Que les abraçades no s’aturin

A la llista de mèrits que injusta o de manera totalment justificada s’atribueixen i es concediran amb el temps a David Fernàndez, n’hi ha un que per inesperat i transformador cal considerar especialment: les abraçades.  I no unes aferrades qualsevols, sinó a les fetes amb aquells qui representen i personifiquen l’enemic polític i fins i tot social -dirien molts-.

Les abraçades públiques de la cara més visible de la CUP amb el President de la Generalitat mostren un camí que des de l’esquerra s’havia considerat indesitjable o fins i tot inaccessible. El puritanisme moral de determinats col·lectius sumat a la hipocresia i arbitrarietat interessada d’alguns partits polítics havia anclat a la banda roja en un punt del qual no es veia la manera de sortir-ne, víctimes dels excessos de la coherència d’uns i de la laxitud dels principis d’altres.

Aquest gest ha obert i segueix obrint una perspectiva que permet fer volar pels aires aquest estancament i dotar d’una nova manera de ser percebudes a totes aquelles iniciatives que formen part d’aquest segment ideològic. I en aquest sentit la CUP n’es el gran exemple. Qui ho hauria dit que en tan poc temps -perquè la feina ve de lluny però la metamorfosi de la percepció ha estat meteòrica- hi hauria tants mitjans de comunicació i persones que reconeixerien la seva feina.

L’abraçada és tot un acte de reconciliació amb el Món i amb la societat, de reconeixement de la diversitat del país i sobretot, una expressió de voluntat de treballar de tu a tu. Aquesta mostra d’afecte no suposa cap renúncia per part de cap dels seus actors, sinó que suposa l’acceptació del pes que cadascú ha obtingut a les urnes. És la representació de la societat acceptant-se tal com és i intentant buscar aquells punts intermitjos en els que ningú hi guanya i tothom hi perd. Òbviament, el nº d’escons fa que alguns guanyin més, així com el el projecte polític de cadascú fa que d’altres no es conformin amb la política institucional i utilitzin altres vies per seguir proposant, criticant i construint.

Qui s’ho hauria pensat, que seria una abraçada la que obriria la porta a una ressolució -temporal- d’una de les grans contradiccions/debats de l’esquerra: ruptura-reforma. Un exemple clar de la maduresa d’un moviment que busca desempallegar-se dels complexes i sentir-se prou segur de si mateix com per exercir el seu rol dins les institucions a la vegada que la feina de formiga al carrer segueix al seu ritme. Per la meva part, que abracin al plasma.

l’Optimista