L’hivern les farà caduques

 

Fuig la calor cercant les aus que la seva calidesa necessiten. S’escapa la llum cansada d’acaronar sempre les mateixes vides. I enmig d’aquest èxode, la freda foscor comença a fer-se un lloc. Un lloc entre les valls i els boscos, entre els rius i les muntanyes,  entre els arbres i les flors. Ells i elles voldrien resistir i mantenir aquells colors tant vius, aquells perfums tant embriagadors, aquelles danses tant seductores.

Encara que amb l’adéu de la llum i la calor, els colors també es difuminen lentament cap el gris, així com les olors esdevenen un mer intent en va d’allò que foren. Mentre que les danses es converteixen en una lluita aferrissada contra el vent, intentant evitar la nuesa de les branques.

“És qüestió de temps”, pensen les flors mentre es marceixen. “Quin remei”, remuguen mentre badallen els animals, capcots, camí del seu cau. Però allí, en el punt més alt d’un plataner, una fulla es nega a rendir-se, i amb ella, la resta de les fulles que encara l’envolten. Preses per la voluntat de mantenir-se verdes i ufanoses, aguanten, una rere altra, totes les escomeses que el vent els propina.

Vent que ve! Fruit de l’esforç i la duresa amb què les fullen es sostenen, el groc s’ocupa de reduir el verd a un mer record.

Vent que va! Del groc al taronja, les energies es redueixen i el cansament es manifesta.

Vent que torna! Arfullesriba el roig del foc i la ira, de la resistència ferotge, des del contorn fins al cor del palmell de la fulla. Poques energies més els resten, poca esma més els queda.

Podran resistir la tardor, però l’hivern les farà caduques.

l’Optimista

Despedides primaverals

Últimament les coses no rutllen. Serà l’agitació de la primavera, aquests canvis sobtats de temperatura. Serà que ja no compartim tantes estones com solíem, ja no passegem com havíem fet ni trobem una mínima excusa per escapar-nos plegats, ja sigui sota la pluja o contra el vent.  La nostra relació ja no és la mateixa.

08052015624

Surto de l’habitació i quan giro el cap sempre et veig reposada a la cadira, retornant-me la mirada, amb un esguard que demana que no atravessi de nou l’ampit de la porta, que l’esperi, que t’esperi. Un cop d’aire m’atravessa i em fa dubtar. A vegades fins i tot inicio un pas enrere que potser et busca, que qui sap si et persegueix. Encara que com a molt a arribo a l’armari i dissimuladament prenc una camisa o un jersei i surto com si no notés la teva presència. Ja no es troben els nostres braços.

Enrere queden les tornades nocturnes en bicicleta, amb aquella frisor gelada d’hivern que ens apretava i acostava, que no ens deixava altra opció que mantenir-nos arrapats i enfundats. Aquelles vesprades fosques en les que no importava el motiu ni la causa, en les que sense previ avís m’abraçaves i em cobries amb la teva calidesa. El maig ha confirmat allò que tot i obviar-ho, sabíem des de bon inici, que les calors ens separarien. Em sap greu estimat abric, però això ja no pot continuar. La primavera s’exhibeix i aviat treurà el cap l’estiu. N’hem parlat, cada any en parlem, amb tu que ja fa un temps que m’acompanyes, i amb els teus predecessors i els que vindran.

Saps que t’agraeixo i per això m’és difícil guardar-te, m’és dur relegar-te al fons de l’armari fins als vents de la tardor. Però recorda que no ho faig per rancor ni odi, i que tan dura és aquesta despedida com càlida i imprescindible esdevindrà la retrobada. Que descansis abric meu.

l’Optimista

La Primavera arriba, la font no raja.

Plaça Celestina Vigneaux, barri de Sant Pau – Pla de Palau de Girona. 2 fonts públiques, una al costat d’una zona de jocs infantils. Premo per obrir el pas de l’aigua i res, ni una sola gota. Ni al sortidor del costat del parc ni al situat a l’altra banda de la plaça. Segueixo el meu petit tour de fonts i m’acosto a la situada al costat del Centre Cívic del barri i on hi ha una de les pistes esportives més concorregudes de la zona. Pitjo i… res, ben seca. Reculo cap a la parròquia de Sant Pau, a veure si la font de la pista esportiva de davant de l’església raja o també està tancada: aquesta sí, d’aquesta en brolla aigua. 1 de 4. No he seguit amb l’exercici, però em consta per algunes converses amb d’altres veïnes de la zona que hi ha alguna altra font que es troba en la mateixa situació.

Durant l’hivern, va aparèixer alguna notícia on es comunicava que s’havia adoptat aquesta mesura fins a la primavera per tal d’evitar els danys provocats per possibles glaçades, així que tot i que la primavera ja fa uns dies que ens acompanya, comptarem amb que es complirà el que es va dir. D’altra banda, tampoc aprofitarem aquestes línies per entrar al detall de si el fred siberià gironí és capaç de provocar determinats efectes ni iniciarem la roda especulatòria sobre quins poden ser els motius que portarien a l’empresa que gestiona l’aigua a privar-nos d’aquest equipament públic. Avui no.

font

Per ara només aprofito per deixar anar el meu desig de bona fe i de confiança en que el que està passant amb les fonts públiques d’aquest sector no és el que les males llengües ens diuen. Que realment es tracta d’una operació de prevenció davant les probables incidències relacionades amb el fred i les canonades de l’aigua. I creient que s’ha valorat que aquesta opció generava menys despeses i maldecaps que deixar a la mainada del parc o als joves de les pistes esportives sense accés a l’aigua -així com a tothom qui passant per allà en vulgui fer ús-.

Seria un rollo haver d’escriure una nova entrada parlant de l’arbitrarietat amb la que es decideix on i quan es poden utilitzar determinats serveis públics – com poden ser les fonts -. Haver d’estendre la passejada a d’altres punts del barri i de la ciutat, haver d’imaginar i concretar sospistes al voltant del nombre de punts d’aigua oberts en uns i altres llocs. Seria un autèntic pal haver d’encuirar-se per parlar de com l’administració municipal defuig de dialogar i comprendre el perquè de determinats comportaments i usos d’aquests equipaments, i prefereix negar-ne l’accés. Haver de plantejar-se que, potser, no es col·loquen punts d’aigua perquè es cregui que és important tenir accés a un recurs bàsic com aquest sense haver pagar en un bar quan la gola o alguna altra necessitat higiènica -parlo de rentar-se les mans o un ferideta fruit d’una estarrossada al parc- t’ho exigeix. Que potser creuen que és un simple element decoratiu.

Però per ara, ens ho prendrem amb calma. El temps dirà.

l’Optimista