Carta a l’amant furtiu

Primer de tot, voldria dir-te que t’entenc, que no em costa posar-me en el teu lloc. Jo fa vora dos anys que la festejo i encara avui em puja els colors mirar-la -mirar-nos- de fit a fit. Em resulten obvis els impulsos que t’han portat a sentir aquesta necessitat d’acostar-t’hi, a deixar-te guanyar per la temptació d’acariciar-la, doncs no hi ha dia ni matí que no la miri o me la imagini al despertar-me.

Tampoc t’enganyaré ni em mentiré dient que m’és igual saber dels vostres encontres clandestins. Seria ocultar que el nostre vincle és tan fort i valuós que perillosament m’acosta al sentiment de propietat. Sí, em rebenta saber que hi ha algú més que la ronda,  que li recita paraules boniques -m’agrada creure que ho fas, s’ho mereix- , que es beneficia d’aquesta bellesa tan intensa que alimenta.

07062013117

Encara que aquesta no vol ser una missiva carregada d’amenaces ni molt menys busca obrir una lluita de galls testosterònics farcida de paraules gruixudes i malsonants. Al contrari, aquesta és una invitació en tota regla. Una invitació a fer que aquesta horta sigui alguna cosa més que allò que un dia vas descobrir enmig d’aquell descampat. A aprendre a cuidar-la i a estimar-la des d’un principi bàsic i fonamental: entre tothom i per tothom. Si jo estiro fort per aquí, i tu estires fort per allà, l’horta s’acabarà. Ni tu en podràs gaudir, ni jo hi podré seguir sembrant.

Si bé entenc que aquestes paraules et costin de digerir, així com a mi se’m fa difícil obrir aquest idil·li als altres, segurament estarem d’acord en que ambdós ens vam enamorar d’ella mentre aquesta es desenvolupava lliure i sense exclusivitat. Quan creixia i es mostrava exhuberant, sense barreres, incapaç de fer-li un lleig a ningú. De manera que confio en que sabràs comprendre, com he hagut d’entendre jo, que en la mesura en que els qui l’abracem actuem de manera esquerpa i egoista, d’amagat i sense contemplar el valor d’allò comú, només podrem construir un espai apte per disputes i malestars. Mentre que si ens entreguem a una relació sincera i transparent mai haurem de patir per gaudir de la seva generositat. 

Així que restes convidat, benvolgut amant furtiu d’aquest raconet de la ciutat, a desfer-te de la por i les conductes mesquines, i a ajudar-nos a fer més gran encara, el valor i l’atracció d’una horta que per ara és un privilegi d’uns pocs.

l’Optimista

La Societat de l’Abundància

Imagina un Món on tothom ofereix aquelles habilitats, destreses i la seva voluntat lliurement, sota l’única condició de la pròpia disponibilitat i desig. Imagina una societat on sempre que ho necessites pots demanar ajuda i recolzament a la gent del teu entorn sense patir per si tindràs prou diners o qualsevol altre element d’intercanvi, que l’únic que determinarà si algú et podrà donar un cop de mà serà la seva voluntat i predisposició. Considera, encara que sigui per un minut només, la opció de compartir aquest espai amb gent unida sota un únic interès: compartir.

Compartir interessos, necessitats, capacitats, inquietuds i reptes. I fer-ho de manera deslligada de les limitacions de dependre d’un recurs que per una o altra raó no reconegui la teva experiència ni la teva disponibilitat. Fer-ho des de la confiança en que si tots i totes sumem, si tothom col·labora, res ens pot faltar. 

Des de fa anys, els Bancs del Temps promouen un espai on les persones puguin intercanviar la seva riquesa lluny de les limitacions monetàries i defugint els criteris de reconeixement del que s’anomena el Mercat. Des del Banc del Temps de Pla de Palau, aquest cap de setmana s’ha decidit donar un pas més enllà de la substitució d’unitats d’intercanvi: diners x temps. Després d’un procés de debat on vora el 15% dels socis han treballat i debatut de manera presencial  sobre les limitacions de l’actual estructura de funcionament del Banc del Temps, aquest han pres la determinació de llençar-se a una nova etapa que afavoreixi la interrelació d’aquelles i aquells que formen part del col·lectiu: eliminar la unitat “temps” d’intercanvi.

tempscor2

S’obre un nou procés d’adaptació als mecanismes de funcionament del BdT de Pla de Palau a aquesta nova realitat. S’inicia un període on caldrà acceptar els reptes que s’han fixat i experimentar quins nou tipus de relacions i possibilitats ofereix un sistema d’intercanvi on els únics elements que regularan l’efectuació d’unes o altres activitats seran la voluntat i la predisposició dels seus membres de fer realitat aquest espai. Un espai on tothom podrà oferir allò que valora, així com ningú quedarà exclòs de l’oportunitat de demanar allò que necessita.

Al cap i a la fi, com sorgia amb força al llarg d’aquest procés, el més important, el fonament del Banc del Temps no és altra que les relacions, els vincles i la creació d’una xarxa de suport on tothom pugui sentir-s’hi còmode i satisfet. Tot el que ens ho limiti ha de ser superat.

Així doncs, arriba una nova etapa  en la que amb la confiança bàsica en que col·lectivament trobarem les respostes que necessitem, donem la Benvinguda a la Societat de l’Abundància. 

l’Optimista

L’Educació, també en Transformació.

Com relaten la gran majoria dels indicadors i informes diversos sobre l’estat de l’educació a nivell de països, l’educació a Espanya és dolenta i cara, ocupant els llocs més alts de la UE en despesa pública en educació, a la vegada que s’emplaça en els darrers en termes de qualitat. 

I de la mateixa manera que hem anat relatant en les entrades d’aquest blog, en els diferents àmbits on les estructures institucionals es veuen incapaces de donar resposta a les mancances que els ciutadans perceben, són aquests els qui emprenen el camí de l’autogestió i de recolzar-se per construir una alternativa. Ho hem vist en les diferents xarxes d’intercanvi, suport mutu i moneda social, així com amb les Plataformes d’Afectats per l’Hipoteca.

En aquest sentit l’educació no n’és una excepció, i mentre la situació d’aquesta segueix en el seu procés de deteriorament tan en l’aspecte material com qualitatiu, sense que l’Estat sigui capaç de projectar una resposta que generi confiança, tornen a ser les persones qui encapçalen diferents propostes i assajos per tal de reformular i revertir aquest procés.

Doncs cada cop sembla més difícil de concebre un Govern que, almenys, davant la incapacitat d’imaginar un sistema millor a l’actual, intentés prendre nota dels sistemes educatius més exitosos, alguns dels quals són veïns europeus:

Fruit d’aquesta inoperància de les administracions públiques, i de la creixent sensibilitat de la societat davant les mancances del sistema educatiu “tradicional”, ens trobem en front d’un escenari d’increment constant de projectes d’educació lliure arreu del territori. De manera que la Xarxa d’Educació Lliure  segueix creixent en socis i seguidors a la vegada que aquest 2013 s’ha arribat a la xifra de 18 projectes en funcionament.

A nivell gironí, dos són els projectes que una ràpida cerca ens han arribat a la pantalla. Un de recent creació: La Petita Vall , establert a la Vall de Sant Daniel, i un altre amb una trajectòria més consolidada com és La Gatzara, situada a les Hortes de Salt.

Més enllà de la validesa de les diverses propostes pedagògiques, així com de les propostes plantejades en els diversos sectors, un cop més ens trobem davant la resposta d’una ciutadania que reivindica la necessitat d’unes estructures noves i ho fa des de la posada en marxa i l’articulació d’alternatives. La pregunta altra volta sembla ser què passarà amb tots aquests moviments si l’immobilisme estatal segueix ancorat als Parlaments, si les propostes segueixen avançant i constituint-se sense el recolzament legal pertinent i condemna forçosa a la clandestinitat, la il·legalitat o  la al·legalitat.

Sense cap mena de dubte cal seguir reclamant que el poder de decisió sigui retornat a la base, a la societat. Cada cop queda més clar que una visita a les urnes cada 4 anys no són suficients. 

l’Optimista