Nous partits per la Catalunya de sempre

Calien unes noves eleccions per iniciar l’etern procés cap a la Independència? No hi ha actualment ja una majoria parlamentària? El nombre d’escons favorables a la Independència variarà gaire després del 27S?

8 estelada catalunya

Personalment, i en el fons molt el fons m’agradaria equivocar-me,  penso que la resposta a aquests interrogants és un clar i flagrant no. Ho vestiran com voldran, faran ballar els electors d’una llista a una altra i amb sort, potser entre cop de cintura i moviment de mal·luc algun despistat acabarà votant a qui no vol o simplement no trobarà ni el colegi electoral del mareig. Ara bé, per molt que es maquillin amb noves nomenclatures és bastant probable que els resultats electorals tornin a deixar la cambra com està, amb un suport majoritari però justet als partits sobiranistes, encara que sense la devastadora majoria que  no permetria dubtar ni un bri. I arribats a aquest punt, santornemi. A l’espera, cerca i captura d’algun polític amb ganes de mullar-se i dir alguna cosa més que si fa o no fa és perquè uns no el deixen i perquè els altres no ho han dit prou clar.

Tot està carregat d’una fortor lampedusiana fastigosa. D’un ho remoure’m tot perquè tot segueixi igual que espanta. Convergència i Esquerra junts capitanejant el Govern com fins ara però amb un nou nom i amb Junqueras a dins. Amb les despulles del PSC i ICV-EUiA reformulats alquímicament en un nou partit aglutinat per Podem i la dreta realineada de més a menys catalanista d’Unió fins a Ciutadans.

Finalment els nombres parlaran i seran aquests qui ens mostraran la realitat. Una realitat que sospito ens dirà el que ja sabíem amb el Parlament actual, que les desigualtats territorials pesen, que l’eix esquerra-dreta encara no ha mort i que el “mestre del plasma” tenia raò: que n’hi ha prou en no fer res, que qui dia passa any empeny i que els canvis profunds nacionals i socials de la nostra història recent sempre han nascut dins la il·legalitat.

Temps al temps, ja queda menys per seguir on érem.

l’Optimista

PD: Vist el que hem vist fins ara, l’única esperança de veure quelcom realment diferent seria un increment notable de la CUP.

La màgia del 9N

Una vegada més, i no en van poques, riuades i riuades de persones s’han llençat al carrer per expressar que Catalunya no és només un territori sinó una societat/comunitat. És un col·lectiu de ciutadanes i ciutadans que es reconeixen com a part d’un subjecte més gran -país, nació…-. Un subjecte que no està satisfet amb la seva relació amb Espanya -aquest sac on hi tirem tot allò que no ens agrada- i que exigeix un mecanisme per redefinir-la.

vot

Sovint apareixen i es comenten reflexions entorn de com és possible que davant la infructuositat de tots aquests esdeveniments, dels resultats inherts -en termes d’impacte en la relació entre Cat i Esp – de les mobilitzacions i de la incapacitat dels polítics de prendre un rol de lideratge i corresponsabilització ferma davant la ciutadania no hi hagin escalades de tensió i/o violència entre la ciutadania. Com pot ser que davant l’immobilisme generalitzat de totes les parts implicades, excepte la ciutadania catalana, tot segueixi generant una i altra vegada el mateix: més mobilitzacions diverses (Mani-via-V-9N).

No cal dir que la resposta oficial i mediàtica i la que haureu trobat ràpidament és clara: som un poble pacífic, civilitzat, modèlic i festiu i tots els qualificatius meravellosos que us sorgeixin.

Personalment em pregunto si és la independència/dret a decidir el que mou la gent a participar? l’objectiu de totes aquestes fites és assolir-ho? Si és així, perquè després d’anys d’acció i manifestació la gent segueix mostrant-se més i més satisfeta de prendre part d’aquests esdeveniments en comptes de dubtar del seu valor?

Potser el que cerca la gent quan participa és exactament això, sentir-se part, viure l’alegria de sentir-se a dins d’aquest relat que ens atravessa cada dia. Encara que impliqui construir aquest concepte tant tendenciós al que anomem Espanya, encara que no ens permeti debatre amb tranquilitat i profunditat sobre els motius de les nostres desigualtats ni sobre el projecte de país. Potser és justament la força d’actuar en una escena que coincideix amb l’atesa pels mitjans de comunicació i els polítics, produint com ben poques vegades passa que sentim que existeix un vincle entre el nostre dia a dia i tot allò que es reprodueix en les pantalles. 

Sigui com sigui, el que segur que està assolint el “procés” és que una part de la ciutadania de Catalunya prengui contacte amb la màgia i l’energia que genera el fet de sentir-se part d’una història que la connecta amb un Món que semblava en un irreversible procés d’estancament i aïllament individual.

l’Optimista

Podemos, catalanament obviat.

Així com en d’altres ocasions s’ha posat èmfasi en l’intensa cobertura que rep Podemos en els mitjans de comunicació de nivell estatal, un dia després d’una de les fites centrals en el procés de construcció d’aquesta nova força política, resulta xocant la manca d’atenció que rep aquest esdeveniment en els principals mitjans de comunicació d’àmbit català. 

Algú argumentarà ràpidament que no és un tema que atengui la realitat política d’una Catalunya immersa en aquest moment d’ebullició independentista, encara que justament és en aquest aspecte on la consolidació d’un fenomen com Podemos podria jugar un paper que canviés els posicionaments dels diversos actors catalans, així com de l’electorat. Per què Podemos podria canviar sensiblement el valor de les opcions unionistes? 

descarga

Un dels arguments sobre els que es fonamenta la major part de la maquinària propagandística del “Sí Sí” és que no hi ha opcions de treballar per un país més just en el marc de l’estat espanyol. Diagnosis fàcilment digerible gràcies a la falta visibilitat dels posicionaments d’IU, així com el procés d’immolació que viu el PSOE-PSC. Si Iniciativa – EUiA i el PSC no tinguessin més por que una pedregada a l’ascens del partit que lidera Pablo Iglesias, la seva millor base sobre la que fonamentar una posició netament diferenciada a la de CiU i que respondria a les seves sensibilitats socials i ideològiques, esdevindria la millor opció teixir vincles i manifestar de manera oberta l’ascens d’aquest moviment polític com a símptome del procés de canvi i transformació que pot estar vivint Espanya i en el que Catalunya hi podria tenir un reconeixement diferent.

Això, sense valorar el possible pes electoral que pot arribar a tenir PODEM a nivell Català.

Però més enllà de l’impacte que podria tenir aquesta força política enmig del procés polític que vivim, la constitució d’aquest partit hauria de merèixer per si sola una presència notable en els mitjans més enllà de les valoracions superficials sobre els seus líders i els seu rol. Quantes vegades sorgeixen forces polítiques noves amb un potencial electoral com el que rep Podemos a les enquestes? I d’aquestes, quantes els moviments protagonistes obren un procés de construcció basat en una participació que barreja el treball presencial amb l’expressió virtual? No és notícia un partit que ha registrat més de 100000 persones en un mes escàs -l’ANC en té uns 50000-? 

Llastimosament, davant d’esdveniments d’aquests tipus és on es pot arribar a percebre amb més claredat els excessos d’uns mitjans de comunicació, públics i privats, que semblen no voler veure més enllà de l’eix independentista. Que parlin després, de l’excepcionalitat de Catalunya com a país rigorós i objectiu.

l’Optimista