Reflexions des del Menjador de l’Escola

En el Món de l’educació, almenys en l’espai que em toca més de prop, que és el de l’educació en el lleure i en l’esport, solem parlar de la semblança entre els pares i els fills. De tal palo tal astilla que deia el refranyer popular castellà. I de les moltes oportunitats en les quals després de conèixer les famílies de la nostra mainada enteníem moltes de les conductes, bones i no tan bones, que en ells veiem reproduïdes.

Una de les queixes més habituals que em sento pronunciar en el marc de l’escola en la que treballo és la contesta permanent, la reacció constant i irada per part de les nenes i nens quan veuen que el seu interès particular no es compleix. Quan no obtenen tot el que volen i esperen, el crit agònic quan senten en la seva pròpia carn la insatisfacció personal fruit d’haver de complir les normes. Però si jo… jo vull… jo.. JO.” No importa que coneguin les regles, que sàpiguen el que implica la desobediència d’aquestes, sempre els sorgeix la necessitat d’exigir la primacia del seu ego. I per sobre de tot, mai, mai, mai, reconeixeran la seva responsabilitat davant l’haver escollit fer una infracció i, per tant, rebre l’efecte de les conseqüències d’aquestes (altrament conegudes com càstigs). En última instància, només abandonen el “Jo” per buscar en els altres algú que també hagi sobrepassat els límits. I no ho fan per teixir vincles solidaris, per defensar-se plegats d’un límit que pot ser és excessiu, ho fan simplement amb l’esperança que l’altre anul·li la falta comesa, com una espècie d’efecte màgic en la que 1 + 1 no és 2, sinó 0. Allò que es resumiria en un: “si ho fem tots, no serà una malifeta”.

images

Els és ben indiferent conèixer perfectament quines són les normes i les institucions que les representen: professors i monitors, en la majoria dels casos sempre apel·laran a una autoritat superior: les mares i pares. A través de la qual seran capaços de emetre amenaces, com si aquesta fos una espècie d’arma de destrucció massiva a través de la qual infondre por als altres. Donant per suposat que sempre estaran del seu bàndol, que compartiran la seva indignació i la defensaran amb contundència. I en el cas contrari, no deixen de sostenir un últim recurs, una darrera esperança, la convicció segura basada en la seva persistència. Si s’enroquen, si són capaços d’aguantar amb contundència l’últim envit provinent dels seus progenitors, saben que ho tenen guanyat, que res se’ls podrà negar. 

I és des d’aquesta situació repetida i reiterada en abundància al llarg de les setmanes. Un no pot evitar eixamplar el raonament esmerçat en les primeres línies: si la mainada respon així, no serà que simplement reprodueixen les actituds i comportaments que afloren en el marc de la societat?

Podria ser que imiten de manera fidel la constant i creixent proliferació de l’egoisme i egocentrisme protagonitzat pels diferents referents de la societat. L’arrogància emanada de les aberracions i els excessos futbolístics i de la faràndula, del si m’ho puc pagar ningú m’ho pot negar. La incapacitat de la política de generar acords i el continu aprofundiment de les distincions i les discrepàncies. La negació constant al reconeixement per part d’una majoria social que sovint no és capaç d’adonar-se del treball i l’esforç que d’altres entitats i particulars duen a terme per construir un Món millor i que en aquest blog intentem recollir amb les nostres limitacions: Bancs del Temps, Ecoxarxes, Procés Constituents, PAH’s, ANC, Aske Gunea… Una negació que només és capaç d’aportar el “no és suficent” el “sí, però…” una negativa que només sap buscar la responsabilitat ens altri i mai en si mateix. Aquell brot irat amb els altres i sempre complaent amb un mateix, com aquella resposta agressiva al mestre, mentre soc incapaç de negar-li la raó al fill.

En la si de la infància i de la joventut trobem molts dels reflexos positius i negatius de les relacions i conductes que caracteritzen la nostra societat. Més enllà de centrar-nos en corregir-los de manera permanent i dedicar els nostres esforços en reconduir la seva actitud, pot ser tocaria emprar-los per refer tot allò que ens neguiteja i incomoda de la nostra vida adulta i qui sap si així, de retruc, invertiríem la seva manera conviure i relacionar-se. 

l’Optimista

La Nova Legitimitat de les Lluites Socials de Sempre

L’escena reivindicativa a nivell de l’Estat Espanyol està arribant a uns nivells d’agitació i mobilització que no haurien de deixar indiferents a les institucions polítiques i representatives: Cadenes humanes multitudinàries, assemblees amb centenars de persones ocupant els espais públics de ciutats arreu de Catalunya debatent sobre l’estat del país i les possibles alternatives, explosions de solidaritat barrant el pas a jutges i policies arreu d’Espanya defensant el dret a l’habitatge, creacions d’espais lliures – Aske Gunea on defensar pacíficament la llibertat dels qui s’impliquen més directament en les lluites polítiques i socials del País Basc, i així un llarg etcètera.

És possible que ens trobem davant nous temes sota els quals el gruix de la població creu necessari mobilitzar-se i prendre-hi part? És una novetat la lluita de l’autodeterminació dels pobles i el nacionalisme? Resulta pionera la ocupació d’edificis buits i espais en desús?

pah

En la majoria dels casos i a nivell genèric, doncs segurament sí que trobaríem alguns elements que distingirien la situació actual d’aquestes temes vers el seu estat fa unes dècades, es tracta de lluites que a través de diversos col·lectius i eines de reivindicació porten “al carrer” un llarg temps.

Què ha succeït per arribar a aquest punt on ja no siguin encrestats embolcallats en cuir i punxes els que posin en dubte la propietat privada? O per arribar al plantejament de la reforma de l’Estat sense passar ni per les minories a l’estil bolxevic ni per la lluita parlamentària? I ja no diem de la lluita nacional, lluny ja de la resposta armada, i cada cop més afermada en el joc de lobbies, de la vigilància i la pressió dels polítics.

En diferents graus d’intensitat, en els diferents temes ha pres un rol determinant la necessitat d’esdevenir un procés col·lectiu que per damunt de tot treballi per aglutinar al màxim de persones. Que no es conformi en generar una elit militant superideologitzada, que intenti estendre els seus llaços i capacitats arreu, que ens faci a tots part activa i a tots beneficiaris del seus resultats. Especialment en els casos de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i del Procés Constituent es percep la voluntat imperiosa d’articular una xarxa que treballi de manera descentralitzada  en aquest sentit. Donant eines i capacitat a tots els qui sentin i visquin la necessitat de prendre part en la transformació.

En el cas del moviment independentista català, tot i la formació de l’ANC, segueix tractant-se d’una estructura bastant vertical i dedicada especialment al manteniment de la pressió sobre l’agenda política parlamentària més que de dotar a la ciutadania d’eines més autònomes. Així com en l’evolució de la lluita en el panorama basc, trobem per un costat la força parlamentària exercida per Amaiur i Bildu, a la vegada que des de la base no s’abandona la lluita pacífica en un pla més massiu (molt recomanable veure les imatges dels diversos Aske Gunea) i que sigui capaç de generar simpaties més enllà dels “peròs” provocats per la lluita violenta. 

 En molts sentits les lluites segueixen repetint els tòpics i les proclames de temps anteriors. El que sí que podem constatar amb certa facilitat és l’esforç que els diferents grups i col·lectius duen a terme per esdevenir en contingut i forma un agent de transformació. Que les idees i les raons no són suficients per justificar una acció o un esdeveniment, sinó que en la mateixa manera defensar-les i de dibuixar el nou camí a seguir s’ha d’exercir seguint unes pautes que legitimin l’objectiu.

Sense cap mena de dubte aquest és un dels grans èxits dels moviment socials que empenyen amb força avui en dia, la seva capacitat d’augmentar i incloure la seva base i el suport que reben en el sol fet d’existir. Perquè existint no deixen de construir un nou espai de convivència. A cada assemblea, a cada manifestació, a cada enfrontament amb l’autoritat, són les estructures i institucions de l’Estat les que queden en ridícul. Són elles que les perden legitimitat aplicant un marc legal que ja no respon al sentir generalitzat de la societat. 

Seguint aquest camí, no ens calen ni tribunals europeus ni suports internacionals, la força de la ciutadania serà suficient per aixecar el Món que volem.  

Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo. Salvador Espriu 

  l’Optimista