En todas as mans

A través d’aquest article descobreixo el projecte documental En todas as mansel qual es troba en fase de finançament a través d’un procés de micromecenatge que podreu trobar aquí. Aquesta proposta dirigeix al focus a una realitat per molts de nosaltres desconeguda com és la gestió i titularitat comunal del territori a Galicia: los montes vecinales.

entodas_03_mr

“Seas de donde vives, ya formas parte del monte, ya teis dereito del monte, ya eres propietario del monte. Ser comuneiro es ser, sentirse de donde vives.” Amb aquestes paraules podríem resumir ràpidament el que implica aquest model en contraposició a les titularitats privades i públiques a les que hem acomodat la nostra vida diària. Per participar de la gestió de l’espai i decidir-ne les funcions i els profits que se’n treuen només has de viure-hi i voler-hi participar. No hi ha titularitats personals, ni entitats dirigides per institucions més enllà del consell escollit per cada assemblea on hi pot participar tothom qui hi viu. Independentment del lloc d’origen.  

Davant la ineficiència social que la propietat privada i pública ha generat en termes de prestació i regulació d’alguns serveis i bens com puguin ser els de l’habitatge, energia, aigua, etc. Rescatar nocions com el bé comú i descobrir de nou hàbits i estratègies de regulació i gestió dels nostres recursos és un exercici imprescindible per aspirar a construir un país millor.

Hi ha vida més enllà del meu, el teu i de l’estat. Ja sabem que aquestes nocions ens han portat a monetaritzar aspectes del nostre entorn que són simplement inquantificables -per molt que alguns economistes s’hi capfiquin- i que, poc a poc, rius, camps i muntanyes, el nostre territori en general, ha esdevingut un element que ens costa d’apreciar més enllà del seu valor lúdic i de lleure. 

Estratègies com les que intenta mostrar aquest documental ens proposen no només buscar lògiques que distribueixin i gestionin de manera eficaç i eficient, sinó que a més generin altres valors com la participació i la corresponsabilitat en tot allò que forma part del nostre entorn.

És moment d’investigar, recuperar i experimentar, entre totes les mans.

l’Optimista

Calle 13, la PanameriMusicana

Habitualment no dediquem l’atenció a propostes musicals de contrades masses llunyanes, però amb la publicació del seu darrer disc, Anti-Viral,  no volem deixar de parlar de Calle 13.  

Més enllà dels debats estèrils sobre si es tracta d’un grup de música comercial que intenta treure profit de certs discursos alternatius a l’Amèrica Llatina o si, per altra banda, realment ens trobem davant una formació amb un fort compromís social i cultural i que utilitza com d’altres les eines que el panorama musical ofereix per fer propaganda de les seves conviccions. El que més voldria remarcar i que més em va impactar d’aquests músics que tan em va costar començar a escoltar sense sentir cert rebuig, especialment degut al to agressiu del seu cantant, és el profund arrelament que tenen arreu de la geografia del continent sudamericà.

Si més no, en el cas de la meva experiència personal, al llarg de l’Argentina, Chile, Uruguay, Bolívia i Perú, hi havia una sèrie de referents musicals que no desapareixien del fil ambiental que sonava i retronava a peu de carrer. Com em subratllava un conductor de la norteña capital argentina de Salta, mentre parlava de Calle 13 i pujava el so de la ràdio: “sus letras nos hablan de nuestro día a día, hablan como muchos de nosotros pensamos”.  I és quan els escoltes atentament que reconeixes aquesta barreja de cuotidianitat humil, fatxenderia presumida (encara que sovint innocent) i aquesta reivindicació d’orgull social, cultural i política, tan present en el barrigbarreig que omple els carrers d’aquests països.

c13

Calle 13 és capaç de teixir tot aquest substrat històric i cultural que comparteixen les nacions d’aquell continent. I si ve és cert que no deixen de ser un actors globals en un Món on molts dels que diuen representar viuen totalment desconnectats d’aquesta xarxa mediàtica, l’èxit de la seva proposta no fa altra cosa que mostrar la persistència del vell somni bolivarià d’una Amèrica Llatina unida en una part important de la narració personal i col·lectiva dels seus habitants, encara que sigui en una versió més popular.

I el més important, i segurament més representatiu: crítica sí, orgull també, però sobretot fem-ho de manera rítmica, amb ball, amb dansa, amb celebració. No es pot connectar el sentir de la seva gent si no és a través de propostes 100% ballables i a través de les quals un no trobi almenys una petita via (i sovint no tan petita) per deixar-se anar i actuar de manera desacomplexada, sense importar el que diran, doncs tan important és lluitar per un Món millor com festejar el que ja tenim, que al cap i a la fi, és l’únic que se’ns permet.

l’Optimista