El Feminisme necessita als homes, també.

“Varón, raza blanca, entre 18 y 49, todo el mundo me hace caso sin importar lo tontas que sean mis sugerencias” Amb aquesta frase Homer Simpson representa de manera senzilla i genial el pes de la discriminació social per raons de sexe, raça i edat. Es pot dir de moltes altres maneres, més refinades i detallades, però no es pot deixar més clar què significa ser un privilegiat en la nostra societat. Si intentéssim afinar l’afirmació en el nostre context i moment, potser corregiríem la franja de l’edat, afegíriem la situació laboral, condició religiosa, habitatge, i entre d’altres, la nostra orientació sexual.

Com en tota escena en la que es figuren uns rols privilegiats, inevitablement s’assigna a uns altres la condició oposada, els discriminats: mujer, raza no-blanca y menor de 18/mayor de 50. Tothom qui, a diferència dels escollits, no en fan prou en suggerir, parlar o cridar perquè es tingui en consideració. 

Carrers plens de gen

La història està farcida d’exemples de com cadascun dels segments marginats per la societat ha estat capaç d’invertir tot aquest malestar rebut i transformar-lo en diferents formes d’organització, lluita i voluntat de canviar aquesta situació d’injustícia: moviments anticolonials, antiracistes, feministes, el moviment obrer, etc. I si no en tots els casos, en una gran majoria d’aquests el procés de transformació s’ha vist minat constantment per la incapacitat/oposició dels privilegiats – colonitzadors, racistes, masclistes, propietaris – de reconèixer i acceptar que existeix una desigualtat que genera injustícia i que cal buscar un punt on tothom es senti inclòs. Incapacitat i oposició que ha permès que tot i el gran nombre de canvis a nivell legislatiu i de reconeixement simbòlic de drets humans, la realitat és que ni les relacions colonials han desparegut, ni les discriminacions per raò de raça o gènere han cessat i, ni molt menys, la divisió classista de la societat s’ha vist minvada. 

Apunt d’arribar al 8 de març, les veus que segueixen denunciant la discriminació vers les dones i tot aquell qui no ocupa la posició d’home, masculí i heterosexual -per dir-ne tres de senzilles- prèn un protagonisme tímid. Per voluntat expressa o accidentalment, un dels efectes de la lluita feminista ha estat la creació d’espais de reivindicació, solidaritat i lluita que tendeixen a l’exclusió dels homes, masculins i heterosexuals. Espais lliures dels privilegiats. Un fet que no manca de sentit i que potser respon a l’impuls de crear i consolidar vincles entre iguals, de forjar estratègies d’empoderament i de força que no puguin veure’s mermades per la influència desactivadora dels qui ni viuen la desigualtat en la seva persona ni ho consideren una prioritat.

Ara bé, en la mesura en que determinats espais han assolit l’objectiu de projectar-se i consolidar-se com a espais de proposició de relacions de gènere igualitàries, el seu avenç pateix de les dificultats de transmetre les seves fites a tothom qui visqui fora d’aquests cercles, sigui o no privilegiat, dona o home. Possiblement, aquest sigui un dels grans reptes del feminisme contemporani -així com de totes les lluites anti-privilegis-: integrar als opressors, trencar els estigmes que també acompanyen al varón de raza blanca. Aprendre a conciliar el patiment propi amb la comprensió del qui l’afligeix. Desidentificar l’home com a l’enemic i reconstruir-lo com a aliat imprescindible.

La missió no és senzilla, i no serà possible a menys que els propis privilegiats també carreguin el pes que els pertoca i s’obrin al repte d’entrendre i canviar la seva posició social. Només així, obrint canals de comunicació real i que possibilitin una presa de consciència que integri a totes les parts serà possible imaginar respostes que transformin a diferents nivells les relacions entre gèneres de la nostra societat.

La feminitat no es pot construir sense els homes, així com la masculinitat mai s’hauria d’haver forjat sense atendre la dona. 

l’Optimista

Devenir Perra

Després d’uns dies navegant per l’explosivitat narrativa de l’Itziar Ziga i el seu Devenir Perra no he pogut més que deixar passar unes hores des que he tornat a terra per dedicar-li unes línies. Més enllà de recomanar-lo preferiria llençar una advertència per tothom qui es senti atret per algun comentari, ressenya o paragrafada superficial com la que surt d’aquesta entrada.

images

Devenir Perra no és una obra apte per qui busqui un discurs complaent amb algun sector o col·lectiu, per qui cerqui un relat des del raciocini o del judici equilibrat. La seva autora no es caracteritza ni un sol instant per rebaixar la seva pretensió de desmuntar i re-sub-vertir de manera compulsiva l’ordre dels gèneres i de tot el que alguna vegada vam creure saber sobre el que implica ser home, dona, masculí, femení i un llarg etcètera d’opcions  davant de les quals no puc més que reconèixer la meva ignorància i egocentrisme des de la meva mirada convencional (en el més ampli dels sentits).

Devenir Perra és una esforç salvatge d’abocar des de les profunditats més viscerals. És un exercici de transparència personal desacomplexada i atrevida -inclòs temerària- per tothom qui valora la necessitat de guardar part de les seves entranyes davant la mirada de la societat. Devenir Perra és el reflex d’algú que davant l’opressió, el sentiment i la vivència de desigualtat opta per desobeir els cànons apresos i experimentar sense límits, sense por, plantejant-se el que es proclama com a inqüestionable. Prostitució, sexe, vel, violència, gènere, plaer, lluita… m’esforço per intentar etiquetar alguns dels continguts d’aquest llibre i em resulta impossible. Aquesta obra és la seva vida i el seu entorn, conceptualitza-la com puguis. 

Si busqueu una metodologia o un manual sobre com practicar un feminisme estructurat no cal ni que us hi acosteu. L’Itziar Ziga és pura dinamita i experimentació. Tot s’hi val i tot està per qüestionar, des de les idees i conceptes més cerebrals fins a l’últim gemec orgàsmic. Devenir Perra és un exercici intens i intensiu, travessar-lo no us complaurà, de fet en més d’una ocasió us sentireu atacats i atacades o ofes@s. Però no us deixeu endur per aquest primer rebot, no és més que una oportunitat per obrir-nos a aquells debats que creiem inexistents.

l’Optimista