Tempesta d’estiu

No és la meva intenció posar-me en mode filosòfic o transcendental, però hi ha dies en que Déu, l’Univers, el Tao o la mare-que-ho-va-arribar-a-parir-tot semblen clarament decidits a explicar-te en pocs minuts algunes de les nocions bàsiques sobre el funcionament de tot plegat. I quan ho fan, no es conformen en passar-te un power point, no.

De fet has de vigilar perquè aquestes lliçons solen arribar de la manera menys esperada i amb el format més imprevisible. És més, si no hi pares prou atenció no seria estrany que ni tan sols te’n donessis compte. Com ho pots saber llavors si et trobes davant d’una classe magistral o simplement t’estan passant coses insignificants? Doncs… bé, aquest serà motiu per una entrada nova -qui sap si un volum enciclopèdic-, el que aquest cop m’ocupa és el xàfec espectacular que em va caure a sobre la tarda d’ahir mentres m’entretenia pedalant entre el Ter i el Llémena.

Baixant ja de les Serres cap a Bonmatí un núvol fosc i tronat s’ha posat a perseguir-me pendent avall. Amenaçant a ritme de llamps i trons m’ha tingut una bona estona pedalant amb la mirada cap enrere, obsessionat per si m’atrapava o l’aconseguia deixar lluny de mi. No m’he plantejat en cap moment si podria ser que darrera meu només tingués un braç de la tempesta, si valia la pena parar-se en algun refugi proper i valorar la situació, ni pensar-ho. He vist el problema i a la brava m’he posat a pedalar com si no hi hagués demà, convençut que sense masses contemplacions aconseguiria defugir aquest problema i no hauria d’afrontar tot el que em plantejava: pluja, llamps, vent…

Ximple i miop m’he permès el luxe de cantar victòria, de creure’m durant uns instants que realment no calia parar-hi més atenció. El núvol semblava quedar enrere i en cap moment havia tingut prou temps per mirar cap endavant i adonar-me del que se’m venia al capdamunt.

Un cop passat Bescanó: la tempesta.  Com si s’hagués tractat d’una emboscada, una cortina d’aigua, fang i vent m’esperava a les portes de les deveses, i en aquest punt, ja no hi ha temps per laments, per pors ni condols, només et queda oblidar-te de tot artifici racional i deixar-te endur per la part més instintiva, pel jo més bèstia i salvatge. Que sigui el que Déu vulgui. Són moments d’actes reflexes, de pedalades i passes a cegues, ja no cal ni plantejar-se on aniràs a parar, no pots fer més que  mantenir l’equilibri, esquivar les branques que cauen dels arbres i pedalar, pedalar més fort que mai. Arribes a animalitzar-te tant que fins i tot udoles i xiscles, com si retrocedissis ben bé un parell de passes en l’escala evolutiva

De sobte, però, l’oportunitat. Un petit túnel, un refugi. I aquí és on l’humà intenta tornar i apagar la fera. Hi ha una part de tu que ja no vol abandonar la brutalitat. Li és absolutament igual tot, ja no veu més enllà del mig metre que té davant i està disposat a tot per salvaguardar-lo. No hi ha ni equilibris ni reflexions, és pura immediatesa, 100% adrenalina. Tot i així la consciència es refà i no dubte en reprimir l’instint i fer-me deturar: respira una estona. A mesura que els ullals s’amaguen et vas adonant de l’encert de l’aturada. Un moment per calibrar com seguir, per escollir el millor moment per continuar sense haver de patir per les relliscades, els llamps i les ventades. Si a Bescanó haguessis considerat aquesta opció potser t’haguessis estalviat trobar-te farcit de fang.

Com sol passar amb les tempestes d’estiu, amb la mateixa intensitat i rapidesa que arriben, se’n van. Reprenc els pedals xop i enfangat de dalt a baix, des del timpà fins al dit petit del peu esquerra. Arribo a les hortes on m’espera un petit regal: uns raigs de sol que em mantenen l’escalforeta fins arribar a casa i un arc de Sant Martí brillant que ressalta sobre la foscor que encara resta en el cel.

Mirat i llegit de nou, potser no s’hi amaga cap lliçó de vida en tot plegat. En tot cas, me n’apunto una de domèstica: recull la roba estesa abans de sortir de casa. 

Sóc un Terrociclista

Sí, ho reconec. Ja fa temps que cometo aquest tipus de barbaritats. Vaig en bicicleta a tot arreu, per la vorera, l’asfalt i el carrilet. A contra sentit o en el que toca. D’entrada ja em vull disculpar per haver causat tantes molèsties i provocat tants mals de caps. No era conscient de les inacabables llistes d’avis i àvies que es formen a les urgències dels centres mèdics fruit dels atropellaments cíclics i ciclistes. Tampoc m’imaginava que suposés un llast tan dur per l’economia del país i de la ciutat reduint el consum de combustibles fòssils, gaudint dels infladors gratuïts de les benzineres i mitigant la meva emissió de gasos tòxics. Sincerament, disculpeu-me.

Tampoc em podia imaginar la quantitat d’automòbils que havien patit l’impacte del chasis de les bicicletes que com la meva, circulen de manera temerària i egoista arreu de la ciutat. Sento haver ocasionat tants danys materials. La por que he sentit en ser avançat per un bus o qualsevol altre automòbil en un carrer estret no pot ni comparar-se a tot plegat. No vull deixar de demanar perdó per utilitzar impermeables en temps de pluges i obstinar-me en seguir circulant en bicicleta, quan el que la raó dicta és prendre el cotxe i perdre el temps intentant aparcar, o almenys contribuint a la zona verda-blava.  Tot aquest temps he estat cec.

És per això que vull donar les gràcies a l’Ajuntament de Girona per fer-me sentir com el soc: un delinqüent, un malalt que no entén que no importa que sigui el vehicle més fràgil del carrer, o el més net i sostenible. Que és igual que sigui impossible circular únicament per carrils bici per arribar allà on vulguis de la ciutat, o si la resta d’automòbils et respecten. Gràcies per centrar l’afany punitiu i recaptatori en mi i no en tots els vehicles que no respecten l’1’5m de distància, que m’increpen i em sobrepassen a ras quan no poden anar tot el ràpid que voldrien. Per no castigar als vehicles que escupen verí pel tub d’escapament o incompleixen les prohibicions de 30 o 40 km/h. Ara que em prohibeixen ho veig clar, soc jo el desviat. Qui sinó un tarat s’exposaria a aitals perills, a esmorteir els xocs amb les pròpies carns? 

Si soc prou valent i bon ciutadà demà m’entregaré. No tinc prous estalvis per pagar el cúmul de multes que em pertoquen per dia, així que directament entregaré la meva bici, el carnet de girocleta i em posaré a disposició de la justícia. No siguin tan comprensius ni dilatin el procés com fan amb els polítics corruptes. No val la pena, jo confesso: sóc un Terrociclista.  

l’Optimista