Carta a l’amant furtiu

Primer de tot, voldria dir-te que t’entenc, que no em costa posar-me en el teu lloc. Jo fa vora dos anys que la festejo i encara avui em puja els colors mirar-la -mirar-nos- de fit a fit. Em resulten obvis els impulsos que t’han portat a sentir aquesta necessitat d’acostar-t’hi, a deixar-te guanyar per la temptació d’acariciar-la, doncs no hi ha dia ni matí que no la miri o me la imagini al despertar-me.

Tampoc t’enganyaré ni em mentiré dient que m’és igual saber dels vostres encontres clandestins. Seria ocultar que el nostre vincle és tan fort i valuós que perillosament m’acosta al sentiment de propietat. Sí, em rebenta saber que hi ha algú més que la ronda,  que li recita paraules boniques -m’agrada creure que ho fas, s’ho mereix- , que es beneficia d’aquesta bellesa tan intensa que alimenta.

07062013117

Encara que aquesta no vol ser una missiva carregada d’amenaces ni molt menys busca obrir una lluita de galls testosterònics farcida de paraules gruixudes i malsonants. Al contrari, aquesta és una invitació en tota regla. Una invitació a fer que aquesta horta sigui alguna cosa més que allò que un dia vas descobrir enmig d’aquell descampat. A aprendre a cuidar-la i a estimar-la des d’un principi bàsic i fonamental: entre tothom i per tothom. Si jo estiro fort per aquí, i tu estires fort per allà, l’horta s’acabarà. Ni tu en podràs gaudir, ni jo hi podré seguir sembrant.

Si bé entenc que aquestes paraules et costin de digerir, així com a mi se’m fa difícil obrir aquest idil·li als altres, segurament estarem d’acord en que ambdós ens vam enamorar d’ella mentre aquesta es desenvolupava lliure i sense exclusivitat. Quan creixia i es mostrava exhuberant, sense barreres, incapaç de fer-li un lleig a ningú. De manera que confio en que sabràs comprendre, com he hagut d’entendre jo, que en la mesura en que els qui l’abracem actuem de manera esquerpa i egoista, d’amagat i sense contemplar el valor d’allò comú, només podrem construir un espai apte per disputes i malestars. Mentre que si ens entreguem a una relació sincera i transparent mai haurem de patir per gaudir de la seva generositat. 

Així que restes convidat, benvolgut amant furtiu d’aquest raconet de la ciutat, a desfer-te de la por i les conductes mesquines, i a ajudar-nos a fer més gran encara, el valor i l’atracció d’una horta que per ara és un privilegi d’uns pocs.

l’Optimista

Aprendre a Construir.

El pròxim dissabte 11 d’octubre el Centre Cívic Ter acollirà la II Trobada d’Unitat Popular de Girona i Salt (TUP) . Des de les 09:30 fins a les 14:00 s’obriran diversos grups de debat entorn de 6 eixos temàtics, on es partirà d’un primer moment de diagnòstic de la ciutat en relació a cada eix per acabar deixant lloc a un espai de proposició i concreció de mesures i plantejaments per transformar aquesta escena.

La TUP és el moment de fer públic el treball que desenes de persones porten materialitzant des de fa setmanes, és l’oportunitat de socialitzar la informació i els continguts que s’han anat recollint entorn del nostre municipi, és l’exercici de fer transparent i visible el procés de reflexió i projecció d’un model de ciutat que no ens complau i que volem canviar i més enllà de tot plegat, cal destacar que és una eina més de les que pas a pas intenta dibuixar Capgirem Girona.

Eines que per sobre de q10494757_323645064482769_2061358064083020379_nualsevol interès electoral o partidista permetin que tothom qui senti interès i inquietud per trobar una plataforma des de la que treballar per un model de municipi diferent s’hi senti acollit. Es senti rebut en un espai on tothom treballa des de les seves motivacions i interessos, i no des de l’afany de representar i defensar un col·lectiu o moviment determinat. Ciutadans disposats a compartir i a entreteixir la seva voluntat de superar una Girona que no satisfà allò que esperem del nostre poder local.

Sabem que no és el primer intent de forjar una estructura que ens permeti articular la diversitat de tota aquella gent que treballa per transformar els diferents àmbits de la ciutat i no han estat poques les vegades en les que han quedat pal·leses les mancances per esdevenir efectius en aquesta tasca. Així que per sobre dels resultats i les valoracions que en sorgeixin d’aquesta TUP i dels primers mesos de Capgirem Girona, el que resulta inequívoc és que s’obre un procés en el que la més gran de les pretensions és aprendre a donar forma a un escenari en el que tothom hi pugui jugar el seu rol. Un escenari en el que la paraula Unitat tingui algun valor més enllà de l’estètic. 

l’Optimista

Un dia sense…

Així com cada any hi ha un bon grapat de ciutats que celebren el dia sense cotxes, reconeixent que la saturació d’automòbils és una font important de malestar per les nostres ciutats. Seria interessant  estendre aquest tipus d’iniciatives a d’altres hàbits o activitats de tot tipus que es donen en el nostre dia a dia i que segurament són les causants d’un part important dels nostres mals de cap quotidians. Si bé és fàcil senyalar en el trànsit la llavor d’una part considerable de la contaminació de l’aire del nostre entorn, així com del volum del soroll amb el que cohabitem, també podríem fixar-nos en d’altres opcions.

movilidad

Qui sap si algun dia podríem fer el gest de vestir-nos sense roba produïda en condicions de precarietat o fabricada en un radi menor a uns centenars de quilòmetres per exemple. Encara que segurament això posaria en més d’una dificultat a una part important de la ciutadania. Potser n’hi hauria més d’un (potser no, segur) que no podria posar-se ni una peça de roba de les que guarda a l’armari. També seria curiós dedicar un dia a deixar d’utilitzar qualsevol estri, eina o utensili que hagi estat elaborat amb algun material de qualsevol tipus que provingui d’un país en situació de guerra o de violació dels drets humans. No cal dir que directament hauríem de proclamar-lo el dia lliure de tecnologia, doncs una proporció propera a la totalitat dels nostres fantàstics gadgets conté materials provinents de països víctimes d’eterns conflictes vinculats als seus recursos primaris. I així podríem anar allargant la nostra llista de possibles “dies sense”: dia sense aliments amb ingredients impronunciables, dies sense utilitzar energia produïda per fonts no renovables, sense plàstics…

Probablement, el més preocupant de tot plegat no és que siguem capaços d’elaborar un llarg escrit farcit d’hàbits o elements que resulten perjudicials en la nostra vida, sinó que al llarg dels anys seguiríem celebrant-los. Mostrant la nostra incapacitat per passar de la crítica o la detecció d’allò que ens fa mal. Ensenyant les nostres dificultats a nivell col·lectiu per ser propositius i incisius en els mecanismes i les institucions que s’encarreguen de mantenir aquestes realitats que sense cap mena de discussió són part d’un Món indesitjat.

Potser hauríem d’invertir els termes de la proposta i començar a exercir una realitat sense automòbils contaminants ni aliments insalubres. Un cop l’any ja celebrarem l’estupidesa humana i ens vestirem com voldrem i ens fotrem les botes menjant totes les combinacions gastronòmiques que la indústria alimentària ens brindi. Mentrestant però, allargar la llista de coses de les quals abstenir-se no deixa de ser un bon exercici per, almenys, conscienciar-se de tot allò que seria bo evitar. Qui sap si en aquest enumerar, acabem omplim totes i cadascuna de les dates del calendari. 

Les preguntes fonamentals.

Habitualment tinc una atracció especial pels agents comercials de diverses marques religioses. Especialment he tingut l’ocasió de desprendre’m en diversos idiomes i estats d’humor dels mormons, evangelistes i testimonis de Jehovà. Seran les pintes, serà que visc en llocs on n’hi ha un bon grapat o simplement serà que com molta altra gent me’ls creuo. Sigui o no corrent la freqüència amb la que tinc l’oportunitat d’intercanviar alguna paraula i paperet amb elles (ells si són mormons), el que m’ha portat a escriure aquestes línies ha estat engendrat per l’episodi que vaig compartir amb una testimoni de Jehovà. Ella em va estendre la mà, em va donar un díptic i em digué: Aquí trobaràs les respostes que busques.

ideologia

Més enllà de l’enigmàtic de les seves paraules, aquest tipus d’expressions delaten una sèrie de assumpcions que no deixen d’impactar-me. I les tenen aquestes organitzacions religioses, així com moltes de les polítiques, institucions públiques, família i així un llarg etcètera. Bàsicament denoten l’acceptació, per descomptat, que hi ha una sèrie d’òrgans -partits polítics, esglésies, escoles, serveis…- que saben perfectament què és el que necessitem. De fet, ho saben millor que nosaltres mateixes. I és fruit d’aquesta màxima que una desconeguda s’atreveix a dir-me, sense dubtar-ho, que sap què és el que em pregunto i m’inquieta. I no només això, sinó que a més té la resposta adequada a un sol click de distància. Com també gosa una empresa afirmar sense por que necessito consumir-la, una administració obeir-la i certs adults no poden deixar de sentir de manera imperiosa que coneixen la veritat respecte els seus veïns, familiars, etc, etc, etc.

No cal dir que tot aquest reguitzell de persones, corporacions i grups fan aquest exercici de promoció de les seves “descobertes” en pro d’un bé comú i de compartir els seus coneixements, projectes  i l’aprenentatge vers alguns interrogants que s’han plantejat. Això diuen.

Per altra banda, difícilment em pregunten què és el que em preocupa i m’inquieta. Ni ho fan els mormons quan em troben ni ho fan els partits polítics quan em demanen el vot. O el que encara és pitjor, pregunten sense cap voluntat de comprendre els motius i les raons per les quals es produeixen aquests dubtes. Només t’interpel·len per intentar enfocar les seves propostes cap als teus dubtes i, assumint un cop més, que si no estàs satisfet és perquè no tens les respostes o les idees i que els necessites.

Sorgeixin d’on sorgeixin les propostes i aquesta voluntat de donar solució a les preguntes fonamentals -siguin quines siguin- potser seria hora que partissin d’un mostra d’humilitat suficient per part dels seus promotors. Entenent que potser ni són certes ni existeixen determinades pretensions o qüestions. Si realment consideren que tenen els recursos i les habilitats per satisfer tot allò que ens commou i ens manca, resultaria necessari que reconeguessin els dubtes que neixen en els altres.

El diàleg i el debat sense aquesta equiparació, sense aquest reconeixement, no és sinó mera imposició i pur reflex d’una superioritat assumida. 

l’Optimista

El Protagonisme mediàtic de Podemos.

Darrerament he tingut l’oportunitat de comprovar personalment com dia sí i dia també, en les diverses tertúlies televisives abans de l’informatiu del migdia de diferents cadenes d’àmbit espanyol com la Sexta o Cuatro, un dels temes recurrents -per no dir permanents- és algun fet o esdeveniment relacionat amb Podemos.

Més enllà de la quasi inqüestionable notícia que suposa l’entrada d’un partit polític al Parlament Europeu amb 5 escons sense tenir amb prou feines estructura, passats els dies no deixa de cridar l’atenció la sobrerepresentació televisiva de la que gaudeix aquesta formació. Quantes vegades havíem assistit a aquesta atenció mediàtica a la presa de possessió d’algun parlamentari europeu? Fins a quin punt, els mitjans han arribat a passar de llarg de tot el que implica el parlamentarisme europeu i la campanya -a nivell continental- prèvia als darrers comicis?

images

Resulta sorprenent observar la facilitat amb la que els mitjans de comunicació han centrat el seu objectiu sobre tota acció o decisió dels seus personatges públics. Fins i tot el Partit Popular sembla haver decidit jugar a favor de Podemos interpel·lant constantment als seus membres, centrant totes les seves crítiques i comentaris en ells, convertint-los constantment en el centre i, per descomptat, debilitant i desplaçant al PSOE de la figura de l’oposició. Amb l’afegit que en fer-ho, a més bloqueja l’accés de IU o qualsevol altra força a aquesta plaça.

Haig de dir que no sóc massa amic de les teories conspiratives, ni crec en aquest determinisme basat en que algunes mans poderoses mouen els fils que acaben conduint l’esdevenir dels fets. D’altra banda, sóc partidari de no ser massa autocomplaent a l’hora de valorar i analitzar els mitjans de comunicació. I així com mentre centren les seves línies editorials i relats periodístics en esdeveniments que poden ser qüestionats pel fet de tendir a donar publicitat a certs sectors socials i polítics, o a certes idees i perspectives, no dubtem en assenyalar la tendenciositat d’aquestes i el perill d’aquesta intencionalitat. Seria interessant no  deixar de posar els mateixos interrogants i dubtes sobre el boom informatiu en el que està operant aquest partit polític. Encara que aquest, en algun sentit, aparenta representar molts dels anhels dels moviments i sectors que solen jugar el rol de contra-poder i de fiscalització.

Cal seguir posant en dubte la informació d’uns mitjans de comunicació que, tan ahir com avui, segueixen operant en funció d’uns interessos particulars. 

l’Optimista

#SentitCrític, frena i informat!

En ocasions anteriors hem dedicat les línies d’aquest espai d’opinió ha destacar el paper de certs mitjans de comunicació per la seva voluntat transformadora, tan en les formes com els continguts, així com per la seva predisposició a reciclar el periodisme com a eina d’empoderament ciutadana, posant llum sobre aquells silencis que les grans marques de la comunicació no han volgut/pogut  abordar.

Situant-nos en un context en el que les contradiccions entre els discursos d’unes preteses institucions democràtiques i la seva acció resulten cada vegada més contundents, en el que el relat al que ens tenen habituats els mitjans de comunicació principals és incapaç de mostrar un sol bri de diversitat o esperit crític més enllà de l’interès particular i en el que les presses per ser el primer en publicar alguna cosa, sigui o no certa, bloquegen qualsevol intent de crear un espai de reflexió sa, neix la campanya #SentitCrític.

images

#SentitCrític neix amb la voluntat de donar impuls al setmanari Crític, una publicació que prioritzarà “el periodisme de dades, el *fact checking* i l’anàlisi de l’activitat d’administracions i grans corporacions privades.” I ho farà, amb la voluntat de defugir aquest corrent informatiu basat en crear grans exclusives i espectacles informatius del no res, de manera compulsiva. Apostant “pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé. Volem defugir el fast food informatiu i el “periodisme de tuits”.

Com en tants altres espais de la nostra societat, els professionals de diversos àmbits estant donant pas a processos de construcció de noves eines i noves estructures a través de les quals poder desenvolupar els seus projectes fora d’un entramat que cada cop es mostra més rígid, i que davant de la incapacitat de reciclar-se i generar aquest canvi tan necessari socialment tendeix a accentuar els seus mals.

Els nous models broten, qui sap què els espera als vells. Mentrestant, nosaltres seguirem construint amb #SentitCrític.

l’Optimista

 

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista

 

 

Votar no és el mateix que VOTAR.

Com intentàvem descriure en aquest mateix blog en una entrada anterior, el domini aclaparador d’una conducta abstencionista a l’Estat Espanyol i, especialment en el conjunt de la UE en el marc de les Eleccions al Parlament Europeu, així com els efectes de sobrerepresentació que aquesta actitud implica, ve donat per la incapacitat de liderar aquest tipus de crides i per la manca de voluntat de donar valor a l’abstenció (anul·lant per exemple, el resultat d’una votació si no es supera cert llindar de participació).

baixa

Aquest 25 de Maig s’ha posat fi a un procés que, paral·lelament a la contesa electoral, ha anat proposant una metodologia diametralment oposada al joc que el sistema parlamentari i de partits polítics ens té habituats.  Si en el marc de la dinàmica parlamentària els partits polítics s’han emmotllat a una pràctica fonamentada en intentar captivar el suport dels electors amb un seguit de propostes superficials i sense un procés previ de diagnòstic i escolta de les diverses sensibilitats de la societat. Sobrevalorant el fet de proposar idees llamineres vers l’aproximació als diferents temes que poden restar presents en el dia a dia de la població, per després gestionar el pes electoral en funció de les seves prioritats. El Multireferèndum ha estat una primera posada en escena de la inversió d’aquests processos. Intentant situar el pes i l’atenció dels electors en propostes concretes, en mandats directes, aquesta iniciativa ha pretès posar llum sobre el que fins ara estan esdevenint processos opacs de decisió. Limitant la possibilitat dels representants a jugar amb la informació i determinant de manera clara el rumb que la seva funció ha de seguir.

En front la incapacitat de les diverses institucions parlamentàries de generar estructures i mecanismes que permetin la relació més fluïda entre el bategar de la societat i les seves propostes, així com la concreció d’aquestes, el teixit associatiu ha tornat a prendre la iniciativa i ha donat un pas endavant cap a la definició de noves eines de participació política. 

Caldrà seguir colpejant aquest mur que segueix aixecant-se entre els representants polítics i els ciutadans. Uns ciutadans que ja no comprenen una distància que els posa en plans llunyans i menysprea les seves capacitats i criteris. Perquè ja en tenim prou de votar, necessitem VOTAR.

l’Optimista

Qui és el “Demo”?

En l’avenç del moviment sobiranista català, una sèrie d’expressions han anat ocupant els espais mediàtics del nostre dia a dia. Expressions que ens han ajudat a acceptar una narrativa d’aquest procés en la que, òbviament, ens sentim còmodes i confiats. És un procés de radicalitat democràtica, d’expressió d’un poble, o en sentit negatiu oposen el sentit democràtic de Catalunya vs. l’opacitat autoritària espanyola, allò que a alguns polítics catalans els encanta resumir en l’ordeno y mando.

Després d’aquest cap de setmana de manifestacions massives a la capital de l’estat, on també hi estava representada la veu d’aquest poble català que s’oposa a aquest atac constant als serveis públics, em sorgeix la pregunta: sortirà el Govern de la Generalitat a defensar aquest poble? Es posarà davant d’un moviment que no només reclama el respecte identitari sinó que exigeix la defensa d’un estat digne? Qui és el Demo que tant eleven?

baixa

La resposta no cal ni esperar-la doncs ja ha quedat ben clar que més enllà de l’exigència de referendar la voluntat de ser un estat diferent a l’espanyol, la Generalitat no vol ni olorar qualsevol altre mecanisme participatiu que posi en risc la legitimitat i la eficàcia del seu rol representatiu.

Un cop més però, la societat torna a demostrar que es troba en un moment de proactivitat excepcional i que no pensa quedar-se a segona línia esperant a que el marc institucional vigent reaccioni. En aquest sentit, la iniciativa del Multireferèndum 2014 pretén posar sobre la taula aquest impuls creixent de diversos àmbits de la societat de prendre un rol més directe en la presa de decisions.

Difícilment s’assolirà un impacte determinant sobre les qüestions que es pretenen sotmetre a decisió, doncs les mancances a nivell de recursos són les que són per un moviment d’aquest tipus amb el suport oficial que hi ha: cap. Tot i això, no hi ha cap mena de dubte que és un primer pas que anirà obrint el camí d’una relació entre ciutadans i política. Un primer pas necessari que inclou un missatge molt clar: Som el Poble, Volem saber i Volem decidir.

l’Optimista

Retorn. Una Història que vam construir Juntes.

Imagina que un dia algú s’apropia de mig milió d’€uros enganyant a una quarantena d’entitats bancàries. Imagina que tot i actuar amb suficient planificació i astúcia per fugir i evitar la seva detenció no s’amaga en un paradís fiscal i continua la seva vida gaudint d’aquests diners.  Que inverteix els diners que s’ha apropiat en difondre la manera en com ho ha aconseguit i en explicar en què se’ls pensa gastar. 

Això és el que l’Enric Duran va liderar el 2008 aquí, a Catalunya. I Retorn. Una història que vam construir juntes és un esforç més de tot els moviments que convergeixen en la figura d’aquesta persona d’explicar què és el que va passar. De les seves motivacions, de com es va organitzar i gestar aquesta acció. D’intentar posar llum a tot allò que els grans mitjans de comunicació estant obviant tot i la magnitud de les xifres i de la transcendència que ha tingut un cop d’aquest tipus en el teixit d’entitats i col·lectius del nostre país que seguien i segueixen proposant i construint alternatives al capitalisme.

3-1ok

Un cop més, els silencis mediàtics ens delaten la mirada interessada dels mitjans de comunicació. Com justificar no donar cobertura massiva a un esdeveniment d’aquests tipus? No és un volum de diners suficient? No és prou pròxima? Hi falta sang? Només es pot explicar a través de la por i el neguit que suposaria seguir estirant del fil. I és que de robatoris, estafes, corrupció… n’hi ha a dojo, però casos on aquestes accions no estiguin motivades per l’interès particular i en pro del lucre personal no són tan habituals.

Sembla que hi ha una profunda preocupació en exposar una realitat i una societat on hi ha persones que davant d’allò que els sembla injust actuen. Actuen de manera pública i publicitada, reconeixent la il·legalitat del que fan i reclamant-ne la seva legitimitat. Perquè més enllà de valorar si els fins justifiquen els mitjans, de si és correcte robar a entitats que roben, el que fa especial i socialment desitjable aquest fet és la reivindicació duta a terme des de la consciència i l’explicitació de les seves conseqüències, l’acceptació d’un marc que considera injust però que no deixarà d’intentar transformar. 

Caldrà seguir fent soroll i seguir construint fins que el silenci es faci insuportable.

l’Optimista