Liberalisme, on ets?

És recurrent en mitjans de comunicació, discursos polítics, tertúlies diverses entre amics i coneguts… l‘acceptació de certs preceptes i idees els quals no coincideixen de cap manera amb la realitat, i que, per altra banda, són acceptats amb tota naturalitat i serveixen efectivament per convéncer sobre el sentit del funcionament actual del sistema.

En aquestes idees hi trobaríem els ja habituals “cal liberalitzar el mercat de cert servei o recurs per permetre la competència i assolir uns preus inferiors”, “en un mercat liberalitzat, l’usuari té més opcions i guanya en llibertat a l’hora d’escollir una o altra empresa”, o la típica “creació d’una comissió independent que s’encarregarà de vetllar pel cumpliment de les regulacions vigents que impediran qualsevol abús”, així com, es podria afegir, l’Estat procura per la defensa dels drets civils.

Totes aquestes proposicions encaixarien dins el paradigma de l’ideologia liberal, i són les que han permès en diverses ocasions que sectors com l’energia, les comunicacions, l’aigua i un llarg etcètera canviessin de mans i passessin d’una gestió pública a una gestió privada i a un trencament dels monopolis estatals. Però si s’argumenten aquests canvis d’articulació i estructuració del servei per una millora d’aquest i per una rebaixa dels preus, com és que seguim observant situacions com la d’ahir a la subhasta elèctrica? Per què els preus mai baixen? Per què les opcions dels consumidor i les seves alternatives no faciliten un marge de millora de la característiques del servei que rep?

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Si els preus no baixen, si les empreses no competeixen, si no existeix un òrgan independent que vetlli per la competència, si l’Estat intervé de manera arbitrària i no regula en funció d’un millor servei,  si la divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial no existeix, així com aquests mateixos poders alternen de manera  fluïda el seu paper en les institucions públiques amb les cúpules de les grans empreses privades dels sectors que prèviament han regulat. Per què seguim parlant de Liberalisme? 

Ja comença a ser hora de deixar de descriure els processos que es van duent a terme en les diverses privatitzacions com si ens trobéssim en un marc institucional de caire liberal. El corporativisme i el conservadurisme més nítid es desprén per tots els poros del nostre sistema. La defensa en bloc dels interessos d’un col·lectiu, d’unes elits vers la resta de la ciutadania, el manteniment de l’status quo per sobre de qualsevol altra cosa. La màxima lampedusiana com a regla d’or: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”.

Arribats al punt climax de la desvergonya de les elits, toca renombrar tot el que fins ara ha estat descrit en un sentit i dotar-lo del seu autèntic nom. En paraules de Warren Buffet: “és clar que existeix la lluita de classes, i els rics estem guanyant”.

l’Optimista

És la Política, estúpid!

Després de llegir la resposta de Som Energia a la Reforma Energètica espanyola, un no pot evitar, una vegada més, reversionar aquesta màxima de la campanya que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca: és la Política, estúpid!

Mentre la pista central del circ mediàtic es centra en els anars i venir d’escàndols i corrupteles diverses, entre papers, sobres i palaus, el Congrés dels Diputats no detura la seva feina. Enmig d’aquest batibull d’acusacions indiscriminades i la cortina de fum que la corrupció li brinda, les formacions polítiques no dubten en aprobar diverses mesures que ben aviat notarem en les nostres butxaques i que garanteixen que l’estat de qüestions tan fonamentals com l’Energia quedin ben anclades en un marc que no deixa gaires opcions d’encaminar un futur més sostenible.

I com no podia ser d’una altra manera, un cop més ens trobem en un altre cas de pràctiques opaques i que impedeixen la possibilitat d’accedir a unes dades que sí que ens permetrien d’escollir una o altra via per intentar solucionar les dificultats que giren entorn de la qüestió energètica.

Una vegada més opacitat, una vegada més obstrucció a les alternatives i un cop més pràctiques legislatives que defugen de qualsevol argument racional i que només són comprensibles des de l’òptica  del clientelisme i l’amiguisme desvergonyit entre certes forces polítiques i determinats sectors de l’empresariat. Com sempre però el discurs oficial defuig la nociva pràctica de donar la cara i fomentar el debat públic.

Davant d’aquesta nova mostra de menyspreu cap a ciutadania i l’interès públic, cada cop són menys els dubtes que poden restar davant la necessitat de desconfiar de manera clara dels Partits Polítics i d’apostar de manera decidida per propostes econòmiques, polítiques, energètiques , etc que lluny d’oferir solucions definitives i programes que ens durant a l’utopia, ens permeten dur a terme un acostament als mecanismes de decisió que ens permetrant desenvolupar noves pràctiques i nous models en els que siguin les nostres veus les que en marquin el seu esdevenir.

l’Optimista