Que les abraçades no s’aturin

A la llista de mèrits que injusta o de manera totalment justificada s’atribueixen i es concediran amb el temps a David Fernàndez, n’hi ha un que per inesperat i transformador cal considerar especialment: les abraçades.  I no unes aferrades qualsevols, sinó a les fetes amb aquells qui representen i personifiquen l’enemic polític i fins i tot social -dirien molts-.

Les abraçades públiques de la cara més visible de la CUP amb el President de la Generalitat mostren un camí que des de l’esquerra s’havia considerat indesitjable o fins i tot inaccessible. El puritanisme moral de determinats col·lectius sumat a la hipocresia i arbitrarietat interessada d’alguns partits polítics havia anclat a la banda roja en un punt del qual no es veia la manera de sortir-ne, víctimes dels excessos de la coherència d’uns i de la laxitud dels principis d’altres.

Aquest gest ha obert i segueix obrint una perspectiva que permet fer volar pels aires aquest estancament i dotar d’una nova manera de ser percebudes a totes aquelles iniciatives que formen part d’aquest segment ideològic. I en aquest sentit la CUP n’es el gran exemple. Qui ho hauria dit que en tan poc temps -perquè la feina ve de lluny però la metamorfosi de la percepció ha estat meteòrica- hi hauria tants mitjans de comunicació i persones que reconeixerien la seva feina.

L’abraçada és tot un acte de reconciliació amb el Món i amb la societat, de reconeixement de la diversitat del país i sobretot, una expressió de voluntat de treballar de tu a tu. Aquesta mostra d’afecte no suposa cap renúncia per part de cap dels seus actors, sinó que suposa l’acceptació del pes que cadascú ha obtingut a les urnes. És la representació de la societat acceptant-se tal com és i intentant buscar aquells punts intermitjos en els que ningú hi guanya i tothom hi perd. Òbviament, el nº d’escons fa que alguns guanyin més, així com el el projecte polític de cadascú fa que d’altres no es conformin amb la política institucional i utilitzin altres vies per seguir proposant, criticant i construint.

Qui s’ho hauria pensat, que seria una abraçada la que obriria la porta a una ressolució -temporal- d’una de les grans contradiccions/debats de l’esquerra: ruptura-reforma. Un exemple clar de la maduresa d’un moviment que busca desempallegar-se dels complexes i sentir-se prou segur de si mateix com per exercir el seu rol dins les institucions a la vegada que la feina de formiga al carrer segueix al seu ritme. Per la meva part, que abracin al plasma.

l’Optimista

Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista

 

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista