Vendre, per tots els mitjans

Entrar a la Caixa a obrir un compte corrent i que intentin vendre’t una televisió curvilínia, una assegurança pel pis de lloguer que encara no tens i una compte que et permetrà rebre un regal. Sortir del Media Markt havent hagut de negar 3 cops l’oferta de contractar una garantia extra a la pròpia de qualsevol compra, porsiaca, dels telèfons mòbils que acabes d’adquirir. Lluitar contra la teva pròpia golafreria per no acceptar els 3 croissants de xocolata que t’han ofert, els quals, preu/unitat són més barats que el croissant sol que t’anaves a cruspir per berenar. I així, cada dia.

Avui en dia, intentar fer-se amb qualsevol de les coses que hem decidit que ens poden ser útils és una lluita, permanent, per no acabar sortint del local de torn amb quelcom extra del que tenies previst. Una espècie de batalla entre venedor i client, entre el si…. i el no! Una autèntica prova de resistència que delata el sense sentit de la majoria de serveis i trastos varis que s’ofereixen.  No importa de cap manera què és el que estàs buscant, per a què ho estàs cercant i, si tot plegat, respon a les teves necessitats.

El que realment preval és vendre, vendre i vendre. Abans ni tan sols de preguntar-te què hi fas en aquest local ja t’estan inflant el cap. Si fa això podràs gaudir d’allò altra, si penses en contractar aquest servei plus viuràs de-lux.. Però si jo només venia a comprar un respall de dents elèctric, home, això és perquè encara no sabies que teníem les rentadores de “Game of Thrones”!! I així fins a l’absurd àlgid, a la lluita dialèctica en la que els mercenaris (amb tot el respecte per qui intenta fer la feina que se li encomana) del comerç intenten fer-me creure que saben millor que jo el que necessito. Realment, hi ha dies en que un no sap per què es para a pensar una mica, si ja ens ho donen tot decidit i pensat. 

Suposo que no podia ser d’una altra manera, si produïm, construïm i extraiem sense cap mena de sentit ni contenció, per què hauríem de posar-nos fre a l’hora de vendre? I ja no diem en el moment de consumir…

En tot cas, buscant la vessant positiva, havent arribat a aquest punt de persecució i assetjament, la reacció emergeix de manera quasi-al·lèrgica, fent cada cop més evident que tot plegat és un abús que no obeeix a cap judici sensat. Almenys pel que a mi em pertoca, cada cop m’és més  complicat posar els peus en qualsevol d’aquests comerços on abans que obri la boca ja estan pensant en com em buidaran les butxaques.

Els xinos

Si hi ha algun símptoma o senyal que serveixi com a exponent representatiu de la situació que vivim a nivell econòmic (en termes molt genèrics) en el nostre país, aquest és sense cap mena de dubte els xinos. No, no parlo de la gent d’origen xinès ni de les botigues, bars o restaurants que obren i regenten persones que pel seu aspecte físic i pel meu desconeixement identifico amb xinesos. No. Per xinos em refereixo únicament a les botigues, grans superfícies majoritàriament, que es dediquen a la venta de tot tipus de coses: des de paperia, roba i joguines passant per plats, olles i paelles, a preus inexplicables.

Consum perquè sí. No importa d’on vingui el producte, les condicions de treball que hi són incloses o els materials que s’hi han emprat. No té cap mena de valor el fet que la seva cadena de distribució impliqui llargs recorreguts de transport i combustió fòssil. No significa res, la relació que puguis tenir amb el botiguer i la seva capacitat d’adaptar-se a les teves necessitats. Hi ha el que produïm, sense sentit ni justificacions, en massa i a lo loco. Com es rendibilitza? Costa de justificar inclòs tenint present l’argument que la venta massiva amb marges minúsculs per unitat dóna beneficis milionaris.

Sense atrevir-me a valorar l’èxit que realment tenen a nivell de resultats, si hi ha realment un gran volum de consumidors que s’hi atansa o la rendibilitat d’aquestes empreses, el que mostren és com en les estratègies comercials dels nostres dies hi ha molt més que la oferta i la demanda, o els mers resultats comptables. El comerç que predomina en els nostres carrers mostra tenir un component estratègic més enllà de les nostres fronteres locals. Grans cadenes de fleques, supermercats, tèxtil i un llarg etcètera s’obren locals un al costat de l’altre només per afeblir-se, perdebilitar l’adversari. Més enllà de la pugna global, en aquell carrer no hi té cap justificació que s’hi situïn determinats establiments.

L’interès ciutadà reduït al preu més baix. L’única preocupació que mostren vers els ciutadans o consumidors no té res a veure a les seves necessitats, gustos o interessos. Es resumeix bàsicament en el preu de venda: com més barat, millor.  Si el preu no és suficient atractiu, ja s’enginyaran campanyes o accessoris publicitaris prou suculents per captar als potencials clients.

La proliferació d’aquest tipus de locals comercials és l’escenificació extrema d’una situació que porta temps representant-se en els nostres carrers. Una escena on determinades marques pugnen per sobreviure més enllà del servei o la qualitat del que ofereixen. Alguns diran que aquesta competència és el principal incentiu per a la millora d’aquestes marques. La realitat que jo percebo no passa per una millora dels productes que es venen, ni per les condicions laborals de la seva producció, ni per la integració de criteris de sostenibilitat/proximitat en les seves cadenes d’elaboració -més enllà de les estrictament útils per a la promoció i publicitat-. Sinó que a mesura que s’intensifica la lluita els preus fluctuen, els comerços desvinculats de grans distribuïdores desapareixen i no hi ha símptomes de  redistribució de la riquesa per enlloc.

La darrera contradicció fatal del capitalisme dels nostres dies: vendre per guanyar i liquidar al competidor, un cop eradicat ja no haurem de disputar-nos per qui concep de manera més propera els interessos dels consumidors.

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista