’aturin

A la llista de mèrits que injusta o de manera totalment justificada s’atribueixen i es concediran amb el temps a David Fernàndez, n’hi ha un que per inesperat i transformador cal considerar especialment: les abraçades.  I no unes aferrades qualsevols, sinó a les fetes amb aquells qui representen i personifiquen l’enemic polític i fins i tot social -dirien molts-.

Les abraçades públiques de la cara més visible de la CUP amb el President de la Generalitat mostren un camí que des de l’esquerra s’havia considerat indesitjable o fins i tot inaccessible. El puritanisme moral de determinats col·lectius sumat a la hipocresia i arbitrarietat interessada d’alguns partits polítics havia anclat a la banda roja en un punt del qual no es veia la manera de sortir-ne, víctimes dels excessos de la coherència d’uns i de la laxitud dels principis d’altres.

Aquest gest ha obert i segueix obrint una perspectiva que permet fer volar pels aires aquest estancament i dotar d’una nova manera de ser percebudes a totes aquelles iniciatives que formen part d’aquest segment ideològic. I en aquest sentit la CUP n’es el gran exemple. Qui ho hauria dit que en tan poc temps -perquè la feina ve de lluny però la metamorfosi de la percepció ha estat meteòrica- hi hauria tants mitjans de comunicació i persones que reconeixerien la seva feina.

L’abraçada és tot un acte de reconciliació amb el Món i amb la societat, de reconeixement de la diversitat del país i sobretot, una expressió de voluntat de treballar de tu a tu. Aquesta mostra d’afecte no suposa cap renúncia per part de cap dels seus actors, sinó que suposa l’acceptació del pes que cadascú ha obtingut a les urnes. És la representació de la societat acceptant-se tal com és i intentant buscar aquells punts intermitjos en els que ningú hi guanya i tothom hi perd. Òbviament, el nº d’escons fa que alguns guanyin més, així com el el projecte polític de cadascú fa que d’altres no es conformin amb la política institucional i utilitzin altres vies per seguir proposant, criticant i construint.

Qui s’ho hauria pensat, que seria una abraçada la que obriria la porta a una ressolució -temporal- d’una de les grans contradiccions/debats de l’esquerra: ruptura-reforma. Un exemple clar de la maduresa d’un moviment que busca desempallegar-se dels complexes i sentir-se prou segur de si mateix com per exercir el seu rol dins les institucions a la vegada que la feina de formiga al carrer segueix al seu ritme. Per la meva part, que abracin al plasma.

l’Optimista