Un altre mòbil és possible

D’entrada haig de dir que personalment deturaria la producció mundial d’ordinadors, tauletes, mòbils i d’un bon reguitzell d’andròmines. I no perquè pensi que no són útils o que no permetin desenvolupar activitats ben pràctiques sinó perquè sincerament crec que el nivell de desenvolupament actual d’aquests trastos sobrepassa ara mateix en desmesura la nostra capacitat d’utilitzar-los en la totalitat de les seves capacitats. Són autèntiques naus interestel·lars i nosaltres no sortim de la ciutat. 

descarga (2)

Si ens dediquéssim a mantenir, reparar i a produir màquines amb voluntat de durabilitat no ens caldria seguir engreixant aquesta màquina de producció infernal que reparteix externalitats negatives a nivell mundial per tal de brindar petites grans dosis de plaer superficial als consumidors.

Dit això i partint de la base que el meu ideal seria prémer el botó STOP de la màquina, hi ha algunes alternatives en aquest mercat tecnològic que permeten satisfer els nostres impulsos cibernètics amb un grau de compromís social i ambiental que trobem a faltar a totes les empreses del sector. Fairphone és una iniciativa holandesa que basa la producció del seu model en intentar aportar elements transformadors en cadascuna de les passes del seu procés de producció. Des d’intentar incentivar un model de mineria en els països extractors que es desvinculi dels conflictes bèl·lics fins a dissenyar un model de telèfon que faciliti a l’usuari la possibilitat de reparar-se’l ell mateix.

També cal destacar que la producció d’aquests enginys no es fa de manera constant sinó que es va fabricant amb un sistema de comandes prèvies i amb produccions definides, evitant així entrar en el model en el que estem habituats en que les empreses dediquen esforços ingents en generar necessitats i impulsos de consum per tal de poder trobar destí a una cadena de producció que sembla il·limitada.

Tan de bo perspectives empresarials com aquesta vagin impregnant un sector que no pot seguir promovent el consum indiscriminat i un model productiu que no es fa responsable dels efectes nocius que genera en cadascuna de les seves fases arreu del Món.

l’Optimista

Soc un carca

Si fa uns mesos descobria la vessant punk del meu avi, mentre escoltava alguns dels clàssics d’aquest tipus de música en espanyol. Aquest cop és sobre la meva pròpia condició el que descobreixo mentre llegeixo algunes notícies a la premsa: soc un carca. 

Sí, un conservador en tota regla. I és que davant l’avenç imperiós i imparable de certes tendències progressistes no puc fer altra cosa que mostrar el meu apreci per l’status quo i el passat. Sí, el passat pot ser un temps millor, de fet fa temps que ningú s’atreveix a imaginar un futur millor -només cal mirar el cinema i descobrir que ja no existeixen futurs utòpics- i no em sorprèn.

ahir-que-Europa-del-Wikipedia_ARAIMA20150304_0038_1

Para muestra un botón. I és que quan llegeixes “El Consell Escolar de Catalunya ha aprovat aquest dimecres un document que assenyala que prohibir l’ús dels telèfons mòbils a l’aula pot constituir una “restricció” del dret dels alumnes a ser considerats ciutadans”, personalment, no puc més que sentir vergonya aliena. Els drets dels alumnes a ser considerats ciutadans! No existeixen exclamacions en llengua escrita que em permetin mostrar la meva opinió i profunda irritació.  En general, el tema dels drets dels infants i la construcció de l’autoritat a dins les aules em sol sulfurar una i altra vegada quan aquest, no es converteix en altra cosa que la renúncia dels adults al seu deure d’exercir com a tals i a sotmetres a la conducta capritxosa i il·limitada dels menors. Però si hi ha una barreja que m’esdevé armaggedònica és la de les noves tecnologies i l’escola-infants. Aquí ja se m’erissen els pèls del clatell i em surt la meva veu més reaccionària.

Em sembla especialment sorprenent escoltar sobre la suposada importància de formar i habituar a la mainada en l’ús de determinades tecnologies -com si fora dels centres escolars no estiguessin permanent utilitzant-les-. Dona la sensació que aquests experts en educació obliden que els genis que avui inventen i sorprenen el Món amb nous dispositius i aplicacions han crescut amb un contacte més aviat limitat a tanta sofisticació. Els que encara no hem fet els 30 vam arribar a l’adolescència descobrint l’internet amb mòdems sorollosos i incompatibles amb les línies telefòniques.  Potser serà algun altre fet el que diferència la capacitat d’adaptar-se a les novetat i d’inventar, i potser ens hauria de fer reflexionar el descobrir que els autors d’aquests tipus d’eines creuen important que la seva descendència creixi allunyada del seu contacte.

Per molt que s’hi esforcin, no em faran creure que les pissarres digitals, les tauletes o els mòbils poden esdevenir eines pedagògiques millors que les pissarres i altres eines analògiques de suport a dins d’una aula. De fet, poden buidar la classe, amb els mestres m’és suficient. I no, no cal que tornin els cigrons als genolls, els braços en creu ni les reglades a les puntes dels dits, en tinc prou amb retornar l’autoritat i la confiança a les escoles i instituts. I, sobretot, que d’una vegada per totes es deixi de jugar amb eufemismes i amb expressions que fan content a tothom i no resolen res com aquelles: si se’n fa un ús adequat amb la regulació pertinent amb la sensibilització i conscienciació suficient. Per què seguim pensant que els adolescents són persones madures que poden valorar riscos i evitar la influència de la publicitat i les modes? Si pels adults ja és impossible per què ens capfiquem en deixar als joves sols en aquest procés.

Ho hem viscut amb la informació sobre les malalties de transmissió sexual o altres campanyes de sensibilització. Potser ja seria hora que com adults ens dediquéssim a fer alguna cosa més que donar consells i manifestar obertament que no tot el que és nou és millor. Qui sap si estaria bé conservar algun hàbit dels antics, a risc de semblar un carca.

l’Optimista

A canvi de?

Ja fa uns dies que vam conèixer que Finlàndia havia près la determinació d’excloure l’ensenyament de la lletra lligada de les seves exigències curriculars obligatòries. Aparentment -no ho poso en dubte però no he indagat més-, després d’un procés de debat públic i bastant participatiu, les institucions finlandeses han cregut oportú deixar de dedicar hores a aquesta habilitat i focalitzar-se més en la lletra de pal (majúscula) així com en l’escriptura en teclat.

Sincerament, els intents de mostrar la major o menor necessitat d’aquesta destresa a través d’aclamar o posar en dubte els beneficis d’aquest tipus de cal·ligrafia em semblen superflus. Personalment, ja fa temps que vaig aparcar la lletra lligada del meu dia a dia i la vaig rel·legar a un segon pla. Amb una lletra horrible cal afegir. I tot i així, crec que els arguments sobre la utilitat d’una o altra matèria escolar no haurien d’esdevenir mai els centrals. Doncs si m’haig de posar a repassar tots els temes que no he emprat mai fora de les aules -sense comptar els que ja ni recordo haver-los après-, moltes serien les assignatures que haurien de canviar dràsticament.

calc2b7ligrafia

El que em sembla realment interessant del debat que obre aquesta proposta és la pregunta: a canvi de quina matèria deixem d’esenyar la lletra lligada? Quins són els coneixements i habilitats que estaven subrepresentats a l’escola primària que ara prendran un pes més important? Què ens aporta que la mainada comenci a prèmer tecles i relacionar-se amb eines digitals sofisticades en contraposició a aprendre cal·ligrafia? Doncs és en aquesta controposició on sí que crec defensaria el manteniment de determinades eines considerades inútils.  Repetir una i altra vegada les pàgines dels quaderns de cal·ligrafia potser no és un mètode pedagògic encomiable, però per si sol no desvirtua l’aprenentatge de la destresa d’escriure a mà.

Encara que més enllà de tot l’argumentari, el que em sembla fonamental no és preguntar-se què ha quedat obsolet sinó què és el que necessiten els infants que no reben a l’escola, ni a la llar, ni enlloc. Quines són les habilitats que no aprenem i que sovint són les causants de moltes de les dificultats que enfrontem en el nostre dia a dia? Parlo de totes aquelles eines comunicatives i d’interelació amb les persones que ens envolten -i no em refereixo al Facebook ni al Twitter-, a l’aprenentatge d’allò que envolta les nostres emocions i la manera com les gestionem, a la manera en com interpretem i comprenem el nostre entorn, la natura que ens envolta, com ens hi relacionemÉs aquí on m’agradaria escoltar el debat.

És necessari que l’escola reflexioni sobre els continguts i les metodologies per formar als infants, i sobretot em sembla imprescindible que els adults reflexionem sobre aquelles habilitats que ens manquen i que serien necessàries per les futures generacions. Aparentment, no sembla que el que necessitem siguin més hores de teclat i pantalles.

l’Optimista

Tecnologia (cib)Orgànica

A través de la ciència ficció la majoria de nosaltres va descobrir el significat de la noció ciborg, és a dir, de la suma d’elements cibernètics al cos humà. Quan parlem de les aplicacions de la robòtica i la tecnologia per complementar els òrgans propis de la naturalesa humana, sovint imaginem pròtesis d’extremitats que per alguna raó s’han perdut o d’altres òrgans que per malaltia o qualsevol altra causa han deixat d’exercir la seva funció.

D’alguna manera tendim a considerar aquelles opcions en les que és la necessitat la que ens porta a donar un pas en aquest sentit. De fet, la primera reacció que em sorgeix davant un plantejament d’aquest tipus és el de la incredulitat o la sorpresa: realment som capaços d’integrar enginys robòtics en el nostre cos? Fora de la gran pantalla és possible congeniar el teixit orgànic, viu, amb els materials dels quals es composen aquests implements inherts?

Autor: Victorgrigas - http://commons.wikimedia.org/wiki/User:Victorgrigas?uselang=es

Autor: Victorgrigas  

Encara que ben mirat, no resulta tan descabellat. Al cap i a la fi, l’arribada de tot el desplegament d’adaptacions mòbils d’aquella tecnologia que fins llavors no podia més que funcionar des d’un punt fix: ordinadors, telèfons, equips multimèdia… ens ha aproximat a una etapa que potser no dista tan d’aquest concepte. En el moment en que totes aquestes eines han incorporat la capacitat d’acompanyar-nos en el dia a dia, a quasi tot arreu on anem, hem donat un pas cada volta més exagerat a naturalitzar-los com a part de la nostra persona. O quants de nosaltres passem més d’escassos minuts a menys d’un metre del seu mòbil? O ja no diem, separat del mòbil i de qualsevol altre complement que permeti comunicar-nos amb les xarxes virtuals o algun producte audiovisual?

M’atreviria a dir que si dediquéssim la meitat de l’atenció que centrem en l’estat de la bateria, la cobertura o qualsevol de les necessitats tècniques d’aquests dispositius a la majoria de les necessitats dels nostres òrgans segurament tindríem bastants menys problemes de salut. Potser aquest seria un exercici interessant: preguntar-nos quins són els requeriments, les necessitats i les prevencions que hauríem d’emprendre per mantenir els nostres òrgans el màxim de temps funcionant a un bon rendiment.  

Al cap i a la fi, siguin quines siguin les modes i les darreres actualitzacions disponibles, de cos només en tenim un, així que no estaria de més dedicar-li part d’aquesta atenció que sovint es barreja perillosament amb un fetitxisme patològic.

l’Optimista

 

Un dia sense…

Així com cada any hi ha un bon grapat de ciutats que celebren el dia sense cotxes, reconeixent que la saturació d’automòbils és una font important de malestar per les nostres ciutats. Seria interessant  estendre aquest tipus d’iniciatives a d’altres hàbits o activitats de tot tipus que es donen en el nostre dia a dia i que segurament són les causants d’un part important dels nostres mals de cap quotidians. Si bé és fàcil senyalar en el trànsit la llavor d’una part considerable de la contaminació de l’aire del nostre entorn, així com del volum del soroll amb el que cohabitem, també podríem fixar-nos en d’altres opcions.

movilidad

Qui sap si algun dia podríem fer el gest de vestir-nos sense roba produïda en condicions de precarietat o fabricada en un radi menor a uns centenars de quilòmetres per exemple. Encara que segurament això posaria en més d’una dificultat a una part important de la ciutadania. Potser n’hi hauria més d’un (potser no, segur) que no podria posar-se ni una peça de roba de les que guarda a l’armari. També seria curiós dedicar un dia a deixar d’utilitzar qualsevol estri, eina o utensili que hagi estat elaborat amb algun material de qualsevol tipus que provingui d’un país en situació de guerra o de violació dels drets humans. No cal dir que directament hauríem de proclamar-lo el dia lliure de tecnologia, doncs una proporció propera a la totalitat dels nostres fantàstics gadgets conté materials provinents de països víctimes d’eterns conflictes vinculats als seus recursos primaris. I així podríem anar allargant la nostra llista de possibles “dies sense”: dia sense aliments amb ingredients impronunciables, dies sense utilitzar energia produïda per fonts no renovables, sense plàstics…

Probablement, el més preocupant de tot plegat no és que siguem capaços d’elaborar un llarg escrit farcit d’hàbits o elements que resulten perjudicials en la nostra vida, sinó que al llarg dels anys seguiríem celebrant-los. Mostrant la nostra incapacitat per passar de la crítica o la detecció d’allò que ens fa mal. Ensenyant les nostres dificultats a nivell col·lectiu per ser propositius i incisius en els mecanismes i les institucions que s’encarreguen de mantenir aquestes realitats que sense cap mena de discussió són part d’un Món indesitjat.

Potser hauríem d’invertir els termes de la proposta i començar a exercir una realitat sense automòbils contaminants ni aliments insalubres. Un cop l’any ja celebrarem l’estupidesa humana i ens vestirem com voldrem i ens fotrem les botes menjant totes les combinacions gastronòmiques que la indústria alimentària ens brindi. Mentrestant però, allargar la llista de coses de les quals abstenir-se no deixa de ser un bon exercici per, almenys, conscienciar-se de tot allò que seria bo evitar. Qui sap si en aquest enumerar, acabem omplim totes i cadascuna de les dates del calendari. 

Per què és notícia el Mobile World Congress?

Seguint la informació a través de diversos mitjans escrits i audiovisuals del nostre país, hom podria arribar a pensar que Barcelona està vivint una cimera de les personalitats més transcendents del planeta. Prèvies, programes en directe i in situ, seguiment diari de tot el que hi succeeix i un llarg etcètera d’atencions que converteixen aquest congrés mundial de la tecnologia mòbil en el centre de les mirades i oïdes de tots els qui emprem els mitjans de comunicació per informar-nos.

Però per què aquest allau d’articles i narracions exaltades en pro d’una indústria com la del telèfon mòbil? Per què aquesta necessitat de presumir d’un esdeveniment que es fonamenta en concentrar tota una sèrie d’elits econòmiques i industrials a la capital catalana sense aportar altra cosa que una alta despesa en serveis que per variar, donaran un ingrés extra als de sempre: al sector turístic.

images

Si per alguna cosa marca la diferència aquest congrés és per els alts preus de les seves entrades, per l’exclusivitat de les seves activitats i per la presentació d’una sèrie de productes que només estan a l’abast d’una minoria global que s’esforça en fer-nos creure que vivim en un Món interconectat i igualat gràcies a les seves innovacions, però que justament són aquestes les que aprofundeixen la clivella entre els que poden i tenen i els resten fora d’aquest entramat de privilegiats per no tenir ni tan sols connexió a internet. Es calcula que 5000 milions de persones no tenen accés a internet actualment, és a dir, només 1 de cada 6 tenim aquest privilegi d’accedir a aquest pretès espai global on hi és tothom.

Per què aquest seguidisme? Per què aquesta atenció desmesurada passant per alt els elevats costos socials i mediambientals que aquesta indústria genera arreu del planeta? Quins són els criteris que porten a uns i altres mitjans a parlar d’un o altre esdeveniment?

A partir del desplegament entorn d’aquesta cita, un no pot evitar considerar que la línia entre el noticiable de primera pàgina i la resta no es altra cosa que la pompositat i la inversió que hi ha al darrera, que no hi tenen cap rellevància ni la relació dels continguts amb la quotidianitat dels ciutadans ni l’impacte del que es relata amb l’entramat social del país. A un mes vista del Fòrum Social Català 2014 on centenars d’entitats i col·lectius del territori es mobilitzaran per donar vida a uns dies d’activitats, voldré veure quina és l’atenció que aquests mateixos mitjans els donaran i comprobar així, quin són aquests criteris per esdevenir notícia.

Llavors, podrem començar a desvetlla què i per què certes coses són notícia.

l’Optimista