Vivir Sin Empleo

Comencem la setmana recomenant el Blog de Julio Gisbert: www.vivirsinempleo.org. Un autèntic repàs a fons de les diferents xarxes de suport mutu, monedes socials i diferents propostes vinculades a l’Economia Solidària. No ho dubteu i dediqueu-hi una estona.

De segur que hi trobareu quelcom d’interessant i sorprenent!

l’Optimista

En efectiu o amb Bitcoin?

A través d’una sèrie d’articles d’@andreubarnils a Vilaweb: Bitcoin, els diners del Futur? i La increïble història dels Bitcoin descobreixo poc a poc aquesta moneda virtual i complementària a les monedes gestionades per les entitats bancàries centrals de les diverses entitats polítiques.

El més impactant de tot plegat resulta la progressió d’aquesta alternativa en les seves utilitats. Com senyala Barnils i les seves fonts, des de la seva creació, l’augment especialment en els Estats Units de la seva acceptació per diferents entitats comercials (i no només particulars) ha estat realment notable. Fins el punt que el gegant de les cadenes de hipermercats, Walmart, s’ha sumat a la llista i ha donat peu a l’acceptació d’aquesta moneda en els seus establiments.

bitcoin-620x350

Com ja hem relatat en alguns posts anteriors, a les nostres contrades ja existeixen diverses opcions de monedes complementàries que ens permeten articular les nostres relacions de consum d’una manera diferent a l’exigida per l’euro. Prenent un rol decisiu en les normes que regeixin els intercanvis, reapropiant-se del procés de creació i gestió de la moneda, retornant a les bases el dret a decidir de manera directa. Tan en els casos de l’Ecoxarxa com dels Banc dels Temps observem clarament que el topall que limita amb més contundència l’expansió d’aquestes opcions és l’introducció del seu valor de canvi en les entitats comercials “convencionals”: mercats, botigues diverses, serveis professionals, etc.

Si bé podríem remarcar la manca d’una perspectiva social darrera l’expansió dels bitcoin, doncs aquests es regeixen per una sèrie de mecanismes i sistemes elaborats de manera particular i individual, a la vegada que no representen una alternativa per aquells qui no tenen accés a les “tecnologies de l’informació”, caldrà està ben atents com aquestes són capaces d’erigir-se a una alternativa consolidada a l’ús de les monedes oficials, així com si el sistema és capaç d’evitar l’acumulació i afavorir la redistribució de recursos. Doncs en el cas contrari, ens trobaríem davant la construcció d’un sistema paral·lel que acabaria generant les mateixes mancances que l’actual.

Un cop més ens trobem davant l’experimentació socioeconòmica d’una societat que no troba la possibilitat de satisfer les seves relacions socials a través dels diners. L’aposta de Walmart per obrir les portes a les Bitcoin ens permetrà seguint posant a proba la viabilitat de les noves propostes que sorgeixen lluny dels centres de poder i dels representants democràtics. En prendrem nota, i esperem que els comerços del nostre país aviat prenguin la valentia d’obrir-se a aquesta nova economia.

l’Optimista

 

 

 

 

 

La Càmera del meu Avi.

Voluminosa, senzilla, resistent… Aquests són alguns dels adjectius amb els quals descriure el tresor que aquest cap de setmana vàrem descobrir amb els meus germans a la que fora la casa dels meus avis:

06102013236

Més enllà del valor afectiu que aquest enginy pugui tenir, o dels records i esdeveniments que sempre quedaran ancorats al seu objectiu, aquesta vella càmera fotogràfica importa molts dels valors que la tecnologia i la tècnica contemporànies creuen haver superat (en el pitjor dels casos) o els quals simplement han resultat oblidats.

Seguint l’exemple fotogràfic, el qual fàcilment podria ser estès a d’altres artefactes que avui han esdevingut quotidians com ordinadors, telèfons mòbils, etc. Les càmeres d’avui en dia han seguit una evolució basada en la producció de màquines cada cop més còmodes i amb més prestacions. Càmeres més lleugeres i més petites amb capacitats molt superiors en relació a la qualitat de les seves captures, en comparació amb les seves predecessores. I tot, sense implicar un augment del preu massa elevat.

Podríem dir que pas a pas, els esforços de la indústries tecnològiques s’han centrat en elaborar  enginys més còmodes a la par que potents pel consumidor. Però la incomoditat, així com la matèria, ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. I en aquest cas, més que transformar-se es desplaça.  L’obtenció de productes amb capacitats que sobrepassen amb escreix les necessitats dels consumidors que els compren en massa, ha implicat una transvasament d’incomoditat i d’externalitats negatives de l’usuari als productors.

Si fins fa uns anys l’usuari tenia més dificultats per enfocar bé la seva instantània, ara és l’extracció d’algun dels materials emprats per a la seva manufactura el que impacta de manera brutal en la vida dels habitants del país extractor, ja sigui per les condicions laborals de l’extracció o pels efectes contaminants que aquesta té. Així com els conflictes bèl·lics associats que hi poden sorgir.  L’exemple més clar és el del Coltan. Si abans era el pes de la càmera que podia provocar alguna molèstia a les espatlles del fotògraf, ara són les espatlles dels treballadors explotats en algun racó de l’Àsia els que pateixen les “incomoditats” d’uns drets laborals inexistents.  

En d’altres aspectes però, la càmera del meu avi era clarament superior. És el cas de la bateria doncs no n’utilitzava. Per molt que les noves tecnologies fabriquin bateries cada cop més lleugeres i durables, mai podran esdevenir més eficients que un artefacte que no requereix de cap suport energètic. Amb tot el que ecològicament i econòmicament implica.

Així com d’altres trastos d’abans, aquesta càmera no deixa de recordar-nos que el camí que hem seguit a nivell tecnològic s’ha fonamentat en l’elaboració d’andròmines cada cop més inútils (en tant que resolen necessitats que no tenim i gaudeixen de potencialitats que no sabem aprofitar) i que cada vegada concentren amb més intensitat les seves “incomoditats” o costos en els productors. Fins al punt que el consumidor pot arribar a creure que el preu que paguen justifica qualsevol activitat que hi hagi al darrera i passant per alt que hi ha una sèrie de costos en clau de salut, medi ambient i d’altres que no s’hi han quantificat (si és que en tots els casos això fora possible). 

Afortunadament encara tenim a prop vestigis de la innovació tecnològica d’un temps que no resta tan lluny i del qual valdria la pena prendre com a punt d’inici. No com a retrocés, sinó com a replantejament dels requisits que han de complir les màquines i accessoris del futur.

D’entrada, personalment, em quedo amb la càmera del meu Avi.

l’Optimista

Què és la PAH?

Aquí us presento un Documental elaborat per Sicom: La Plataforma. Un bon repàs de poc més d’una hora que ens introdueix a tot el que ha envoltat el procés de construcció de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca. Narrat pels seus precursors i acompanyat d’una bona dosis de bones intervencions de diversos sectors crítics.

Molt recomanable.

l’Optimista

És la Política, estúpid!

Després de llegir la resposta de Som Energia a la Reforma Energètica espanyola, un no pot evitar, una vegada més, reversionar aquesta màxima de la campanya que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca: és la Política, estúpid!

Mentre la pista central del circ mediàtic es centra en els anars i venir d’escàndols i corrupteles diverses, entre papers, sobres i palaus, el Congrés dels Diputats no detura la seva feina. Enmig d’aquest batibull d’acusacions indiscriminades i la cortina de fum que la corrupció li brinda, les formacions polítiques no dubten en aprobar diverses mesures que ben aviat notarem en les nostres butxaques i que garanteixen que l’estat de qüestions tan fonamentals com l’Energia quedin ben anclades en un marc que no deixa gaires opcions d’encaminar un futur més sostenible.

I com no podia ser d’una altra manera, un cop més ens trobem en un altre cas de pràctiques opaques i que impedeixen la possibilitat d’accedir a unes dades que sí que ens permetrien d’escollir una o altra via per intentar solucionar les dificultats que giren entorn de la qüestió energètica.

Una vegada més opacitat, una vegada més obstrucció a les alternatives i un cop més pràctiques legislatives que defugen de qualsevol argument racional i que només són comprensibles des de l’òptica  del clientelisme i l’amiguisme desvergonyit entre certes forces polítiques i determinats sectors de l’empresariat. Com sempre però el discurs oficial defuig la nociva pràctica de donar la cara i fomentar el debat públic.

Davant d’aquesta nova mostra de menyspreu cap a ciutadania i l’interès públic, cada cop són menys els dubtes que poden restar davant la necessitat de desconfiar de manera clara dels Partits Polítics i d’apostar de manera decidida per propostes econòmiques, polítiques, energètiques , etc que lluny d’oferir solucions definitives i programes que ens durant a l’utopia, ens permeten dur a terme un acostament als mecanismes de decisió que ens permetrant desenvolupar noves pràctiques i nous models en els que siguin les nostres veus les que en marquin el seu esdevenir.

l’Optimista

El Restaurant del Temps.

A través de les xarxes socials arribo a un article de “el Periódico” que ens presenta una inciativa  de Terrassa promoguda per  l’ALEI (la xarxa de 31 entitats inclusives del tercer sector de Terrassa), l’Ajuntament, i té el finançament de la Fundació La Marató de TV3, el suport de Càritas i la col·laboració de la colla castellera Minyons de Terrassa.

La Trobada és un restaurant que incorpora l’economia solidària en la seva esctructura de funcionament i gestió.  Per una banda es tracta d’un local on es serveixen menús a preus assequibles (6’50€ menú) per a qualsevol persona que vulgui consumir-hi. Per l’altra, també permet la possibilitat de finançar l’àpat a través de l’intercanvi via eines com el banc del temps. És a dir, intercanvien el menjar per força de treball en la jornada laboral del local.

capçalera blog

És una autèntica meravella observar un projecte capaç d’articular tantes perspectives d’institucions, entitats i persones, les quals van més enllà dels projectes de caritat i assistencialisme que no aporten recursos nous als receptors i que solen generar dinàmiques d’estancament i d’adaptació al rol de “receptor incapaç”. Propostes d’aquest estil “reforcen la confiança en ells (usuaris) i en la societat —s’apoderen—, com a alternativa complementària a l’assistencialisme. La convivència —la trobada— dels dos mons els permet experimentar i poder replicar la força transformadora de la cooperació per combatre la desigualtat: tots dos hi afronten plegats un problema també compartit.”

Mentre les estructures estatals es veuen incapaces de donar resposta a la pressió del FMI i la Unió Europea, claudicant i agenollant-se davant les demandes de desmantellament del sector públic, és encoratgedor observar la capacitat de resposta de la ciutadania. La voluntat de trobar noves vies per evitar que el procés d’individualització i d’afebliment dels vincles socials segueixi avançant. Recuperant aquella veu que el Maig del ’68 ens deixà en algun dels reductes de la nostra consciència cada cop més aviolentada pels mitjans de comunicació:

La imaginació al Poder.

l’Optimista

Com fer un hort i no morir en l’intent.

Surfejant per internet arribo a un document que pel seu títol em crida l’atenció: Como hacer mi huerta sin morir en el intento. Un treball editat pel programa públic (forma part de l’INTA) argentí ProHuerta, el qual es dedica des de fa més de dues dècades al foment de l’autoproducció hortícola, ja sigui a través de la promoció formativa com de l’assessorament productiu. Activitat especialment dirigida als col·lectius en situacions d’exclusió social i en situacions de pobresa econòmica.

pipagro

Aquest petit manual mostra de manera clara i fàcil de comprendre els principis bàsic de l’agroecologia i ens permet acostar-nos de manera lleugera i completa al que aquests pregonen versus l’agricultura fonamentada en el cultiu de poques varietats i l’ús de diversos productes sintètics en les diferents etapes de producció.

No deixeu de donar-li un cop d’ull i aprofiteu per animar-vos a fer-vos pròpia la proposta bàsica d’aquestes pàgines: l’agroecologia com a eina de transformació mediambiental. 

l’Optimista

Gratitud i Reconeixement.

En aquest cap de setmana farcit de sol i reivindicacions: Edu Marxa, Aigua és Vida i Jornada del Banc del Temps de Salt. Paraules com Gratitud i Reconeixement són més necessàries que mai.

Com ens relatava la Montserrat Llobet  en la seva presentació sobre l‘Economia Solidària en el marc de la Jornada del Banc del Temps de Salt, un dels eixos imprescindibles per estimular l’enfortiment i la creació d’una economia solidària és aquest: donar gràcies, saber valorar el treball dels altres.

tres

En aquest ímpuls per proposar i defensar un Món millor, on drets fonamentals com l’educació no haurien de ser posats en perill, en el qual no s’hauria de jugar amb un dels elements fonamentals per la vida, i en el que les relacions humanes haurien de valorar-se més enllà dels diners que generen, no s’ha de deixar mai de banda aquestes dues accions.

És per això que volem aprofitar aquestes línies per agrair a tothom qui des de les seves sensibilitats i les seves inquietuds es llença al carrer per recordar-nos que la nostra organització social podria ser una altra i que la nostra relació amb l’entorn no ha de ser per força una lluita bestial.

Encara que en alguns moments sembli que accions d’aquest tipus no són importants, no es pot deixar de banda el seu pes a l’hora de visibilitzar una vegada i una altra que no n’hi ha prou, que sempre podem millorar.

Gràcies per ser el motor d’aquella veueta que des de l’espatlla ens obliga a qüestionar-nos-ho tot i no conformar-nos amb res.

 l’Optimista

 

Brots Verds.. fora de l’€uro.

En darreres entrades hem repassat la presència cada cop més estesa dels Bancs del Temps a Girona. En 1 i 2 podreu tornar a llegir sobre el paper que aquestes eines de desenvolupament comunitari estant duent a terme a l’hora d’obrir espais a la ciutadania per intercanviar recursos, enfortir vincles personals i socials i, en definitiva, ajudar a teixir en alguns casos i reforçar en d’altres, els llaços entre les persones i agents socials diversos.

En aquesta oportunitat volem dirigir el nostre focus en una altra iniciativa gironina que des de ja fa un temps segueix avançant i no deixa encabir a més i més gent: l’Ecoxarxa.

ecologo

L’Ecoxarxa “és una xarxa d’intercanvi de béns, serveis i coneixements amb la voluntat de recuperar la dimensió ètica i humana en les activitats econòmiques, superant l’individualisme i la competitivitat capitalista i impulsant una economia basada en la confiança, la reciprocitat, la solidaritat, la cooperació i l’ecologia”.

L’Ecoxarxa és doncs, una altra oportunitat per obrir un nou espai en el qual desenvolupar la nostra activitat i poder accedir a d’altres recursos. Un nou àmbit fora del marc de l’euro i de l’economia “oficial” en el que són els seus membres els qui tenen la possibilitat de regular i participar en la presa de decisions.

En una escena política, econòmica i social en la que la circulació de la moneda es trobada cada cop més restringida, i en la que l’accés a les fonts regulades d’aquesta (el treball bàsicament) és cada cop més escàs i en unes condicions més precàries, iniciatives com les ecoxarxes ens obren la possibilitat de defugir de la pressió d’un sistema econòmic que és incapaç d’oferir una sortida a les circumstàncies actuals.  Un finestra oberta que ens permet agafar aire per redibuixar la manera amb què hem de fer front a les necessitats particulars i socials. 

No necessitem més expertstècnics en els òrgans decisoris sinó que aquests construeixin mecanismes que facilitin la participació de les bases en aquests. La incapacitat per part dels òrgans de govern tan per mostrar-se accessibles com per percebre de manera assertiva el que succeeix en el si de la societat és el principal obstacle per trobar el camí cap a un model social millor.

l’Optimista