La fàbrica de tomàquets

Collint cireres a Xile vaig descobrir l’impacte de la tecnificació i planificació industrial del cultiu de fruiters. Arbres irreconeixibles degut a podes que monstrifiquen la planta i es focalitzen en deixar únicament espai a les parts productives i que permetin una col·locació de les escales i els treballadors recol·lectors adequada. La resta no importa. Si no fora pel fruit, difícilment sabries dir de quin arbre es tracta. Així com després de la jornada, un cop descobreixes que tens les mans pintades d’un blau intens, dubtes de si tot allò que has arreplagat durant 8 hores eren cireres o…

Degut a aquella experiència, vaig escriure un petit malson en la que narrava com tota la producció agrícola havia passat a desenvolupar-se en espais aïllats de l’aire lliure i del sòl, i que passaven a controlar-se tots els aspectes de les plantes de manera minuciosa i mecànica. La meva imaginació es va quedar curta. Innocent de mi, no coneixia encara la magnitud d’aquest procés de desanaturalització de l’agricultura.

10633660_756719464365322_8869095552780172639_o

Si us voleu esgarrifar us convido a passar-vos pel documental Sobreviure a la nevera, on a més de dur a terme una detallada descripció del nostre sistema de producció i distribució d’aliments i com afecta aquest al malbaratament alimentari podreu visitar una fàbrica de tomàquets holandesa (minut 13:30). Sí, ja no és un camp tecnificat, és una fàbrica. És una nau industrial enorme, hi ha rengleres i rengleres de plantes com hi ha files a la cadena de producció. No hi ha terra, no hi han insectes, no hi ha vent, ni sol ni pluja. Extremadament higienitzat, màxima producció en un espai absolutament estèril.

Més enllà del terror estètic que suposa la estampa industrial associada a l’agricultura, un no pot evitar recordar els efectes nocius dels processos d’artificialització de la producció d’aliments: bestiar intesiu – purins, vaques boges..-, piscifactories, l’ús de agroquímics… Lluny d’això, es repeteixen les idees de sempre: més producció, més rendibilitat… clar que ningú comptabilitza els efectes sobre la salut i el medi ambient que ja hi són o que estan per venir.

Un cop més ens trobem davant un exemple dels efectes de permetre que sigui el mercat i el mer interès lucratiu qui regulin la producció de determinats béns. Sobren tomàquets al Món, l’inversió necessària per a dur a terme una producció d’aquest tipus és clarament desmesurat i comparativament superior al necessari per produir a altres països, i tot i així, la capacitat de negoci del capital holandès permet dur a terme una empresa d’aquest tipus.

Un cop més, l’absurd del mercat, un absurd que destrueix molt més del que genera.

l’Optimista

La Pluja no ve del Cel.

Llegint les breus notes sobre l’home que va parar el desert no he pogut evitar recordar algunes de les reflexions d’un altre agricultor peculiar del Japó: Massanobu Fukuoka. “La pluja neix a la terra” deia Fukuoka, mentre senyalava a l’extensió dels monocultius amb regs intensius i a la constant deforestació com a responsables de la desertificació d’amplis territoris arreu del Món.

Tan Yacouba Sawadogo com Massanobu Fukuoka s’han caracteritzat per proposar plantejaments i accions simples i senzilles per respondre a un dels reptes de futur més durs del planeta. I davant d’aquesta senzillesa, no van trobar una altra cosa que el rebuig d’una comunitat tècnica i científica que cegada pel seu orgull i la necessitat de trobar una resposta de gran complexitat, no podia més que veure amb escassa condescendència o directament amb un rebuig frontal el que aquests proclamaven.

El raonament és tan obvi i cru que costa d’acceptar i digerir. Si on plou més hi ha més vegetació i massa forestal, que a la vegada augmenten l’humitat de l’ambient i milloren la circulació de l’aigua a través del sòl. Fet que facilita l’increment de precipitacions. Si no tenim pluja, ens calen boscos.

zaï1

Sigui a través de la recuperació d’una tècnica tradicional com el zaï o formulant una nova metodologia com el nendo dangoambdós personatges proposen repoblar activament els terres de les zones en procés de desertificació. I no fer-ho via grans instal·lacions de reg o cercant noves varietats de vegetals. Al contrari, buscant espècies autòctones, adaptades per l’evolució, i sobretot comprenent una màxima que sembla oblidada per les institucions que regeixen els nostres temps: defugir la immediatesa dels resultats. Comprendre que els cicles que transformen i modelen el nostre entorn es duen a terme a llarg termini i que les nostres accions no poden pretendre accelerar-los.

Més enllà de les lectures anecdòtiques d’aquests pioners que trenquen les lògiques establertes, resulta necessari extreure’n alguns valors que valdria la pena recuperar o aprendre: la comprensió dels fenomens que ens envolten des d’una perspectiva global i no centrada en l’anàlisi minuciós dels detalls que el composen, l’anàlisi crítica -que no el rebuig frontal- de les pràctiques tradicionals o abandonar la obsessió pels resultats a curt termini.

De tant en tant resulta sa deturar-se, examinar les nostres passes, i recordar que la pluja no ve del cel sinó del sòl.

l’Optimista

Tu Cultives, Jo et deixo la Terra.

Tu cultives, jo et deixo la terra, aquesta és la màxima que acompanya la proposta de Huertos Compartidos.

Aquest portal web de l’Associació Reforesta ens ofereix la possibilitat de trobar en un mateix espai virtual tota aquella gent interessada en el desenvolupament de l’horta ecològica en el marc de l’Estat Espanyol. Des de persones que gaudeixen del recurs d’un terreny o espai cultivable i no troben la manera de donar-li ús, fins a ciutadans que tenen el cuquet de l’horticultura i sigui per desconeixença o falta de recursos no poden accedir a un espai on posar a proba les seves inquietuds agrícoles. Passant per gent que tingui interès en aquest tema i busqui informació i cursos relacionats amb l’agricultura ecològica.

A través d’aquesta iniciativa podem explorar totes les propostes hortícoles d’aquest tipus del nostre país, connectant i posant-nos en contacte amb d’altres amb qui compartim aquests interessos i amb els quals, posem en pràctica o no el treball agrícola, hi podem mantenir l’interès i el contacte a través de la seva “xarxa social”.

Passet a passet les diverses iniciatives a nivell estatal, com és el cas de Huertos Compartidos, i a nivell local com és la Xarxa d’Horts Urbans de Girona i Salt van prenent forma i van aportant el seu gra de sorra a aquesta realitat cada cop compartida per més gent en la que cal fer un gir a la perspectiva amb la que encarem la nostra relació amb l’entorn en el que vivim, i en la que cal reprendre el contacte amb aquelles activitats que en hi acosten.

Poc a poc, caminant cap aquest horitzó on la col·laboració i la cooperació avancen per reconvertir aquests lligams de propietat mal entesa que generen espais en desús i mans útils sense espais. 

l’Optimista

 

 

 

Nendo Dango (o l’Agricultura del “no-fer”)

S’obre el teló, el decorat ens convida a abandonar el bullici urbà i a endinsar-nos en un marc de camps de conreu, de fruiters i de brunzits, d’ocells i els seus cants. Les vestimentes del personatge que entra en escena no ens deixen lloc al dubte sobre el seu ofici, el d’agricultor. Roba senzilla i fora de les tendències aclamades des de les passarel·les.

No és el protagonista, no el segueix el focus ni ocupa el centre de l’escenari. Els sons, les olors i els colors de l’escena segueixen predominant vers el moviment concret del pagès o de qualsevol altre element que podríem identificar com a animal o vegetal.

En el primer acte s’intueix que l’home es disposa a sembrar. És difícil estar-ne segur perquè no s’observa cap camp en el que l’espectador creuria possible conrear-hi. Lluny de veure un espai buit de cap herba o planta i de trobar-hi un terra llaurada i esmicolada maquinalment, és un terreny verd i relativament frondós el que escull l’home.

És possible que es plantegi sembrar a través d’aquella terra ocupada de males herbes arreu? Pot una planta de les que solem conrear pel consum competir amb aquestes?

En el segon acte, l’agricultor es dedica durant uns minuts a barrejar diferents tipus de llavors en una massa d’argila humida, com qui afegeix llavors de diversos cereals a la massa de farina per fer pa. I després d’amassar, es dedica una estona a preparar petites boletes  que amb cura va dipositant al sol. Com ho fa?

baixa

La perplexitat que envolta els qui observen aquell joc no deixa de créixer. I totes aquelles llavors juntes i aglutinades dins aquelles pilotetes de fang? Què en farà? Les pensa enterrar? Podran trencar les parets argiloses? No és un malbaratament de llavors aquell ús abundant i comprimit d’aquestes?

Finalment, en un tercer acte de desenllaç, minuts de fantasia i de mirades atònites des del pati de butaques. L’home, caminant pel camp, llençant i disparant arreu on abasta aquell arsenal de boles d’argila farcides de llavors. Negant així tot el protagonisme a profundes llaurades i als fertilitzants de qualsevol origen, sintètic o natural. Les llavors quedaran a terra a l’expectativa, protegides per la coberta argilosa i pendents d’una pluja que els donarà el tret de sortida a l’aventura que portarà a algunes d’elles a oferir allò que el seu interior guarda. Moltes no aconseguiran esdevenir gaire més que un brot, d’altres ni germinaran, i qui sap si alguna, assolirà prou maduresa per brindar algun fruit al seu difusor.

Del que no en té cap dubte el nostre home és que cada llavor només arribarà fins allà on pugui, que cadascuna durà a terme la seva missió, ja sigui aquesta ser picotejada per un ocell o simplement créixer suficientment per brindar una mica d’ombra al següent  germinat. No pateix ni un instant doncs guarda una profunda convicció en que el seu paper en aquell espai no ha de sobrepassar certs límits, que el primer dels seus deures no és altre que restar observant, llegir els moviments que arreu d’aquell espai esdevenen, i així comprendre que el seu rol és aportar a la terra el màxim de possibilitats, de llavors, perquè sigui ella qui ens descrigui  la manera d’assolir allò que necessitem sense generar alteracions en l’entorn, sumant-nos a un espiral creixent d’augment de la diversitat i la vitalitat del nostre lloc.

La recepta pot semblar il·lusa o fins i tot errada, però l’agricultor sap que és l’única via per escapar d’un corrent en que l’home no és capaç de deixar de reclamar l’atenció en el centre de l’escenari, d’abandonar l’arrogància i l’esperança altiva d’arribar a dominar i controlar tots els processos de la naturalesa.

l’Optimista