El fet quotidià

El que sol tocar en les jornades post-electorals com la d’avui és el joc de les sumes i les restes, dels vots d’ahir que en l’avui s’han reduït, augmentat, volatilitzat, sorpassat o transferit. És el moment aquell en el que s’intenta racionalitzar i traçar en els marc de la coherència una decisió i un comportament que té bastant a veure amb la passió, l’impuls i els prejudicis, i que més aviat té poc present l’anàlisis tranquil i meditat, els pros i els contres del Món d’allò concret. I la veritat és que veient com ha anat tot plegat, ens podríem passar unes quantes setmanes disseccionant els possible itineraris que han anat seguint els vots de la ciutadania. Encara que malgrat l’augment de la participació, s’ha de dir que l’abstenció segueix essent tendència i que ja seria hora que algú comenci a pensar-hi. Almenys 4 de cada 10 no voten, necessitem saber per què.

vot

Dit això, fugirem lleugerament de l’estudi estadístic i m’amagaré en alguna pampalluga intuïtiva, basant-me sobretot en la meva ciutat: Girona, i imaginant algunes suposicions extretes del gran kaBOOM esdevingut a Barcelona.

El fet quotidià com a element determinant del vot. L’allunyament progressiu dels partits d’esquerres dels diferents moviments socials de les ciutats ha portat a un procés de certa falta d’interès i de desencís a un electorat potencialment roig i verd. En el cas del PSC, la desparició dels seus representants i membres militants de les bases és flagrant, en el cas d’ICV i EUiA  potser ha vingut més donat per la manca d’efectius més que de la falta de voluntat. Mentre que per l’altre costat trobem a una CUP que no ha deixat de visibilitzar els seus membres en un bon grapat d’iniciatives socials, el seu compromís. Al meu entendre, en el cas d’ERC, la reaparició a Girona és l’excepció que confirma aquesta regla: un partit totalment desaparegut a peu de carrer que sembla no haver fet gaire més que ocupar l’espai sobiranista del PSC.

En el cas del que anomenem dreta sembla el que canvi ve donat més per motius que tenen a veure amb la identificació de certs mals com la corrupció amb algun partit, i tot i així, com no és d’estranyar, el canvi no sol ser un element característic de la dreta. En clau quotidiana, l’acostament de certs partits com PxC a la visibilitat pública i del dia a dia justament ha generat l’efecte contrari, enviant fora dels plens allò que en la proximitat ja no es pot ocultar.

És possible que la CUP o els espais aglutinadors com BCN en Comú s’hagin (re)trobat amb allò que és imprescindible per mobilitzar el vot: els vincles amb les bases. Que estiguin aconseguint reconnectar aquella part de la societat que necessita unes institucions més pròximes i relacionades amb el seu dia a dia i les seves inquietuds. Des de l’implicació i el treball d’arrel, sense demanar res a canvi i posant-hi tot el seu esforç. La pregunta que podria inquietar aquesta tendència creixent no pot ser una altra que si seran aquests nous intents de reconnexió de la societat amb el govern capaços de resistir els nous ritmes de treball i exigència que imposaran una major presència als plens i als governs.

l’Optimista

#SentitCrític, frena i informat!

En ocasions anteriors hem dedicat les línies d’aquest espai d’opinió ha destacar el paper de certs mitjans de comunicació per la seva voluntat transformadora, tan en les formes com els continguts, així com per la seva predisposició a reciclar el periodisme com a eina d’empoderament ciutadana, posant llum sobre aquells silencis que les grans marques de la comunicació no han volgut/pogut  abordar.

Situant-nos en un context en el que les contradiccions entre els discursos d’unes preteses institucions democràtiques i la seva acció resulten cada vegada més contundents, en el que el relat al que ens tenen habituats els mitjans de comunicació principals és incapaç de mostrar un sol bri de diversitat o esperit crític més enllà de l’interès particular i en el que les presses per ser el primer en publicar alguna cosa, sigui o no certa, bloquegen qualsevol intent de crear un espai de reflexió sa, neix la campanya #SentitCrític.

images

#SentitCrític neix amb la voluntat de donar impuls al setmanari Crític, una publicació que prioritzarà “el periodisme de dades, el *fact checking* i l’anàlisi de l’activitat d’administracions i grans corporacions privades.” I ho farà, amb la voluntat de defugir aquest corrent informatiu basat en crear grans exclusives i espectacles informatius del no res, de manera compulsiva. Apostant “pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé. Volem defugir el fast food informatiu i el “periodisme de tuits”.

Com en tants altres espais de la nostra societat, els professionals de diversos àmbits estant donant pas a processos de construcció de noves eines i noves estructures a través de les quals poder desenvolupar els seus projectes fora d’un entramat que cada cop es mostra més rígid, i que davant de la incapacitat de reciclar-se i generar aquest canvi tan necessari socialment tendeix a accentuar els seus mals.

Els nous models broten, qui sap què els espera als vells. Mentrestant, nosaltres seguirem construint amb #SentitCrític.

l’Optimista

 

l’Adéu de l’Ada Colau

Ahir descobria que Ada Colau deixava de ser la portaveu estatal de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Personalment, no tinc cap dubte que ha estat una de les figures cabdals en el procés d’explicar i comunicar les fonts de les que bevien aquelles veus, que durant anys bramaven sobre l’èxit d’un model polític i econòmic fonamentat en l’opacitat i en les complicitats d’uns dirigents dels diferents àmbits públics i privats per obtenir grans beneficis lluny de l’interès comú.

Més enllà de difondre el missatge que brotava del moviment de la PAH, l’Ada Colau ha aconseguit connectar amb el sentir col·lectiu d’una societat que observava com la realitat es deformava i cap veu oficial era capaç de resoldre la necessitat informativa. I fer-ho defugint, crec, gran part sinó totes les oportunitats que ha tingut de deixar-se anar i aprofitar el megàfon mediàtic per allunyar-se de l’estricte acord de la base de la Plataforma.

adacolau

Com a seguidor i simpatitzant en la distància d’aquesta iniciativa no deixa de generar-me certs dubtes el fet de perdre una veu i un carisma com el d’ella. Encara que justament accions com la de cedir aquest càrrec la fan més mereixedora del meu reconeixement. Probablement s’obrirà un procés especulatiu sobre les raons d’aquest canvi de rols, els xafardeigs habituals i les travesses sobre quina serà la força política a través de la qual voldrà seguir exercint les seves dots i lucrar-se.

El canvi de rols demostra la maduresa i la coherència d’un relat que pretén transformar la realitat des de l’empoderament col·lectiu i l’acció cooperativa. Un relat que es diluiria enmig d’una proposta que no deixés de repetir les característiques d’uns models i uns lideratges que han desencadenat molts del mals del sistema polític, social i econòmic actual. Un moviment consolidat entorn d’una figura carismàtica i amb bones dots comunicatives, a mercè de la seva capacitat persuasiva o operativa dins l’estructura, no podria sostenir al llarg del temps el suport i l’efectivitat que la PAH està assolint.

Un cop més, felicitats Ada i felicitats a la PAH per seguir construint aquest model d’organització i acció en la nostra societat. El temps col·locarà al seu lloc els que encara creuen que aquesta proposta es basa en un lideratge monolític d’uns pocs i no en la força d’una base crítica i conscient del seu poder en tant que actua de manera conjunta i coordinada.

l’Optimista

Conservadors Capritxosos

El conservadurisme com a actitud i model de vida es fonamenta en el prejudici positiu vers l’establert i la tradició. Tot temps passat fou millor resa el mantra fonamental d’aquesta perspectiva. Canvis els mínims, i siguin quins siguin, que serveixin per mantenir l’ordre que els temps pretèrits marcaven. El famós tot ha de canviar perquè tot segueixi igual de Lampedusa.

Resulta bastant curiós observar com en funció dels temes que es tractin i de les qüestions que es considerin, tendim a adoptar una actitud conservadora o una de més progressista (o almenys que consideri el benefici del dubte a la novetat o realitat exterior a la tradició). Així com en relació amb certes qüestions vinculades amb la religió i la moral, mostrar-se defensor de la tradició i el costum sol ser vist de manera pejorativa, en espais com el medi ambient no és estrany escoltar als mateixos que argumentarien a favor de la superació de certs codis de conducta com la discriminació de gènere o raça, discursos en pro de les espècies animals o vegetals autòctones. De fet, només cal pronunciar la paraula conservació en un o altre àmbit per adonar-se com en cada cas hi col·loquem una valoració diferent.

images

Un altre cas interessant és la voracitat amb que ens hem abocat com a societat a l’ús de les noves tecnologies i mitjans de comunicació sense moure ni una pestanya. Abraçant sense miraments l’ús d’uns recursos tècnics que han deixat en pocs dies obsolets uns altres de tradicionals.  En qui moment optem per abocar-nos a un canvi de certa magnitud sense reserves? Quin és l’element que determina aquesta voluntat de canvi versus una conducta conservadora i reticent a la variació? Tan òbvia és la percepció de millora o d’empitjorament davant d’una novetat?

Reprenent l’exemple vinculat al medi ambient, resulta remarcable com davant del fenomen de les espècies que s’han denominat invasores es consideri socialment acceptat una actitud de lluita vers als nous habitants. Mentre en l’àmbit dels moviments migratoris de les persones es viu una clara contradicció entre els relats que parlen a favor de la diversitat cultural i humana així com del mestissatge, i les narracions que es preocupen per la pèrdua dels valors i la riquesa que conformen la llengua i les tradicions dels autòctons, per posar algun exemple.

Per què en certs àmbits ens creiem o sentim en perill i responem amb un clar instint de conservació? Quins són els elements que condicionen una conducta defensiva en certs espais, així com un comportament clarament oposat a aquest impuls en d’altres situacions? 

Siguin quines siguin aquestes condicions, no podem deixar de reclamar un esperit crític i reflexiu davant dels hàbits de sempre així com de les novetats que d’arreu ens arriben. Preguntar-nos d’on venen i a qui o a què afavoreixen, evitar de totes les maneres possibles caure en un moviment arbitrari i capritxós de desitjos i interessos. Assegurar-nos, en la mesura del possible, que prenem un rumb perquè n’intuïm les millores i no perquè ens arrossega un impuls de mimetisme gregari fruit d’una bona campanya de màrqueting.

l’Optimista