Soc un carca

Si fa uns mesos descobria la vessant punk del meu avi, mentre escoltava alguns dels clàssics d’aquest tipus de música en espanyol. Aquest cop és sobre la meva pròpia condició el que descobreixo mentre llegeixo algunes notícies a la premsa: soc un carca. 

Sí, un conservador en tota regla. I és que davant l’avenç imperiós i imparable de certes tendències progressistes no puc fer altra cosa que mostrar el meu apreci per l’status quo i el passat. Sí, el passat pot ser un temps millor, de fet fa temps que ningú s’atreveix a imaginar un futur millor -només cal mirar el cinema i descobrir que ja no existeixen futurs utòpics- i no em sorprèn.

ahir-que-Europa-del-Wikipedia_ARAIMA20150304_0038_1

Para muestra un botón. I és que quan llegeixes “El Consell Escolar de Catalunya ha aprovat aquest dimecres un document que assenyala que prohibir l’ús dels telèfons mòbils a l’aula pot constituir una “restricció” del dret dels alumnes a ser considerats ciutadans”, personalment, no puc més que sentir vergonya aliena. Els drets dels alumnes a ser considerats ciutadans! No existeixen exclamacions en llengua escrita que em permetin mostrar la meva opinió i profunda irritació.  En general, el tema dels drets dels infants i la construcció de l’autoritat a dins les aules em sol sulfurar una i altra vegada quan aquest, no es converteix en altra cosa que la renúncia dels adults al seu deure d’exercir com a tals i a sotmetres a la conducta capritxosa i il·limitada dels menors. Però si hi ha una barreja que m’esdevé armaggedònica és la de les noves tecnologies i l’escola-infants. Aquí ja se m’erissen els pèls del clatell i em surt la meva veu més reaccionària.

Em sembla especialment sorprenent escoltar sobre la suposada importància de formar i habituar a la mainada en l’ús de determinades tecnologies -com si fora dels centres escolars no estiguessin permanent utilitzant-les-. Dona la sensació que aquests experts en educació obliden que els genis que avui inventen i sorprenen el Món amb nous dispositius i aplicacions han crescut amb un contacte més aviat limitat a tanta sofisticació. Els que encara no hem fet els 30 vam arribar a l’adolescència descobrint l’internet amb mòdems sorollosos i incompatibles amb les línies telefòniques.  Potser serà algun altre fet el que diferència la capacitat d’adaptar-se a les novetat i d’inventar, i potser ens hauria de fer reflexionar el descobrir que els autors d’aquests tipus d’eines creuen important que la seva descendència creixi allunyada del seu contacte.

Per molt que s’hi esforcin, no em faran creure que les pissarres digitals, les tauletes o els mòbils poden esdevenir eines pedagògiques millors que les pissarres i altres eines analògiques de suport a dins d’una aula. De fet, poden buidar la classe, amb els mestres m’és suficient. I no, no cal que tornin els cigrons als genolls, els braços en creu ni les reglades a les puntes dels dits, en tinc prou amb retornar l’autoritat i la confiança a les escoles i instituts. I, sobretot, que d’una vegada per totes es deixi de jugar amb eufemismes i amb expressions que fan content a tothom i no resolen res com aquelles: si se’n fa un ús adequat amb la regulació pertinent amb la sensibilització i conscienciació suficient. Per què seguim pensant que els adolescents són persones madures que poden valorar riscos i evitar la influència de la publicitat i les modes? Si pels adults ja és impossible per què ens capfiquem en deixar als joves sols en aquest procés.

Ho hem viscut amb la informació sobre les malalties de transmissió sexual o altres campanyes de sensibilització. Potser ja seria hora que com adults ens dediquéssim a fer alguna cosa més que donar consells i manifestar obertament que no tot el que és nou és millor. Qui sap si estaria bé conservar algun hàbit dels antics, a risc de semblar un carca.

l’Optimista

Que què tenim?

Tenim telèfons que fan tantes coses que ja no haurien de respondre més a aquest denominador. Tenim mitjans de transport i comunicació que ens permeten reduir el Món a una idea fàcil de reconèixer, com si per un instant fos possible acomplir l’anhel de veure’l sencer en una vida. Tenim tant en comparació a generacions anteriors, que només d’intentar enumerar-ho caiem en un desordre del qual no en podem sortir i que ens porta a renunciar a llistar-ho per complet. Encara que aquest homenatge a l’abundància no ha resolt certes mancances que segueixen o s’han agreujat amb el pas del temps: la desigualtat social, la incapacitat d’articular la convivència en la diversitat, la pèrdua de diversitat ecològica, etc. De fet, d’alguna manera, podríem dir que és en el marc de les relacions: amb el treball, amb l’entorn o amb la distribució del capital que les coses no mostren gaires millores a nivell global -per no afirmar directament que han empitjorat-.

hortes

Què és el que més us motiva/agrada/interessa fora d’allò que us és obligat per la família, l’escola, etc? Amb aquesta pregunta, vam començar una descoberta el darrer dissabte amb l’AEiG Sant Narcís de Girona. La pregunta sonava una mica aliena, i més, tenint present que els membres d’aquest agrupament venien a conèixer què és el que estava passant al parador del Güell, amb la idea de descobrir quins eren els motius que havien portat a algunes persones a estar en desacord amb les obres que s’hi estan duent a terme. La resposta va ser clara i compartida: el que més importa està relacionat amb les relacions i activitats amb els amics, familiars,etc.

Sovint els joves són objecte de gran quantitat d’acusacions per la resta de segments generacionals de la societat. Que si són uns masclites, materialistes, inconscients, amorals… Per altra banda, al llarg d’una hora van ser capaços de passejar-se per tot l’argumentari que envolta una notícia com la construcció d’una gran superfície comercial i d’un restaurant de menjar ràpid en aquest espai de la ciutat: Llocs de feina, alimentació, salut, preus, efectes en el territori, rol de l’Ajuntament, llibertat comercial…I el més important, i potser el menys esperable de part d’un grup d’adolescents: un posicionament comprensiu i conciliador. Comprensius amb els arguments contraris als propis, conciliadors a l’hora d’advertir que calen límits. Límits al tipus de feina, a la llibertat de les empreses, en relació als efectes que es pugui tenir al territori i les persones. Joves demanant límits, quina paradoxa!

Encara que més enllà d’aquest aprenentatge que vam compartir respecte el què i el com es pot fer a l’espai públic de la nostra ciutat. Avui encara em ressona aquesta valoració clara: el més important està estretament lligat amb les relacions personals.  I no deixa de sorgir-me la pregunta conseqüent: quins serien els efectes d’un sistema productiu i social orientat a cuidar aquest aspecte fonamental? Que el límit de totes les coses fora una realitat que respectés el nostre entramat de relacions.

l’Optimista