La culpa és meva

Sí, la culpa és meva. Era la meva responsabilitat dedicar més atenció a tot allò que compro i consumeixo. Hauria d’haver centrat la meva mirada més atentament en tots i cadascun dels productes i elements que figuren a les llistes d’ingredients. Per descomptat. A més de tenir uns quants doctorats en ciències per entendre o interpretar alguns dels noms de les substàncies que hi apareixen, o almenys comprendre algun dels tecnicismes que s’hi llegeixen. I no només això, sinó que hauria d’haver fet l’esforç de cercar per Internet i allà on fora el significat o les relacions entre les nomenclatures E-noséquantus i els productes als que fa referència. Per no dir que cada cop que em sento en un restaurant hauria d’exigir al cambrer que em recités de pe a pa la procedència i característiques de tots els ingredients que en aquella cuina es processen.

D’acord, no m’hauria de deixar convèncer per la publicitat, pel bombardeig de sons, lletres i imatges que no tenen un altre objectius que confondre’m i induir-me a la compra d’un i altre subministrament. On era el meu esperit crític? Com pot ser que una persona com jo em deixés endur per les emocions que alguns anuncis em generen, pels ideals que m’infiltren via somriures plàstics i escenes bucòliques. M’hauria de sentir avergonyit, sens dubte. Però és que ho fan tan bé… qualsevol diria que hi destinen milions i milions d’€uros. 

ideologia

Mira que confiar en les empreses i les administracions públiques… tela, és d’il·lús total. Pensar que a més de la venda i del lucre hi ha la motivació de realitzar productes beneficiosos i útils. És que creure’m que l’Estat procuraria pel bé general! Per la salut, pel medi ambient…Déu n’hi do! Imaginar que el límit de les iniciatives productives era fer les coses sense arribar a posar en perill la salut de les persones i el seu entorn ha estat una mostra de la meva manca de sentit comú. Resulta que la competició no és només entre empreses, sinó que també entre aquestes i les persones. Sí, a veure qui és més llest. Es tracta d’un joc on el més murri guanya, on l’engany i el subterfugi són emprats constantment per fer creure que hi ha algun interès més enllà de l’enriquiment egoista, per salvar els aparences d’un sistema que ja fa temps que no es preocupa de les necessitats humanes.

Reconegut això, ja és hora que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i que les administracions s’aproximin a les necessitats de la ciutadania així com de les empreses i guiïn i intercedeixin entre els interessos particulars i els públics, així com les empreses deixin de centrar els seus esforços per mantenir la opacitat dels seus mecanismes de producció i disfressar-los d’una bellesa que no existeix. Potser ha arribat el moment d’interactuar des d’una visió d’interessos confrontats i passar a estratègies de regulació, producció i consum més equitatives. 

l’Optimista

 

L’anarquisme forçós

Els informatius i els diferents mitjans de comunicació d’ahir i avui són un clar exemple de la vinculació habitual entre l’anarquisme i l’acció violenta. De fet, per molts de nosaltres, escoltar aquest mot ens porta ràpidament a una associació d’imatges o idees clarament vinculades al negre, l’individualisme, la clandestinitat -cares tapades i caputxes-, la lluita, la violència, etc.

Resulta interessant observar com parlen d’anarquisme només quan es refereixen a aquests tipus d’accions que expressen el rebuig obert, frontal i violent a les estructures jeràquiques  i repressores de l’Estat -policia- o altres agents dominants -entitats bancàries-. I quan aquestes accions les duen a terme determinades persones que habiten espais molts concrets de les ciutats, doncs difícilment parlen d’anarquisme quan hi ha enfrontaments entre algunes comunitats gitanes i la policia o quan els agricultors d’alguns països s’organitzen per boicotejar el trànsit de determinades mercaderies o determinats establiments comercials.

Per altra banda, aquest mot que es fonamenta en un rebuig total a la jerarquia i es construeix a través d’una indefinició absoluta del seu modus operandi no apareix en cap altra de les notícies que surfegen en el nostre dia a dia i que estan clarament associades a aquesta ideologia que senyala a les estructures de poder vertical com a causant dels mals humans i en una fe absoluta en les capacitats de les dones i homes que es desenvolupen en llibertat.

600px-Anarchy-symbol.svg

Parlen d’anarquia quan es refereixen a aquelles pràctiques i formes de vida dutes a terme per determinades persones en certs espais de manera voluntària, però eviten relacionar les idees d’aquesta amb tota aquella gent que es veu obligada a viure fora de l’estat i les seves institucions per exclusió. De tota aquella gent que es veu obligada a punxar els serveis bàsics i ocupar llars per falta de diners i habitatge. D’aquelles persones que per la seva condició de gènere, nacionalitat o edat no compten amb l’empar de l’estat i es veuen forçades a viure sense el seu recolzament. Quan és el propi estat el que et rebutja passes a ser només un pobre o una víctima. Està clar que tampoc podem dir que aquesta gent sigui anarquista en tant que no s’hi reconeguin. Encara que a la pràctica, per sobreviure es veuen obligats a posar en pràctica moltes de les nocions que envolten aquesta idea: des de comptar només amb si mateixes per tirar endavant, fins a prendre consciència que és des del recolzament amb d’altres persones i la cooperació que podran sostenir-se. O per exemple, el qüestionament vivencial i obligatori de la propietat privada i de la llei. Què és de qui quan no tens mecanismes per accedir/comprar/apropiar-te de res? Quina legitimitat tenen unes normes que em forcen a viure així?

Per altra banda, tampoc es menciona l’anarquisme ni es relaciona amb aquest concepte cap de les xarxes de suport mutu, intercanvi i monedes socials que avui en dia s’estenen al llarg del territori per intentar recuperar espais on les relacions humanes i de bens i serveis no estiguin regides pels diners sinó per altres institucions: Ecoxarxes, Bancs dels Temps, Comuns urbans, Mercats d’intercanvis, Botigues gratis,etc.

Al final resultarà, que l’anarquisme impregna molts més espais de la nostra vida quotidiana del que ens imaginem. Lluny de les caputxes, els còctels explosius i les barricades. 

l’Optimista

Liberalisme, on ets?

És recurrent en mitjans de comunicació, discursos polítics, tertúlies diverses entre amics i coneguts… l‘acceptació de certs preceptes i idees els quals no coincideixen de cap manera amb la realitat, i que, per altra banda, són acceptats amb tota naturalitat i serveixen efectivament per convéncer sobre el sentit del funcionament actual del sistema.

En aquestes idees hi trobaríem els ja habituals “cal liberalitzar el mercat de cert servei o recurs per permetre la competència i assolir uns preus inferiors”, “en un mercat liberalitzat, l’usuari té més opcions i guanya en llibertat a l’hora d’escollir una o altra empresa”, o la típica “creació d’una comissió independent que s’encarregarà de vetllar pel cumpliment de les regulacions vigents que impediran qualsevol abús”, així com, es podria afegir, l’Estat procura per la defensa dels drets civils.

Totes aquestes proposicions encaixarien dins el paradigma de l’ideologia liberal, i són les que han permès en diverses ocasions que sectors com l’energia, les comunicacions, l’aigua i un llarg etcètera canviessin de mans i passessin d’una gestió pública a una gestió privada i a un trencament dels monopolis estatals. Però si s’argumenten aquests canvis d’articulació i estructuració del servei per una millora d’aquest i per una rebaixa dels preus, com és que seguim observant situacions com la d’ahir a la subhasta elèctrica? Per què els preus mai baixen? Per què les opcions dels consumidor i les seves alternatives no faciliten un marge de millora de la característiques del servei que rep?

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Si els preus no baixen, si les empreses no competeixen, si no existeix un òrgan independent que vetlli per la competència, si l’Estat intervé de manera arbitrària i no regula en funció d’un millor servei,  si la divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial no existeix, així com aquests mateixos poders alternen de manera  fluïda el seu paper en les institucions públiques amb les cúpules de les grans empreses privades dels sectors que prèviament han regulat. Per què seguim parlant de Liberalisme? 

Ja comença a ser hora de deixar de descriure els processos que es van duent a terme en les diverses privatitzacions com si ens trobéssim en un marc institucional de caire liberal. El corporativisme i el conservadurisme més nítid es desprén per tots els poros del nostre sistema. La defensa en bloc dels interessos d’un col·lectiu, d’unes elits vers la resta de la ciutadania, el manteniment de l’status quo per sobre de qualsevol altra cosa. La màxima lampedusiana com a regla d’or: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”.

Arribats al punt climax de la desvergonya de les elits, toca renombrar tot el que fins ara ha estat descrit en un sentit i dotar-lo del seu autèntic nom. En paraules de Warren Buffet: “és clar que existeix la lluita de classes, i els rics estem guanyant”.

l’Optimista