12 Oct, ho Celebrarem Tot.

S’aproxima el 12 d’Octubre, data senyalada en el calendari patriòtic espanyol com a Festa Nacional, coincidint amb la Verge del Pilar i la suposada descoberta d’Amèrica. La Hispanidad Dia de la Raza (així és com es coneix aquest dia a les Amèriques) ha estat i segueix sent una festa amenitzada amb desfilades militars i grans manifestacions de nacionalisme exacerbat a Madrid.

Davant la incapacitat del Govern Espanyol de modificar certs aspectes d’aquesta celebració per tal de fer-la més acollidora cap a les diferents nacions que tan dins com fora de les fronteres de l’Estat ha sofert aquesta “gran” idea de la Hispanidad, tan a nivell nacional com internacional s’ha anat generant un moviment centrat en el la proclama “Res a Celebrar”. Desmuntant les mitifiacions romàntiques del desembarcament dels europeus al continent americà i construccions discursives que banalitzen la creuada cultural que es va dur a terme contra tot allò que sortís del catolicisme i el control polític, social i cultural de les monarquies del vell continent.

12deoctubre

L’evolució que ha viscut aquesta data en els darrers anys, a vora i vora de l’Atlàntic ens hauria de conduir a una transformació del plantejament ciutadà vers aquesta “festa”. Com ja es va posar de manifest en el Fòrum Social Mundial, aquesta data hauria de servir per mantenir viu i present tota la destrucció que va suposar l’arribada dels colons i no per celebrar la superposició d’un imperi sobre un continent.

Ja hauríem de superar la necessitat de justificar la raons per les quals considerem que l’arribada dels espanyols no va tenir cap efecte civilitzador ni de millora en el desenvolupament culturals dels natius, sinó ben bé el contrari. Ara és torn dels nacionalistes de buscar si existeix una raó per la qual val la pena seguir celebrant una festa que es vanagloria d’una grandesa fonamentada en l’esclavitud i el genocidi. És el moment que ho intentin sense caure en el ridícul més aberrant i la vergonya d’aquell qui s’aferra a l’injustificable.

Pot ser és l’hora d’apropiar-se del 12 O per fer memòria dels mals del racisme i dels sentiments de supremacia basats en suposades races i cultures millors. El dotze d’octubre va suposar l’inici d’una massacre conscient i acceptada sense remordiments. Ara toca que esdevingui una peça més de la celebració de la diversitat i de la cooperació. El 12 d’Octubre no ha de servir per creure que el passat fou gloriós, sinó que un futur basat en unes relacions d’igualtat i reconeixement produiran un bé comú més elevat que tot l’or i plata que va ser estirpat del ventre altiplànic.

El 12 d’Octubre celebrarem que el Món pels europeus va prendre una nova dimensió, i que encara avui no som capaços de gestionar aquesta enormitat sense generar desigualtats i desequilibris mediambientals. Celebrarem que pot ser ens toca escoltar les veus del que fora el nou Món per iniciar el diàleg que ens permetrà dibuixar un mapamundi més just. 

l’Optimista 

 

La Patagonia Chilena existe y resiste.(1)

L’Optimista obre una nova secció que ens comunicarà regularment amb els diferents processos que en la línia del que aquest blog vol difondre, es succeeixen a l’altra vora de l’oceà Atlàntic, a l‘Amèrica Llatina. Amb la participació de col·laboradors i sobretot amics i amigues que des dels seus llocs ens faran arribar els diferents processos de construcció i resistència local que s’esdevenen al llarg dels Andes.

El puente Aysén.

El 14 de febrero 2012, el puente colgante más largo de Chile, que une las dos orillas de la ciudad de Puerto Aysén es bloqueado por más de 100 pescadores artesanales, uno de ellos, de voz clara y decidida, pelo y rostro mojados por la fría lluvia Aysenina pronuncia un discurso memorable: BASTA es la palabra que Iván Fuentes repite al inicio de cada línea. Debajo del puente, en el río, las aguas bajan turbias.

Han bloqueado el puente que en vez de conectarlos con el país y el fantasma del progreso, los conecta con el saqueo, la desigualdad y el abandono. Un puente por donde salen los recursos y entran la pobreza, la contaminación, el hambre, la desigualdad y la mentira.
Un puente que cuelga sobre la vergonzosa corriente de la política chilena y se convierte, ante la insensibilidad del gobierno, en un campo de batalla donde se enfrentan el pueblo, la clase media y la pequeña burguesía en contra de una clase política represora, ineficaz e incapaz de comprender que este movimiento social los ha sobrepasado y ellos parecen no querer enterarse.

Y es que un puente no puede sostenerse de un solo lado, pues la decadente orilla del modelo nacional, centralista presupone la desaparición de la otra orilla donde resisten las peculiaridades regionales y culturales. Esto no es menor, la revolución Aysenina revela una realidad cultural que se ve aumentada gracias a la pobre infraestructura que la mantiene aislada del resto del país. Son los patagones los que se reconocen, se reflejan en los otros patagones bajo el irresistible lema “tu problema es mi problema”. Un sentimiento de unidad, un consenso total que los políticos dirigentes se esmeran en desmentir y ocultar.

Hoy, a más de 3 semanas del inicio de esta revolución, no sólo hay más de 2000 pescadores artesanales, si no que es la región completa la que vocera a las espaldas de Iván. El gobierno ha perdido la batalla, a pesar de sus malas jugadas comunicacionales, el puente se convierte inevitablemente en el símbolo que condensa esta lucha, es la frontera que ha impuesto el pueblo para no dejar pasar el despotismo de un sistema que sólo viene, les quita y nada les ofrece.

Después de muchos días, hoy el puente esta libre nuevamente, mudo e imponente, esperando,…… sin embargo los ciudadanos de la Patagonia ya saben que solo mirando el puente sabrán de sus sueños. 

Gabriela Azócar Heise
Aysenina y Patagona

L’Optimista