Les preguntes fonamentals.

Habitualment tinc una atracció especial pels agents comercials de diverses marques religioses. Especialment he tingut l’ocasió de desprendre’m en diversos idiomes i estats d’humor dels mormons, evangelistes i testimonis de Jehovà. Seran les pintes, serà que visc en llocs on n’hi ha un bon grapat o simplement serà que com molta altra gent me’ls creuo. Sigui o no corrent la freqüència amb la que tinc l’oportunitat d’intercanviar alguna paraula i paperet amb elles (ells si són mormons), el que m’ha portat a escriure aquestes línies ha estat engendrat per l’episodi que vaig compartir amb una testimoni de Jehovà. Ella em va estendre la mà, em va donar un díptic i em digué: Aquí trobaràs les respostes que busques.

ideologia

Més enllà de l’enigmàtic de les seves paraules, aquest tipus d’expressions delaten una sèrie de assumpcions que no deixen d’impactar-me. I les tenen aquestes organitzacions religioses, així com moltes de les polítiques, institucions públiques, família i així un llarg etcètera. Bàsicament denoten l’acceptació, per descomptat, que hi ha una sèrie d’òrgans -partits polítics, esglésies, escoles, serveis…- que saben perfectament què és el que necessitem. De fet, ho saben millor que nosaltres mateixes. I és fruit d’aquesta màxima que una desconeguda s’atreveix a dir-me, sense dubtar-ho, que sap què és el que em pregunto i m’inquieta. I no només això, sinó que a més té la resposta adequada a un sol click de distància. Com també gosa una empresa afirmar sense por que necessito consumir-la, una administració obeir-la i certs adults no poden deixar de sentir de manera imperiosa que coneixen la veritat respecte els seus veïns, familiars, etc, etc, etc.

No cal dir que tot aquest reguitzell de persones, corporacions i grups fan aquest exercici de promoció de les seves “descobertes” en pro d’un bé comú i de compartir els seus coneixements, projectes  i l’aprenentatge vers alguns interrogants que s’han plantejat. Això diuen.

Per altra banda, difícilment em pregunten què és el que em preocupa i m’inquieta. Ni ho fan els mormons quan em troben ni ho fan els partits polítics quan em demanen el vot. O el que encara és pitjor, pregunten sense cap voluntat de comprendre els motius i les raons per les quals es produeixen aquests dubtes. Només t’interpel·len per intentar enfocar les seves propostes cap als teus dubtes i, assumint un cop més, que si no estàs satisfet és perquè no tens les respostes o les idees i que els necessites.

Sorgeixin d’on sorgeixin les propostes i aquesta voluntat de donar solució a les preguntes fonamentals -siguin quines siguin- potser seria hora que partissin d’un mostra d’humilitat suficient per part dels seus promotors. Entenent que potser ni són certes ni existeixen determinades pretensions o qüestions. Si realment consideren que tenen els recursos i les habilitats per satisfer tot allò que ens commou i ens manca, resultaria necessari que reconeguessin els dubtes que neixen en els altres.

El diàleg i el debat sense aquesta equiparació, sense aquest reconeixement, no és sinó mera imposició i pur reflex d’una superioritat assumida. 

l’Optimista

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista