Els tres, ràpids i àcids, del 26J

1. Espanya és irreformable. O això diuen els companys d’ERC passant per alt, que fa en prou feines uns comicis, el PP o PSOE arrasaven amb majories absolutes sense despentinar-se i, que ara mateix, hi ha dues forces polítiques de creació recent que esdevenen significatives per conformar possibles governs. No hi ha hagut cap revolució a Espanya, cert. Encara que tenint present la repetició d’eleccions en tan poc temps, que es mantingui un Parlament prou fraccionat que forci les negociacions i pactes a través de la incorporació de nous partits és un símptoma de canvi.

2. Catalunya mola més, sempre. Clàssics dels clàssics en les lectures dels resultats electorals de caràcter estatal. Des de l’òptica nacionalista sempre posa catxondo veure la península amb el territori català ben diferenciat (bé, el del principat només eh… que els Països Catalans són blaveros sense redempció possible). Sembla que momentàniament ens n’oblidem que a les eleccions catalanes aquí segueixen guanyant els de sempre. I, com a Espanya, amb l’emergència de nous partits que cada cop esdevenen més significatius a l’hora de conformar aliances. Però bé, és cert que els de sempre ens portaran a aquell paradís on tot serà nou i els grans misteris de la vida ens seran revelats.

3. Cada cop menys tolerants, cada cop menys demòcrates. La homogeneïtzació que envolta les nostres famílies, amistats, xarxes de contactes i perfils en les xarxes socials virtuals, ens impedeix, cada cop més, tenir present que vivim en un entorn realment ple de persones amb pensaments, tendències i realitats ben diferents a les pròpies. La incapacitat per fer front a una societat plural, per negociar en un món en el que no podré obtenir els meus màxims, ens frustra. Ens frustra i ens condueix a conductes despectives cap als altres que no són ni s’expressen com nosaltres. Altres, que per altra banda, en alguns aspectes i demostrat electoralment, representen ser una majoria. El classisme i la superioritat moral com a reacció bàsica.

El Brèxit no importa

No, no importa el brèxit, com tampoc importava el referèndum sobra la independència d’Escòcia. El de menys és el resultat, encara que per molts, sembla que l’únic realment remarcable són les possibilitats de victòria d’una o altra opció.

La gran lliçó que des de fa uns anys ens etziba una i altra vegada el Regne Unit és aquesta convicció desacomplexada en l’ús de les seves institucions parlamentàries per resoldre algunes de les grans qüestions i reptes que afecten al país. I la veritat, quina enveja que em fan.

Òbviament no sóc ingenu. Entenc perfectament que caldrà poc més que uns minuts per trobar un bon grapat de contradiccions i trets totalment rebutjables, encara que de veritat que les acceptaria de bon grat a canvi de viure alguns dels moments democràtics com els que es regalen. I encara més tenint present que qui els ha hagut de sostenir en els darrers temps ha estat la bancada tory. Que sigui el Partit Conservador qui es mostri capaç d’obrir processos de consulta i decisió tan oberts en temes tan delicats mostra fins a quin punt, l’orgull de pertànyer en un sistema parlamentari com el britànic passa per sobre de qualsevol por al resultat.

L’important no és tant guanyar o perdre, sinó seguint alliçonant al Món sobre la seva distinció. I que voleu que us digui: m’encanta. Ens posarem d’acord fàcilment en si un o altra aspecte deixa molt que desitjar però venint d’on venim, i essent on som, em conformaria en poder explicar algun dia que si les coses són com són és perquè un dia ens vam preguntar i la majoria es va expressar en un sentit. I el més important, sense lamentar-se ni haver de renegar o patalejar sobre si era o no era la millor opció, acceptant que el parlamentarisme és aquesta maquina obstinada en buscar punts d’acord que no satisfan a ningú i els fan acceptables per tothom.

Que sigui el que Déu…el que el poble vulgui!

Vendre, per tots els mitjans

Entrar a la Caixa a obrir un compte corrent i que intentin vendre’t una televisió curvilínia, una assegurança pel pis de lloguer que encara no tens i una compte que et permetrà rebre un regal. Sortir del Media Markt havent hagut de negar 3 cops l’oferta de contractar una garantia extra a la pròpia de qualsevol compra, porsiaca, dels telèfons mòbils que acabes d’adquirir. Lluitar contra la teva pròpia golafreria per no acceptar els 3 croissants de xocolata que t’han ofert, els quals, preu/unitat són més barats que el croissant sol que t’anaves a cruspir per berenar. I així, cada dia.

Avui en dia, intentar fer-se amb qualsevol de les coses que hem decidit que ens poden ser útils és una lluita, permanent, per no acabar sortint del local de torn amb quelcom extra del que tenies previst. Una espècie de batalla entre venedor i client, entre el si…. i el no! Una autèntica prova de resistència que delata el sense sentit de la majoria de serveis i trastos varis que s’ofereixen.  No importa de cap manera què és el que estàs buscant, per a què ho estàs cercant i, si tot plegat, respon a les teves necessitats.

El que realment preval és vendre, vendre i vendre. Abans ni tan sols de preguntar-te què hi fas en aquest local ja t’estan inflant el cap. Si fa això podràs gaudir d’allò altra, si penses en contractar aquest servei plus viuràs de-lux.. Però si jo només venia a comprar un respall de dents elèctric, home, això és perquè encara no sabies que teníem les rentadores de “Game of Thrones”!! I així fins a l’absurd àlgid, a la lluita dialèctica en la que els mercenaris (amb tot el respecte per qui intenta fer la feina que se li encomana) del comerç intenten fer-me creure que saben millor que jo el que necessito. Realment, hi ha dies en que un no sap per què es para a pensar una mica, si ja ens ho donen tot decidit i pensat. 

Suposo que no podia ser d’una altra manera, si produïm, construïm i extraiem sense cap mena de sentit ni contenció, per què hauríem de posar-nos fre a l’hora de vendre? I ja no diem en el moment de consumir…

En tot cas, buscant la vessant positiva, havent arribat a aquest punt de persecució i assetjament, la reacció emergeix de manera quasi-al·lèrgica, fent cada cop més evident que tot plegat és un abús que no obeeix a cap judici sensat. Almenys pel que a mi em pertoca, cada cop m’és més  complicat posar els peus en qualsevol d’aquests comerços on abans que obri la boca ja estan pensant en com em buidaran les butxaques.

No hi ha púlpits per tants sermons

Potser és que, amb l’edat, m’estic tornant més sensible a certes maneres d’expressar-se, però des de fa un temps que tinc la impressió que el nombre de persones que es llencen atrevidament a sermonejar i dissertar sobre el bé i el mal no deixa de créixer exponencialment.

La veritat és que és un fenomen que em té ben encuriosit a la vegada que molest. Aquests impuls sancionadors, aquesta empenta altiva cap a definir sense cap mena de vergonya ni dubte sobre el que es pot fer i el que no, sobre el que s’hauria de fer i deixar de promoure, aquesta miopia que impedeix veure més enllà de la punta del nas… Ha de ser molt dur tenir una visió tan clara sobre el que ha de ser el món i veure com aquest s’obstina en no fer-te cas. Maleïts imperfectes!

Encara que s’ha de dir que té la seva gràcia que en uns temps en els que els púlpits dels temples cada cop costen més d’omplir, al carrer, als mitjans i arreu on miris sempre hi trobaràs algú disposat a assentar càtedra i buidar el seu sermó vers al públic assistent. No importa la ideologia, la creença religiosa o el corrent de pensament (o l’absència d’aquest), des que l’església ha perdut la seva capacitat d’oferir un nombre suficient de sacerdots i assistents que els escoltin, el cuquet del sermonejador ha anat estenent-se arreu.

Cada dia en descobreixes un de nou, ja sigui entre els teus companys de feina, amics o desconeguts que sents parlar en alguna terrassa d’un bar o en el transport públic.  Al ritme que anem, qui sap si en un període de temps no massa llunyà tots ens trobarem atrapats en aquest impuls expressiu i dictaminador.

Resulta ben interessant adonar-se com en la mesura que els sermons augmenten, els desacords que els precedeixen no fan més que estimular la procreació de nous aspirants que no dubtaran en intentar convèncer de les seves descobertes il·luminades.  Resulta ben curiós,  com la sensació o desig de tenir la resposta definitiva ens omple i ens empeny a col·locar-nos en el púlpit, amb la punta del nas ben amunt, convençuts de la nostra singularitat inigualable.

Mirades indiscretes

Assentada a la cadira, mirada fixa i cames creuadament estirades. Resulta complicat esbrinar si està enfadada, concentrada o desconcertada amb el que escolta i veu. Del que no hi ha cap mena de dubte és que mostra certa distància amb el que succeeix davant seu, atrapada en una barreja d’hipnosis i abstracció profunda en el que les paraules que surten de la boca del professor no deixen de centrifugar-s’hi.

Autor foto: Hernán Piñera. https://www.flickr.com/photos/hernanpc/

Autor foto: Hernán Piñera. https://www.flickr.com/photos/hernanpc/

El que més em sedueix en aquests moments d’espionatge cada cop més desvergonyit és la posició i moviments de la seva cara, del seu cap. Barbeta cap endins, front entre arrufada i vagament tensa, i el balanceig, sobretot el balanceig. De banda a banda, mou la testa pivotant sobre el seu occipital recolzat a la paret. Ni una ni dos, com si guiada per les espirals divagatòries en les que es troba immersa no deixés d’oscil·lar de dreta a esquerra i viceversa.

Per un moment em sobresalto. Després de quedar-me enganxat durant uns segons en el seu contorneig noto com les nostres mirades s’entrecreuen. M’hauré delatat? M’haurà vist i s’haurà adonat del focus del meu esguard? Sembla que no. Aviat torna a embadalir-se. Aquest cop les mans li tapen la part inferior de la cara, la boca fins als ulls. Fa alguna ganyota però no deixa de restar atenta a tot el que es diu i s’expressa.

De sobte noto una mirada, em ruboritzo i amago la llibreta on prenc les notes. Desvio la meva atenció arreu i enlloc a la vegada. De reüll miro i remiro les direccions i adreces dels ulls que m’envolten. Per un moment no puc evitar pensar i sentir una vergonya que m’omple i m’escalfa els pòmuls. Hauré estat víctima d’algun curiós esguard seduït per la meva mirada embadalida?

Els xinos

Si hi ha algun símptoma o senyal que serveixi com a exponent representatiu de la situació que vivim a nivell econòmic (en termes molt genèrics) en el nostre país, aquest és sense cap mena de dubte els xinos. No, no parlo de la gent d’origen xinès ni de les botigues, bars o restaurants que obren i regenten persones que pel seu aspecte físic i pel meu desconeixement identifico amb xinesos. No. Per xinos em refereixo únicament a les botigues, grans superfícies majoritàriament, que es dediquen a la venta de tot tipus de coses: des de paperia, roba i joguines passant per plats, olles i paelles, a preus inexplicables.

Consum perquè sí. No importa d’on vingui el producte, les condicions de treball que hi són incloses o els materials que s’hi han emprat. No té cap mena de valor el fet que la seva cadena de distribució impliqui llargs recorreguts de transport i combustió fòssil. No significa res, la relació que puguis tenir amb el botiguer i la seva capacitat d’adaptar-se a les teves necessitats. Hi ha el que produïm, sense sentit ni justificacions, en massa i a lo loco. Com es rendibilitza? Costa de justificar inclòs tenint present l’argument que la venta massiva amb marges minúsculs per unitat dóna beneficis milionaris.

Sense atrevir-me a valorar l’èxit que realment tenen a nivell de resultats, si hi ha realment un gran volum de consumidors que s’hi atansa o la rendibilitat d’aquestes empreses, el que mostren és com en les estratègies comercials dels nostres dies hi ha molt més que la oferta i la demanda, o els mers resultats comptables. El comerç que predomina en els nostres carrers mostra tenir un component estratègic més enllà de les nostres fronteres locals. Grans cadenes de fleques, supermercats, tèxtil i un llarg etcètera s’obren locals un al costat de l’altre només per afeblir-se, perdebilitar l’adversari. Més enllà de la pugna global, en aquell carrer no hi té cap justificació que s’hi situïn determinats establiments.

L’interès ciutadà reduït al preu més baix. L’única preocupació que mostren vers els ciutadans o consumidors no té res a veure a les seves necessitats, gustos o interessos. Es resumeix bàsicament en el preu de venda: com més barat, millor.  Si el preu no és suficient atractiu, ja s’enginyaran campanyes o accessoris publicitaris prou suculents per captar als potencials clients.

La proliferació d’aquest tipus de locals comercials és l’escenificació extrema d’una situació que porta temps representant-se en els nostres carrers. Una escena on determinades marques pugnen per sobreviure més enllà del servei o la qualitat del que ofereixen. Alguns diran que aquesta competència és el principal incentiu per a la millora d’aquestes marques. La realitat que jo percebo no passa per una millora dels productes que es venen, ni per les condicions laborals de la seva producció, ni per la integració de criteris de sostenibilitat/proximitat en les seves cadenes d’elaboració -més enllà de les estrictament útils per a la promoció i publicitat-. Sinó que a mesura que s’intensifica la lluita els preus fluctuen, els comerços desvinculats de grans distribuïdores desapareixen i no hi ha símptomes de  redistribució de la riquesa per enlloc.

La darrera contradicció fatal del capitalisme dels nostres dies: vendre per guanyar i liquidar al competidor, un cop eradicat ja no haurem de disputar-nos per qui concep de manera més propera els interessos dels consumidors.

No hi haurà pau sense guerra

Recolzament humanitari, vies segures, fronteres obertes i acollides amb els braços ben oberts. Imprescindible, necessari i, sobretot, humà.

Ara bé, que la compassió i la indignació no ens impedeixin adonar-nos que davant d’aquests conflictes no existeix la neutralitat. No hi ha la opció: jo no disparo només acullo. A les trinxeres hi han governs autoritaris i grups opositors de diferents ideologies, alguns dels quals, a més, esporàdicament intervenen en el nostre territori per obrir ferida.

Personalment em provoca terror pensar en la guerra, imaginar-me en un escenari bèl·lic, en mig de la destrucció, la sang i el patiment. Encara que no podem obviar que hi ha governs i organitzacions que han optat per la guerra com a via per assolir les seves fites, i és, en aquesta, l’únic espai on estan disposats a dirimir les seves idees i opinions.

Benvingut tothom, vingui d’on vingui i per la raó que sigui. Però no oblidem que no n’hi ha prou, que ens hem de posicionar, que hem de reconèixer qui són dels nostres, qui comparteixen o s’apropen a les nostres idees i somnis i qui representen el contrari. Que tard o d’hora els haurem de combatre, que no entendran un altre llenguatge i un altre judici que el dictat pels exèrcits.

La violència ja l’estem desfermant, en forma de tancament de fronteres, camps de concentració i restriccions de drets que estem aplicant en el si dels nostres països i de la nostra gent. Potser ja comença a ser hora de deixar-nos d’hipocresia i combatre per totes les vies aquells qui representen tot el que ens esgarrifa.

Haurem de respondre

Qui sap quan i davant de qui. El més probable però, és  que algun dia haurem de respondre de la nostra conducta al llarg d’aquestes dècades que enceten el mil·lenni i que brinden de tot menys esperança. Vés a saber si viurem prou o si els canvis seran prou ràpids com perquè haguem de fer-ho a viva veu, o en tot cas els caldrà als historiadors fer-ho.

Sigui com sigui algun dia caldrà reflexionar i exposar com ha estat possible el moment que estem vivint. Com és possible que tot i els coneixements i les certeses que tenim entorn del canvi climàtic i la degradació express del medi ambient seguim palplantats i inoperants.

S’haurà de parlar sobre la incapacitat de defensar la democràcia, de la incapacitat de reconèixer que els dissenys parlamentaris necessiten revisar-se i evolucionar, que no hi ha models perfectes ni acabats, i que la representació política i el govern no pot perdurar massa temps en les mateixes persones. Algú haurà d’explicar perquè ens conformem en viure sota la tutela d’uns partits polítics que destil·len sectarisme per totes bandes.

I com no, algun dia algú haurà de respondre, qui sap si sotmetre’s a judici, per facilitar la mort de milers de persones a les ribes del Mediterrani, per promoure la instal·lació de camps de concentració al llarg de les fronteres de la Unió Europea. Algú haurà d’explicar perquè preferim vulnerar els drets adquirits a dins de la Unió en nom de la seguretat en comptes de sortir a defensar-los allà on ni tan sols són reconeguts.  De la mateixa manera que alguns hem sentit a les classes d’història el retret a les potències mundials per permetre que Franco completés el cop d’estat, algun dia s’escriurà com es va preferir no intervenir a Síria i en d’altres països en pro dels moviments democràtics, deixant-los a mercè dels règims autoritaris precedents i de les noves amenaces extremistes.

Algun dia, ens tocarà respondre, cap cots, davant els dits acusadors del futur. Ens assenyalaran incapaços d’entendre com vam permetre que tot això passés, com vam eludir de tal manera la nostra responsabilitat. Com fou possible, que ens mostréssim tan incapaços, submisos o insensibles, davant de tant de cinisme.

Si no comencem a mostrar compromís amb el nostre moment i el nostre lloc, algun dia haurem de respondre.

El fil de la història

No et conec, però ho sé tot sobre tu. Sé les passes que recorren els teus carrers, els viatges que travessen els teus camins. Mai he passejat entre les teves cases o sota el teu sol, però això és del tot irrellevant, doncs res del que podria utilitzar-se per deslligar-me de la teva plaça seria suficient.

El meu llaç amb les teves campanes va molt més enllà dels cossos i les petjades, inclòs dels cognoms que encara avui delaten que la sang i el caràcter de les meves entranyes brota del teu propi sòl. Sóc part de tu, per sobre de tot llinatge genètic.  

sisante

No em cal identificació per nombrar els teus paisatges, els teus oficis o la teva gent. Són a dins meu, ben endins, gravats amb el so de les paraules amoroses, amb la lletra dels contes i les històries que conformen els fils de les veus d’abans d’anar a dormir i de les llargues sobretaules. D’una història minúscula i menystinguda, però un història que per mi i per molts és autèntica. Una història que no ha calgut estudiar i que no ha necessitat de cursos ni acadèmies. Una història que ha vingut brindada pel simple compartir i conviure, pel desig de seguir donant continuïtat a aquest fil que naix en algun punt incert del passat.

No m’has vist mai el rostre, encara que saps de bo que no importa, que no importo, que només sóc un missatger del teu esdevenir. Tot i que sovint, quan et miro de reüll, noto la teva presència curiosa, el teu esguard xafarder que em segueix ansiós de conèixer quin serà el rumb de la nostra gent, dels nostres paisatges i  de les nostres històries. 

Recuperar el pudor

La vergonya i el pudor són emocions o estats que generalment s’han associat als complexos i inseguretats personals, així com a l’exercici repressiu de la societat i els seus valors i creences vers les persones que en formen part. Quan em veig diferent a la norma em puc sentir avergonyit si no em sento capaç de sostenir aquesta diferència per mi sol.

El pudor, per una banda, evita que certes pràctiques i hàbits socials canviïn. Mostra resistència a allò nou i pressiona a favor de la conservació d’allò preestablert. Així que com és fàcil d’intuir, ha estat un dels sentiments que ha despertat més interès per tot aquell qui ha aspirat a subvertir i transgredir. Lluitar contra allò que ens fa sentir vergonya com a eina per modernitzar i trencar amb valors rovellats. Una tendència, que lluny de quedar en mans de grups o persones de ideologies avantguardistes o rupturistes, ha estat capaç d’impregnar la nostra contemporaneïtat, presa com a indicador de modernitat i superioritat. Una tendència que es podria expressar col·loquialment en un: puc fer el que em doni la gana, porque yo lo valgo. No seràs tu qui em digui què puc i què no puc fer, ni tu ni ningú. 

Alguns dels “il·lustres” polítics que la nostra ciutat ha donat en els darrers temps són un bon exemple d’aquesta actitud despreocupada vers el pudor en el si de les institucions que representen. Carles Puigdemont, elevat a la Presidència de la Generalitat de manera indicativa, no mostra cap dificultat a l’hora de citar futbolistes, reggaetoneros i convertir les seves intervencions en el Ple en monòlegs burlescs sense cap mena de substància ni contingut. Diuen i deien de Chàvez, almenys l’ex-President Venezolà es va muntar el seu programa televisiu per fer aquest tipus d’intervencions.

I com no, Ballesta, una altra indicació – vegades costa recordar que estem en una democràcia- . L’Alcalde no té cap mena de dificultat en palplantar-se, fer renunciar a un bon grapat de membres electes del seu partit i creure que està en el seu dret. Que pot fer i desfer el resultat de les eleccions capritxosament. I per si no és prou sorprenent la seva indiferència vers les mostres de caciquisme expressades, es permet el luxe de trenar i proposar una conxorxa amb els seus adversaris polítics per tal de fixar-se el sou que vol. Resulta interessant com la falta de pudor impedeix sentir a aquest senyor la vexació que està infligint a la Institució i al moviment polític que representa.

Sonarà molt carca però… una mica de pudor si us plau! Una mica de vergonya, una mica de sensibilitat… És lamentable viure com persones sense cap mena d’escrúpols actuen i es manifesten com si ho fessin només per elles mateixes. En el moment en que els correspon ser la veu d’una ciutat o país no es poden permetre parlar ni actuar de certes maneres, doncs ells potser l’han perdut, però almenys jo, segueixo respectant a les meves institucions i des de fa un temps, la vergonya pròpia i aliena em desborda. El pudor em sulfura quan sento que associen els seus noms a la meva ciutat i al meu país.