Vendre, per tots els mitjans

Entrar a la Caixa a obrir un compte corrent i que intentin vendre’t una televisió curvilínia, una assegurança pel pis de lloguer que encara no tens i una compte que et permetrà rebre un regal. Sortir del Media Markt havent hagut de negar 3 cops l’oferta de contractar una garantia extra a la pròpia de qualsevol compra, porsiaca, dels telèfons mòbils que acabes d’adquirir. Lluitar contra la teva pròpia golafreria per no acceptar els 3 croissants de xocolata que t’han ofert, els quals, preu/unitat són més barats que el croissant sol que t’anaves a cruspir per berenar. I així, cada dia.

Avui en dia, intentar fer-se amb qualsevol de les coses que hem decidit que ens poden ser útils és una lluita, permanent, per no acabar sortint del local de torn amb quelcom extra del que tenies previst. Una espècie de batalla entre venedor i client, entre el si…. i el no! Una autèntica prova de resistència que delata el sense sentit de la majoria de serveis i trastos varis que s’ofereixen.  No importa de cap manera què és el que estàs buscant, per a què ho estàs cercant i, si tot plegat, respon a les teves necessitats.

El que realment preval és vendre, vendre i vendre. Abans ni tan sols de preguntar-te què hi fas en aquest local ja t’estan inflant el cap. Si fa això podràs gaudir d’allò altra, si penses en contractar aquest servei plus viuràs de-lux.. Però si jo només venia a comprar un respall de dents elèctric, home, això és perquè encara no sabies que teníem les rentadores de “Game of Thrones”!! I així fins a l’absurd àlgid, a la lluita dialèctica en la que els mercenaris (amb tot el respecte per qui intenta fer la feina que se li encomana) del comerç intenten fer-me creure que saben millor que jo el que necessito. Realment, hi ha dies en que un no sap per què es para a pensar una mica, si ja ens ho donen tot decidit i pensat. 

Suposo que no podia ser d’una altra manera, si produïm, construïm i extraiem sense cap mena de sentit ni contenció, per què hauríem de posar-nos fre a l’hora de vendre? I ja no diem en el moment de consumir…

En tot cas, buscant la vessant positiva, havent arribat a aquest punt de persecució i assetjament, la reacció emergeix de manera quasi-al·lèrgica, fent cada cop més evident que tot plegat és un abús que no obeeix a cap judici sensat. Almenys pel que a mi em pertoca, cada cop m’és més  complicat posar els peus en qualsevol d’aquests comerços on abans que obri la boca ja estan pensant en com em buidaran les butxaques.

La culpa és meva

Sí, la culpa és meva. Era la meva responsabilitat dedicar més atenció a tot allò que compro i consumeixo. Hauria d’haver centrat la meva mirada més atentament en tots i cadascun dels productes i elements que figuren a les llistes d’ingredients. Per descomptat. A més de tenir uns quants doctorats en ciències per entendre o interpretar alguns dels noms de les substàncies que hi apareixen, o almenys comprendre algun dels tecnicismes que s’hi llegeixen. I no només això, sinó que hauria d’haver fet l’esforç de cercar per Internet i allà on fora el significat o les relacions entre les nomenclatures E-noséquantus i els productes als que fa referència. Per no dir que cada cop que em sento en un restaurant hauria d’exigir al cambrer que em recités de pe a pa la procedència i característiques de tots els ingredients que en aquella cuina es processen.

D’acord, no m’hauria de deixar convèncer per la publicitat, pel bombardeig de sons, lletres i imatges que no tenen un altre objectius que confondre’m i induir-me a la compra d’un i altre subministrament. On era el meu esperit crític? Com pot ser que una persona com jo em deixés endur per les emocions que alguns anuncis em generen, pels ideals que m’infiltren via somriures plàstics i escenes bucòliques. M’hauria de sentir avergonyit, sens dubte. Però és que ho fan tan bé… qualsevol diria que hi destinen milions i milions d’€uros. 

ideologia

Mira que confiar en les empreses i les administracions públiques… tela, és d’il·lús total. Pensar que a més de la venda i del lucre hi ha la motivació de realitzar productes beneficiosos i útils. És que creure’m que l’Estat procuraria pel bé general! Per la salut, pel medi ambient…Déu n’hi do! Imaginar que el límit de les iniciatives productives era fer les coses sense arribar a posar en perill la salut de les persones i el seu entorn ha estat una mostra de la meva manca de sentit comú. Resulta que la competició no és només entre empreses, sinó que també entre aquestes i les persones. Sí, a veure qui és més llest. Es tracta d’un joc on el més murri guanya, on l’engany i el subterfugi són emprats constantment per fer creure que hi ha algun interès més enllà de l’enriquiment egoista, per salvar els aparences d’un sistema que ja fa temps que no es preocupa de les necessitats humanes.

Reconegut això, ja és hora que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i que les administracions s’aproximin a les necessitats de la ciutadania així com de les empreses i guiïn i intercedeixin entre els interessos particulars i els públics, així com les empreses deixin de centrar els seus esforços per mantenir la opacitat dels seus mecanismes de producció i disfressar-los d’una bellesa que no existeix. Potser ha arribat el moment d’interactuar des d’una visió d’interessos confrontats i passar a estratègies de regulació, producció i consum més equitatives. 

l’Optimista

 

Abans que peti el Món…

Abans de que peti el Món em fumaré uns quants petes… així arrencava un dels temes dels primers àlbums de Dr Calypso. Un tema, Pardalets, que repassava de manera lleugera i simple com l’avarícia i la miopia humana ens estava conduint a l’empitjorament de les condicions de vida del planeta.

Petarem o no, però potser seria interessant i desitjable treure’ns de sobre aquesta obsessió en mirar sempre cap endavant i obviar el resultat de tot el que hem fet. Aquesta por a posar en dubte allò que portem fent en els darrers temps i que és responsable de tot el que avui s’esdevé. Aquesta incapacitat de frenar les inèrcies i la facilitat amb la que la comoditat ens atrapa i arrossega. Potser així deixaríem d’estirar d’aquest fil que mai ens porta allà on ens promet.

images

Habitualment centrem el Cap d’Any en els propòsits -un cop més mirant cap endavant- en allò que hem de fer. També seria interessant fer un exercici de revisió i reflexió, adonar-se d’on som i vivim, d’allò que hem fet. Potser així ens cridaria l’atenció com en la mesura que augmentem any rere any el volum de la nostra participació material en grans iniciatives solidàries, les causes per les quals lluitem no decreixen sinó que s’accentuen i n’apareixen de noves. Qui sap si així prendríem consciència que l’excés d’informació i l’extensió d’anys i anys d’escolarització i acadèmia no ha construït persones més intel·ligents i crítiques. O d’aquesta manera possiblement veuríem com a mesura que més produïm, que més tenim, més persones són apartades del privilegi del consum i aparcades a una vida de supervivència.

Podríem, per un any a la nostra vida, fer tot el contrari. Només per probar-ho, per fer una cosa diferent. Per una vegada no participar dels grans circs caritatius organitzats ni per tots aquells mecanismes de participació que venen prefabricats per les institucions. També estaria bé deixar d’informar-nos, d’entomar tot allò que es publica de manera massiva dia a dia. I per una vegada deixem de consumir, deixem de comprar de manera addictiva.

Seria curiós, per un cop, no pensar en tot allò que hem de fer. Per una vegada, simplement dedicar-se a deixar de fer tot el que portem fent darrerament, que no és altra cosa que el responsable de tot allò que avui ens afligeix.

Un cop, abans que peti el Món.

l’Optimista

El secret està en la massa

Ajunta, apilona i amuntega. Centrifuga i desarrela. Crea espais densos, hiperconnectats en mitjans i profundament individualitzats en responsabilitats i hàbits de gestió i convivència, plenament centralitzats vers l’administració i els subministradors de recursos.

A foc lent? ni pensar-ho, ràpid, viu i intens, que l’immediatesa ho banyi tot, no fos cas que en un segon de distensió s’oxigenés de més alguna neurona, que alguna emoció prengués prou força per sobrepassar la repressió inconscient i per desgràcia intentéssim prendre decisions de manera conscient. I encara menys se’ns passés pel cap compartir aquesta consciència amb algú altre. Per què procurar satisfer allò que necessitem per ser quan podem consumir?

pbulla

Consumir models familiars o afectius, projectes laborals, de salut o alimentaris. Comprar sense valorar el seu cost social o ambiental ni la seva necessitat. Participar sense assumir ni un bri de responsabilitat vers el Món. Solidaritzar-nos sense empatitzar ni un sol instant amb qui reconeixem com a desfavorits, sense preocupar-nos uns moments per les motivacions d’aquesta realitat hostil.

Però això és la massa, aquest indret en el que tothom es refugia. Anònims, amb drets, i ni una sola necessitat reconeguda. Si vols alguna cosa lluita, enganya o esclavitzat – ven la teva força de treball- per aconseguir-la. La llei del més fort, hàbil o astut, del predomini dels interessos particulars per sobre dels col·lectius/universals. Aquest espai en el que vivim rebolcats i barrejats, encara que difícilment junts i en comú.

I és relligant i aglutinant aquesta massa la via que ens podria permetre viure, treballar i estimar responent a les nostres necessitats. És recuperant el temps per fer més lents els nostres compassos del dia a dia el que ens possibilitaria descobrir el nostre entorn més pròxim i les necessitats més bàsiques que no poden restar desateses. La massa convertida en comunitat, en persones que es reconeixen i s’integren.

No des de l’identificació fonamentada en trets i característiques semblants o iguals sinó des de la voluntat d’assolir un benestar comú que no pot deixar de banda a cap dels seus membres.

l’Optimista

Un dia sense…

Així com cada any hi ha un bon grapat de ciutats que celebren el dia sense cotxes, reconeixent que la saturació d’automòbils és una font important de malestar per les nostres ciutats. Seria interessant  estendre aquest tipus d’iniciatives a d’altres hàbits o activitats de tot tipus que es donen en el nostre dia a dia i que segurament són les causants d’un part important dels nostres mals de cap quotidians. Si bé és fàcil senyalar en el trànsit la llavor d’una part considerable de la contaminació de l’aire del nostre entorn, així com del volum del soroll amb el que cohabitem, també podríem fixar-nos en d’altres opcions.

movilidad

Qui sap si algun dia podríem fer el gest de vestir-nos sense roba produïda en condicions de precarietat o fabricada en un radi menor a uns centenars de quilòmetres per exemple. Encara que segurament això posaria en més d’una dificultat a una part important de la ciutadania. Potser n’hi hauria més d’un (potser no, segur) que no podria posar-se ni una peça de roba de les que guarda a l’armari. També seria curiós dedicar un dia a deixar d’utilitzar qualsevol estri, eina o utensili que hagi estat elaborat amb algun material de qualsevol tipus que provingui d’un país en situació de guerra o de violació dels drets humans. No cal dir que directament hauríem de proclamar-lo el dia lliure de tecnologia, doncs una proporció propera a la totalitat dels nostres fantàstics gadgets conté materials provinents de països víctimes d’eterns conflictes vinculats als seus recursos primaris. I així podríem anar allargant la nostra llista de possibles “dies sense”: dia sense aliments amb ingredients impronunciables, dies sense utilitzar energia produïda per fonts no renovables, sense plàstics…

Probablement, el més preocupant de tot plegat no és que siguem capaços d’elaborar un llarg escrit farcit d’hàbits o elements que resulten perjudicials en la nostra vida, sinó que al llarg dels anys seguiríem celebrant-los. Mostrant la nostra incapacitat per passar de la crítica o la detecció d’allò que ens fa mal. Ensenyant les nostres dificultats a nivell col·lectiu per ser propositius i incisius en els mecanismes i les institucions que s’encarreguen de mantenir aquestes realitats que sense cap mena de discussió són part d’un Món indesitjat.

Potser hauríem d’invertir els termes de la proposta i començar a exercir una realitat sense automòbils contaminants ni aliments insalubres. Un cop l’any ja celebrarem l’estupidesa humana i ens vestirem com voldrem i ens fotrem les botes menjant totes les combinacions gastronòmiques que la indústria alimentària ens brindi. Mentrestant però, allargar la llista de coses de les quals abstenir-se no deixa de ser un bon exercici per, almenys, conscienciar-se de tot allò que seria bo evitar. Qui sap si en aquest enumerar, acabem omplim totes i cadascuna de les dates del calendari. 

La Bellesa no té edat. O sí?

Si bé és cert que cada dia s’incrementa la pressió sobre les persones -independentment del seu sexe- entorn de les seves necessitats estètiques, en les següents línies em centraré especialment en la seva vessant femenina, doncs considero que és vers aquestes qui es mostra més afilada i contundent. (Només cal que poseu “bellesa” a google images per prendre’n un exemple).

Una de les estratègies emprades per a l’estimulació del consum de quasi qualsevol tipus de producte és l’associació d’aquest a una sèrie de models estètics que han anat construint, en els darrers anys, un nou ideal de bellesa. El relat de fons pretén identificar el consum de qualsevol dels elements publicitats amb l’aproximació a aquests referents. Uns referents, és clar, que també estan associats a l’èxit i el reconeixement social. Consumeix i seràs atractiva i rica. O almenys ho semblaràs (caldria afegir).

llibertat-groc-1024x426

Un dels aspectes que més em crida l’atenció de l’impacte que aquestes tensions permanents generen en el gènere femení és l’extensió o la imposició dels trets joves -de les dones 20-30 anys per definir-ho d’alguna manera- sobre la resta de franges d’edats. Els models de bellesa que promouen intenten construir una imatge d’aquesta en la que totes les característiques que es valoren formen part dels propis d’un moment determinat de la vida. En cap cas es fa un esforç per promoure estereotips diferenciats per edats, imatges de bellesa diferents en funció d’aquest criteri temporal.

L’efecte o la percepció d’aquesta extensió sobre les dones majors d’aquesta franja no sol valorar-se amb excessiva acidesa, doncs es sol ser complaent amb aquesta necessitat d’ocultar el pas del temps a les nostres carns. De fet, és habitual reconèixer que la joventut és equivalent a bellesa. Encara que l’impacte que considero oportú remarcar no és tan aquesta extensió per dalt com les conseqüències per baix –vers les meves joves-.

Esgarrifa veure com les pautes estètiques fonamentades en els patrons femenins de dones d’una franja d’edat aproximada dels 20 als 30 colonitzen amb lleugeresa les etapes pre-adolescents i infantils. Ja no sorprèn a ningú veure nenes de 10 anys vestides amb conjunts de roba que han estat dissenyats per ressaltar atributs físics que encara no tenen desenvolupats. O el que és pitjor -i per sort això encara ens xoca-, peces de roba que permeten aparentar que ja els tenen. Quins efectes poden tenir vers aquestes nenes el fet de créixer a través de models estètics tan predefinits i delimitats? Fins on arribarà aquesta nova edició del blau per nens i rosa per nenes? Com es gosarà inculcar a aquesta mainada valors socials i humans que defugin la superficialitat i el materialisme en la mesura en que construïm uns conceptes de bellesa tan estrictes i focalitzats en destacar de manera expressa una sèrie d’atributs físics?

Tan de bo l’extensió per baix d’aquests models estètics faci saltar l’alarma i generi un impuls que ens permeti reconstruir uns ideals de bellesa que es corresponguin amb el nostre itinerari vital. Unes percepcions que s’adaptin a les necessitats i als valors de cada etapa cronològica. Un marc en el qual totes, de l’infantesa a la vellesa, tinguem l’oportunitat de sentir-nos boniques i apreciades.

l’Optimista

 

A falta d’idees, Opcions!

Quantes vegades hem entrat en aquell espiral  de conversa de cafè, de discussions agitades o de reflexions reposades en les que l’única idea que en resulta inqüestionable és la suma d’efectes negatius del sistema en el que vivim. De la nocivitat inherent al conjunt d’institucions i estructures que vertebren la manera en com ens relacionem i a través de les quals intentem desenvolupar-nos i satisfer les nostres necessitats.

Sovint clausurem aquestes voltes discursives amb un gran interrogant, amb aquelles preguntes que delaten per una banda la nostra manca d’imaginació, i per l’altra la seducció d’aquest horitzó ideal on ens veiem inserits en una vida còmoda i plaent. Quina alternativa hi ha? Tornar enrere? Viure com l’home de Cromanyó?

Aquestes i altres preguntes acaben ressonant sense resposta en l’ambient, suavitzades per algun glop de cervesa o cafè, o fins i tot, davant la frustració i l’incomoditat d’aquestes el moment arriba a quedar trencat per algun tipus d’enfrontament verbal o físic.

opcions

D’aquest espai de dubtes i necessitat informativa, neix ara ja fa més de 10 anys la Revista Opcions. Una proposta sorgida del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC), fonamentada en la convicció que cal “trobar altres formes de viures – en el sentit més ampli de la paraula – que siguin sostenibles i humanament satisfactòries”. Podeu consultar el seu plantejament per a aquesta publicació aquí.

En aquest sentit, destaquem amb entusiasme la proposta que ens fan en el darrer número de la revista on ens presenten un fantàstic catàleg sobre propostes d’economies comunitàries i col·laboratives arreu de l’estat. Val la pena dedicar una estona a llegir aquest resum plagat de bones idees i de les quals tothom en pot prendre nota.

Cada vegada queden menys excuses, més enllà de la nostra voluntat, que ens permetin defugir del nostre deure de prendre part en un canvi que més que desitjable, ha esdevingut necessari.  D’opcions, no en falten. 

l’Optimista

Plats buits, Contenidors plens

Les dades són contundents: la FAO indica que a nivell mundial produïm aliments per cobrir les necessitats de 12000 milions d’individus, i per altra banda, 1 de cada 7 passen gana. A nivell de Catalunya, més de 260000 tones d’aliments que es podrien aprofitar acaben a les escombraries. Aquestes i d’altres xifres  les trobem en un interessant article de la Virtudes Pérez en el PuntAvui de la mà d’@esthervivas.

Mentre avui en dia, discursos d’arrel malthusiana segueixen mantenint el seu pes, carregant sobre la superpoblació d’alguns indrets del planeta i la incapacitat de generar recursos per a tots ells, aquestes dades no fluixegen a l’hora de senyalar de manera contundent que el problema fonamental és la distribució dels recursos. Un cop més.

En tots i cadascun dels passos del circuit agroalimentari, hi ha una xifra gens menyspreable d’aliments que queden exclosos de la venda i l’accés als ciutadans. Constantment, grans quantitats de menjar són eliminats de la roda i enviats a les deixalles per no cumplir determinats criteris de “qualitat”. És la lògica de l’actual sistema de producció capitalista, si no es pot acumular i vendre per diners, es llença. 

1002917_548826635192710_52903379_n

Davant d’aquesta realitat cada cop més crua i cruel, la societat torna a prendre la davantera i s’autoorganitza per donar resposta a les seves inquietuds. El seu impacte no podrà ser el de les institucions estatals, però és possible que el seu exemple motivi algun pla de major abast, o en el millor dels casos, empenyi a d’altres grups de ciutadans a buscar solucions de manera autogestionada.

En l’àmbit català, trobarem un bon grapat de recursos a nivell individual i de propostes col·lectives en el portal De menjar no en llencem ni mica. Val la pena donar-hi un cop d’ull i prendre consciència de tots els passos, petits i grans, que podem donar per no seguir participant d’aquest malbaratament.

En el context gironí, el pròxim Dissabte 16 de Novembre, l’Associació Naturalista de Girona, juntament amb Càritas, Escudella Solidària i la Fundació Ramón Noguera, ens convoquen a un àpat per donar impuls a noves mobilitzacions i sensibilitzar a la població. La Manduca no Caduca serà un dinar popular cuinat amb productes recuperats, aliments que no s’han pogut/volgut vendre. Per participar-hi com a comensal el preu serà una donació d’aliments de llarga conservació que aniran destinats a Càritas i Escudella Solidària.

Si voleu donar-hi un cop de mà a nivell organitzatiu-logístic no dubteu en posar-vos-hi en contacte a info@naturalistesgirona.org.

Un cop més, és la pretesa eficiència del sistema qui genera plats buits i contenidors plens, i un cop més és la voluntat de la societat la que intenta equilibrar tot aquest sense sentit.

l’Optimista

 

 

 

La Càmera del meu Avi.

Voluminosa, senzilla, resistent… Aquests són alguns dels adjectius amb els quals descriure el tresor que aquest cap de setmana vàrem descobrir amb els meus germans a la que fora la casa dels meus avis:

06102013236

Més enllà del valor afectiu que aquest enginy pugui tenir, o dels records i esdeveniments que sempre quedaran ancorats al seu objectiu, aquesta vella càmera fotogràfica importa molts dels valors que la tecnologia i la tècnica contemporànies creuen haver superat (en el pitjor dels casos) o els quals simplement han resultat oblidats.

Seguint l’exemple fotogràfic, el qual fàcilment podria ser estès a d’altres artefactes que avui han esdevingut quotidians com ordinadors, telèfons mòbils, etc. Les càmeres d’avui en dia han seguit una evolució basada en la producció de màquines cada cop més còmodes i amb més prestacions. Càmeres més lleugeres i més petites amb capacitats molt superiors en relació a la qualitat de les seves captures, en comparació amb les seves predecessores. I tot, sense implicar un augment del preu massa elevat.

Podríem dir que pas a pas, els esforços de la indústries tecnològiques s’han centrat en elaborar  enginys més còmodes a la par que potents pel consumidor. Però la incomoditat, així com la matèria, ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. I en aquest cas, més que transformar-se es desplaça.  L’obtenció de productes amb capacitats que sobrepassen amb escreix les necessitats dels consumidors que els compren en massa, ha implicat una transvasament d’incomoditat i d’externalitats negatives de l’usuari als productors.

Si fins fa uns anys l’usuari tenia més dificultats per enfocar bé la seva instantània, ara és l’extracció d’algun dels materials emprats per a la seva manufactura el que impacta de manera brutal en la vida dels habitants del país extractor, ja sigui per les condicions laborals de l’extracció o pels efectes contaminants que aquesta té. Així com els conflictes bèl·lics associats que hi poden sorgir.  L’exemple més clar és el del Coltan. Si abans era el pes de la càmera que podia provocar alguna molèstia a les espatlles del fotògraf, ara són les espatlles dels treballadors explotats en algun racó de l’Àsia els que pateixen les “incomoditats” d’uns drets laborals inexistents.  

En d’altres aspectes però, la càmera del meu avi era clarament superior. És el cas de la bateria doncs no n’utilitzava. Per molt que les noves tecnologies fabriquin bateries cada cop més lleugeres i durables, mai podran esdevenir més eficients que un artefacte que no requereix de cap suport energètic. Amb tot el que ecològicament i econòmicament implica.

Així com d’altres trastos d’abans, aquesta càmera no deixa de recordar-nos que el camí que hem seguit a nivell tecnològic s’ha fonamentat en l’elaboració d’andròmines cada cop més inútils (en tant que resolen necessitats que no tenim i gaudeixen de potencialitats que no sabem aprofitar) i que cada vegada concentren amb més intensitat les seves “incomoditats” o costos en els productors. Fins al punt que el consumidor pot arribar a creure que el preu que paguen justifica qualsevol activitat que hi hagi al darrera i passant per alt que hi ha una sèrie de costos en clau de salut, medi ambient i d’altres que no s’hi han quantificat (si és que en tots els casos això fora possible). 

Afortunadament encara tenim a prop vestigis de la innovació tecnològica d’un temps que no resta tan lluny i del qual valdria la pena prendre com a punt d’inici. No com a retrocés, sinó com a replantejament dels requisits que han de complir les màquines i accessoris del futur.

D’entrada, personalment, em quedo amb la càmera del meu Avi.

l’Optimista

La Millor i la Pitjor del Cap de Setmana.

En l’entrada d’avui ens centrarem en dos esdeveniments que marquen el millor i el pitjor que he presenciat a Girona aquest cap de setmana: Paula Grande vs. la Setmana de la Mobilitat Sostenible.

paula

Paula Grande ha estat la descoberta musical d’aquest cap de setmana. El Dissabte 21 de Septembre va actuar en el si de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica i tothom qui va deixar-se caure per la Plaça Independència va quedar atrapat per la dolçor i sedosa veu d’una cantant, que tot i la melositat de les seves paraules, aquestes surfegen plenes de reivindicació i missatges farcits de valentia i contundència. Evidenciant que la crítica i la proposta d’una Món millor no cal anar carregada de vibracions desctructives i violentes.

El motiu principal de la festa era oferir un espai a totes aquelles entitats i persones que ja caminen en el sender d’una relacions socials i econòmiques que no vulnerin els drets fonamentals de les persones. Sense cap mena de dubte, Paula Grande va posar la banda sonora ideal a aquesta tarda de Dissabte en que el centre de Girona oferia alguna cosa més que consum i turisme. 

La Setmana de la Mobilitat Sostenible ens torna a mostrar la superficialitat i la falta de convicció de les institucions (locals en aquest cas) vers la construcció d’una ciutat on la mobilitat es potencii des de la perspectiva de la sostenibilitat. Una setmana d’activitats i regals per després mantenir un marc on les bicicletes tornen a haver de bregar amb els cotxes a la carretera, o molestar els vianants de les voreres. On els carrils específicis són escassos i els busos posats en qüestió.

Si avui passeu per la Pl Catalunya amb la bici us donaran “el Diari de Girona del dia, l’esmorzar i uns obsequis sorpreses, tot de franc..”. Això sí, ahir per anar i tornar de Portbou en tren vaig haver de pagar poc més de 15€. Com volen que deixem el cotxe a casa tot i els preus a l’alça del combustible seguim pagant més per anar en transport públic. És un sense sentit injustificable. I si és justificable, que tinguin el valentia d’explicar-nos com es reparteixen els diners públics i els ingressos tarifaris.

Aquests són els meus més i menys d’aquest cap de setmana que ens ha introduit a la tardor. 

l’Optimista