Rise Up! Ben amunt!

La primera vegada que vaig topar amb Rise Up, no, un moment. Play. Ara sí, així sí. El meu primer xoc amb aquesta jove entitat musical gironina em va deixar a quadres. Plaça Sant Pere, i allà al mig, un increïble Sound System de producció artesanal flamejant ritmes jamaicans a tot drap. Una cosa mai vista a Girona i per molts com jo, simplement una cosa inaudita. Darrera tot aquell muntatge alguna cara coneguda, algun d’aquells insaciables de la participació i l’acció associativa gironina que mai seran prou reconegudes i també, per mi, moltes cares noves.

rise

Rise Up és, sense cap mena de dubte, una fantàstica injecció d’energia, noves idees i nous ritmes per l’escena musical i cultural gironina. Una escena que cridava embogida a la cerca d’alguna cosa nova que aportés diversitat al pati. I per si fora poc, una proposta sorgida des de l’amor dels qui s’estimen la música i el Reggae, des de l’esforç i el compromís del treball associatiu. La increïble progressió de la seva activitat i l’èxit de les seves propostes només s’entén i es pot valorar des d’aquest vincle personal amb el que cuinen bolo bolo, festa a festa.

Des d’aquí només desitjar que els ritmes i les veus que comencen a difondre en el panorama d’aquesta ciutat no titubegin, que les dificultats que puguin sorgir en aquests primers passos no els facin defallir. Que el Reggae no s’aturi, Rise Up! ben amunt!

l’Optimista

Proposa el teu concert!

Imagina tenir la possibilitat de proposar el grup o artista musical que desitges que actuï a la teva ciutat, sabent, que si aquesta proposa és avalada per un nombre suficient de seguidores com tu aquest serà possible. Aquest és el fonament de Cooncert, una iniciativa de promoció de concerts afincada a Barcelona i que acaba d’estrenar conveni amb La Mirona.

A través de la seva web, tens la opció de registrar-te i donar a conèixer quines són les teves preferències sobre els artistes que voldríeu que vinguessin a tocar en algun escenari de la vostra ciutat. A partir d’aquí, serà l’interès que generi aquesta idea la que marcarà la diferència entre assolir o no l’objectiu de viure a casa el concert que fa temps que esperes.

HeaderLogo

El trencament de les barreres entre els assistents/seguidors/consumidors i les empreses que es dediquen a promoure i moure grups i artistes musicals arreu del Món suposa una primera fisura en aquest model global on hi ha poc espai a aquest rol decisori sinó tens prous diners. Òbviament, aquesta iniciativa no dona resposta al bloqueig que reben un bon nombre de projectes artístics que no aconsegueixen avançar degut a la falta de recolzament vers la indústria de la promoció de l’anomenada música comercial. Tot i així, suposa una bona eina per acostar als ciutadans a la programació d’espectacles de la seva ciutat i transmet un missatge bastant encoratgedor: si proposes i aconsegueixes mobilitzar prou gent, tindràs allò que vols -encara que sigui només en aquest pla cultural-.

No estaria gens malament que algunes administracions públiques prenguessin exemple sobre com funcionen aquests mecanismes. Potser així s’aconseguiria una estratègia de programació cultural que encaixés millor amb els gustos i els interessos de la ciutadania. Que en prenguin nota!

l’Optimista

Futbol, l’excepció que confirma la regla?

Habitualment escoltem i fins i tot reproduïm aquell discurs o teoria que parla sobre la impossibilitat de tirar endavant certs projectes de caire social, científic o artístic perquè no són capaços de generar prous recursos per si mateix. Diuen les males llengües que, al ser deficitària està condemnada a esdevenir una activitat marginal o en tot cas subetidada a la caritat o la voluntat d’uns pocs.

No costa massa estar d’acord en el principi fonamental d’aquesta teoria: d’on no n’hi ha no en raja. Ara bé, el fet que per si sola no produeixi els recursos materials necessaris per sostenir-se, no implica que no es puguin emprar els recursos d’altres activitats més productives per finançar-ne d’altres de necessàries però menys lucratives. I si hi ha un exemple que mostra amb contundència com hi ha esdeveniments que sense generar el que gasten es mantenen i ocupen espais centrals de la nostra realitat quotidiana, aquest és indubtablement el futbol.

images

No hi ha un sol equip de futbol professional d’aquest país que no tingui una quantitat de deutes més que considerable, tan amb entitats privades com amb administracions públiques. Si durant anys i anys els clubs han acumulat i segueixen acumulant en molts casos un volum important de deute, com és que segueixen ocupant una part fonamental de la nostra realitat quotidiana? Sí sí, la resposta és òbvia i clara, és la voluntat i l’interés de tothom qui en forma part d’aquests cercles el que aconsegueix que aquest fet no esfondri aquest espectacle de masses. I per descomptat, el fet que aquestes persones amb tal determinació gaudeixen de l’accés a les fonts de finançament i dels ens que haurien de regular-los. 

M’agradaria saber quin projectes i quines possibilitats serien capaces d’obrir totes aquelles persones afectades per la màxima nombrada al principi del post i per la qual no poden guanyar-se la vida dignament duent a terme les seves competències. M’encantaria saber el que serien capaces de fer amb tal possibilitat d’endeutament, amb la tranquilitat de saber que ningú els exigirà més del que puguin en cada moment. I per descomptat, em fascinaria veure com els mitjans de comunicació i les institucions públiques reverencien i atenen als científics, artistes i treballadors socials del nostre país com veneren als futbolistes. 

l’Optimista

El Drama Interreligiós.

Ahir m’arribava una notícia en la que es ressaltava el paper de la comunitat Sikh a l’hora de repartir menjar a les persones que s’acosten als seus temples, independentment del seu origen o pràctica religiosa. Des que fa uns anys vaig tenir notícia d’aquesta comunitat i d’aquesta pràctica de repartir menjar a tothom qui ho demana com a part del seu culte, són diverses les oportunitats que he tingut de contactar-hi i d’apreciar la voluntat amb la que aquestes persones es dediquen tenir cura dels qui els envolten.

Tot i així, el motiu d’aquestes línies no és construir un al·legat en favor d’aquesta pràctica religiosa, ni molt menys intentar fer una comparativa amb les altres creences que conviuen en el nostre país per veure quina és més altruista. El que si que pretén aquesta entrada és aprofitar aquesta notícia per remarcar la diversitat religiosa que habita avui en dia en els nostres pobles i ciutats, i com en la majoria dels casos, aquestes religions “al·lòctones” són capaces d’introduir-se en el nostre àmbit i desenvolupar-se sense produir tensions excessives ni generar conflictes més enllà dels propis d’un procés d’adaptació i coneixement mutu.

baixa

Llastimosament, una gran proporció dels espais informatius dedicats a les relacions interreligioses es centren bàsicament entorn de l’Islam. Especialment en el debat del vel i els intents dels practicants musulmans d’obrir nous centres de culte. Passant per alt que avui en dia hi ha un reguitzell difícilment quantificable de corrents cristianes i altres credos procedents d’arreu del Món que practiquen la seva fe, obren i mantenen els seus centres i espais, i a més contribueixen a fomentar valors socialment necessaris per a totes nosaltres.

L’increment de la diversitat dels nostres carrers, sovint ha estat relatat des de les pors i reticències davant la possibilitat de perdre allò que ens identifica i ens fa sentir al nostre país, a casa. La por al debilitament de la llengua, als canvis de certs hàbits i costums, inclòs d’alguns drets. El que poques vegades es narra en les cròniques d’aquesta diversitat que ja és realitat i que no té sentit rebutjar, és el reforç que aquestes noves comunitats aporten a valors com la solidaritat, el respecte i la convivència. L’esforç que moltes d’aquestes persones fan per no només adaptar-se a un nou país, sinó per aportar quelcom per millorar-lo.  

Segurament començaria a ser hora de deixar d’obsessionar-nos en definir què o qui és d’un lloc o d’un altre, i proposar-se adoptar aquelles pràctiques i hàbits que ens ajudarien a construir un Món millor, vinguin d’on vinguin. 

l’Optimista

Sant Jordi, el Verd.

La Diada de Sant Jordi és una d’aquelles dates que tot i no tenir un pes especial en el calendari en no reflectir-s’hi com a Festiu (en el sentit  que és laborable), generalment es sol esperar amb certes ànsies i, a mesura que s’acosta, una gran part de la població es bolca en aquesta festivitat popular ja sigui pensant en les roses, els llibres o si tindrà prou valor com per regalar-los/les a qui realment desitja.

El 23 d’Abril és sense cap mena de dubte un dels dies en que tothom qui d’alguna o altra manera es considera català, el reconeix com a propi, com a patrimoni comú i imprescindible. El que no hauríem de permetre és que els esforços interessats de certs sectors comercials en redirigir aquesta celebració cap a una espècie de Fira del Llibre o un Sant Valentí a la catalana, ens faci oblidar una altra càrrega que omple la llegenda del nostre Cavaller creuat.

San-Jordi-y-el-Dragon

Sant Jordi és un vincle que brota d’aquest punt sobre el que ha pivotat gran part de la nostra història: la Mediterrània. Al llarg i ample de la nostra petita i bonica mar trobem rastres d’aquest símbol que exalta l’esclat de la primavera, de la victòria de la llum vers la foscor, del cavaller que derrota l’obscuritat, el fred i la negror hivernal, de la sang de la qual en naixeran les flors i l’impuls vital que dona el tret de sortida al període més fèrtil i fructífer de l’any.

Jordi deriva del grec Georgos que significa agricultor (Gea – Terra + ergon – el que la treballa), i en el Món musulmà és conegut com el Khdr o Khudir que en àrab significa “el Verd” i que segons aquesta tradició va ser un personatge que va beure de la font de la vida esdevenint immortal i símbol de vitalitat i fertilitat. I així podríem anar repassant un llarg camí de símbols, imatges i narracions que transiten al llarg de la història i que d’est a oest, i de nord a sud, circulen al voltant de la Mediterrània.

Tan de bo fóssim capaços d’emprar aquestes tradicions per reforçar els nostres llaços, per reivindicar la diversitat de manifestacions i festes dins la celebració comuna d’un moment cabdal en el nostre cicle anual. Doncs més enllà de els fronteres i els interessos particulars, la Primavera, a tothom afecta per igual.

l’Optimista

Calle 13, la PanameriMusicana

Habitualment no dediquem l’atenció a propostes musicals de contrades masses llunyanes, però amb la publicació del seu darrer disc, Anti-Viral,  no volem deixar de parlar de Calle 13.  

Més enllà dels debats estèrils sobre si es tracta d’un grup de música comercial que intenta treure profit de certs discursos alternatius a l’Amèrica Llatina o si, per altra banda, realment ens trobem davant una formació amb un fort compromís social i cultural i que utilitza com d’altres les eines que el panorama musical ofereix per fer propaganda de les seves conviccions. El que més voldria remarcar i que més em va impactar d’aquests músics que tan em va costar començar a escoltar sense sentir cert rebuig, especialment degut al to agressiu del seu cantant, és el profund arrelament que tenen arreu de la geografia del continent sudamericà.

Si més no, en el cas de la meva experiència personal, al llarg de l’Argentina, Chile, Uruguay, Bolívia i Perú, hi havia una sèrie de referents musicals que no desapareixien del fil ambiental que sonava i retronava a peu de carrer. Com em subratllava un conductor de la norteña capital argentina de Salta, mentre parlava de Calle 13 i pujava el so de la ràdio: “sus letras nos hablan de nuestro día a día, hablan como muchos de nosotros pensamos”.  I és quan els escoltes atentament que reconeixes aquesta barreja de cuotidianitat humil, fatxenderia presumida (encara que sovint innocent) i aquesta reivindicació d’orgull social, cultural i política, tan present en el barrigbarreig que omple els carrers d’aquests països.

c13

Calle 13 és capaç de teixir tot aquest substrat històric i cultural que comparteixen les nacions d’aquell continent. I si ve és cert que no deixen de ser un actors globals en un Món on molts dels que diuen representar viuen totalment desconnectats d’aquesta xarxa mediàtica, l’èxit de la seva proposta no fa altra cosa que mostrar la persistència del vell somni bolivarià d’una Amèrica Llatina unida en una part important de la narració personal i col·lectiva dels seus habitants, encara que sigui en una versió més popular.

I el més important, i segurament més representatiu: crítica sí, orgull també, però sobretot fem-ho de manera rítmica, amb ball, amb dansa, amb celebració. No es pot connectar el sentir de la seva gent si no és a través de propostes 100% ballables i a través de les quals un no trobi almenys una petita via (i sovint no tan petita) per deixar-se anar i actuar de manera desacomplexada, sense importar el que diran, doncs tan important és lluitar per un Món millor com festejar el que ja tenim, que al cap i a la fi, és l’únic que se’ns permet.

l’Optimista

Osona és Música!

Xafardejant una mica sobre els origens d’algunes de les bandes de música que darrerament ocupen el fil musical dels meus auriculars em topo amb una coincidència geogràfica que no em deixa indiferent. La meva selecció de bandes que responen als atributs de joves, catalanes i que sobretot m’agraden, es resumeix als següent noms: La Iaia, Nyandú, Oques Grasses i Obeses. I en cadascuna d’aquestes, la resposta a la pregunta sobre els seus origens es respon amb el mateix topònim comarcal: Osona.

Un altre detall que em sembla destacable és que exceptuant la Iaia (que és de Vic), els altres tres grups neixen en pobles: La Torre d’Oristà, Roda de Ter i Tona. Fet que m’agrada remarcar pel prejudici negatiu que sol acompanyar a les petites poblacions vers les grans ciutats pel que fa al món cultural. Doncs sovint es senyala la falta de vitalitat d’aquest àmbit en espais on a diferència de les grans ciutats, no sol haver-hi una gran diversitat cultural ni un intens anar i venir de gents diverses amb perspectives diferents.

Valdria la pena submergir-nos en quines deuen ser les causes que han desencadenat en aques explosió musical en aquesta comarca que sovint és més recordada per la seva indústria càrnica i per la planitut de les seves contrades. Quina deu ser la font d’aquesta inspiració musical tan marcada?

Sigui quina sigui, una cosa queda clara: Osona és Música!

l’Optimista

Aquesta Pau és Meva.

No calen masses paraules per descriure aquesta peça interpretada per Gemma Humet i Toni Xuclà. Guanyadors del Premi Martí Pol d’enguany musicant aquests versos de Salvador Espriu.

Meravellós. 

Versos de Cementiri de Sinera

XXVI
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

A L’ALBA
Jo no sé quina
Freda nit m’allunyava
Del teu silènci.
A l’alba vaig mirar-te
Per última vegada.

SOTA LA PLUJA
Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

XXVIII
Aquesta pau és meva,
I Déu em vetlla.
Dic a l’arrel, al núvol:
“Aquesta pau és meva”

Des del jardí contemplo
Com passen lentes hores
Pels meus ulls enigmàtics,
I Déu em vetlla.

Català a l’Atac

Diumenge de reivindicacions massives a les Illes Balears en favor d’una educació que primi per la qualitat i la prestació d’un servei que tingui present les consideracions i el coneixement dels docents i de tot el món educatiu. I que deixi de banda, d’una vegada per totes, la persecució del català pivotant a través de l’aprenentatge d’altres idiomes (anglès en aquest cas) o el fràcas escolar (com si aquest fos producte de l’aprenentatge del balear).

Veient la marea verda refermant el seu suport als mestres i a la seva vaga indefinida, un no pot sinó escoltar  de fons les paraules de Màrius Serra: El Català a l’Atac. La llengua com a motor i vincle de la societat, el català/balear/valencià com a punt de trobada i partida d’una lluita contra un estat espanyol incapaç de desfer-se dels seus tics autoritaris.

Educacion_publica-manifestacion-Palma_de_Mallorca-Baleares-marea_verde_MDSVID20130929_0100_3

Així com en diferents àmbits la societat s’està mostrant incapaç de donar resposta a gran escala (per exemple en la reforma energètica) a les diferents iniciatives del govern de difícil justificació democràtica, o millor dit, únicament justificables via la xarxa clientelar dels polítics vers certes empreses i sectors.  En el cas de la llengua, la reacció de la ciutadania ha estat enorme.  I és que llegint el manifest del 29S de l’Assamblea de Docents observem que no és una reacció d’estricta defensa cultural. Les reclamacions construeixen un clar argumentari a favor d’una educació democràtica i que no vulneri el dret d’una comunitat a edificar un dels seus pilar fonamentals: l’escola.

La Lluita va molt més enllà de l’element lingüístic i només cal fer un seguiment de les demandes de l’Assamblea de Docents per prendre’n consciència. Ara bé, la sensació és que ha estat aquest l’element final, l’espurna que feia falta per prendre el foc de les reivindicacions actives, aquella empenta que ha conduït al sector educatiu balear a dir prou.

Tan de bo aquesta estrebada no es quedi isolada, tan de bo s’estengui i ens arribi, que els nostres mestres i nosaltres siguem conscients que hi ha moments en que cal deturar-se i dir PROU, que hi ha certs temes innegociables. Aquests anys de retallades i d’absolut passotisme de les autoritats públiques vers les demandes populars han instal·lat un fort sentiment de frustració vers la població.

La llengua pot ser la darrera oportunitat per tornar a agafar aire, impregnar-se de la solidaritat de tots els qui sentim la injustícia d’aquestes polítiques i vertebrar una resposta que vagi més enllà del debat lingüístic. L’estima per la llengua ens allunya de la indiferència i de la resignació i és per això que cal estendre aquest sentiment més enllà d’aquest àmbit. Aprofitar l’agitació que neix de les vísceres per seguir plantant-se davant l’apatia dels polítics. De raons no en falten. 

No caiguem en l’error de creure que la lluita que es du a terme a ses illes és una altra. L’exemple de dignitat que s’hi està practicant ha de ser recolzat i seguit amb atenció per tots nosaltres. Probablement aviat ens tocarà seguir les mateixes passes davant l’altra Marea Werda. 

Aprofitem la força de la llengua i l’estima per aquesta. El Català a l’Atac!

l’Optimista

 

 

Vaques Flaques? Oques Grasses!

Breu entrada musical, obligatòria, dedicada a Oques Grasses després del gran concert d’ahir a la Festa Major de Caldes de Malavella. Una banda que dona un impuls més a aquest moment d’abundant producció musical en el panorama català. Una escena que no deixa de nodrir-nos de grups joves que des de diferents pals i estils ens ofereixen de manera desvergonyida un bon grapat d’opcions per gaudir d’una oferta musical de qualitat en llengua catalana. 

logotip_oques

Més enllà de les classificacions estilístiques, Oques Grasses són festa, són vitalitat i com segueixen ells mateixos a la seva pàgina de presentació: “Som moments, som músics, som nosaltres i qui vulguis, som les nostres cançons, som la gent que les escolta i les viu. Som el que pensis que som, podem ser molt, podem ser res”.

En nits com la d’ahir a Caldes de Malavella, només queda preguntar-nos quan arribarà l’hora en que els mitjans de comunicació del país facin una aposta clara cap a aquesta empenta de la cultura pròpia. Ja comença a ser hora que casos com Ràdio Vilablareix deixin de ser anecdòtics. Poc a poc comença a ser poc justificable l’excés de música de producció anglosaxona, i no per una qüestió patriòtica o de discriminació cultural positiva. Són pocs els arguments musicals que poden defensar que la música de Km0 del nostre país no és millor que la de les grans factories culturals de l’altra banda de l’oceà. 

En temps de vaques flaques, és una sort comptar amb les Oques Grasses.

l’Optimista