Carta a l’amant furtiu

Primer de tot, voldria dir-te que t’entenc, que no em costa posar-me en el teu lloc. Jo fa vora dos anys que la festejo i encara avui em puja els colors mirar-la -mirar-nos- de fit a fit. Em resulten obvis els impulsos que t’han portat a sentir aquesta necessitat d’acostar-t’hi, a deixar-te guanyar per la temptació d’acariciar-la, doncs no hi ha dia ni matí que no la miri o me la imagini al despertar-me.

Tampoc t’enganyaré ni em mentiré dient que m’és igual saber dels vostres encontres clandestins. Seria ocultar que el nostre vincle és tan fort i valuós que perillosament m’acosta al sentiment de propietat. Sí, em rebenta saber que hi ha algú més que la ronda,  que li recita paraules boniques -m’agrada creure que ho fas, s’ho mereix- , que es beneficia d’aquesta bellesa tan intensa que alimenta.

07062013117

Encara que aquesta no vol ser una missiva carregada d’amenaces ni molt menys busca obrir una lluita de galls testosterònics farcida de paraules gruixudes i malsonants. Al contrari, aquesta és una invitació en tota regla. Una invitació a fer que aquesta horta sigui alguna cosa més que allò que un dia vas descobrir enmig d’aquell descampat. A aprendre a cuidar-la i a estimar-la des d’un principi bàsic i fonamental: entre tothom i per tothom. Si jo estiro fort per aquí, i tu estires fort per allà, l’horta s’acabarà. Ni tu en podràs gaudir, ni jo hi podré seguir sembrant.

Si bé entenc que aquestes paraules et costin de digerir, així com a mi se’m fa difícil obrir aquest idil·li als altres, segurament estarem d’acord en que ambdós ens vam enamorar d’ella mentre aquesta es desenvolupava lliure i sense exclusivitat. Quan creixia i es mostrava exhuberant, sense barreres, incapaç de fer-li un lleig a ningú. De manera que confio en que sabràs comprendre, com he hagut d’entendre jo, que en la mesura en que els qui l’abracem actuem de manera esquerpa i egoista, d’amagat i sense contemplar el valor d’allò comú, només podrem construir un espai apte per disputes i malestars. Mentre que si ens entreguem a una relació sincera i transparent mai haurem de patir per gaudir de la seva generositat. 

Així que restes convidat, benvolgut amant furtiu d’aquest raconet de la ciutat, a desfer-te de la por i les conductes mesquines, i a ajudar-nos a fer més gran encara, el valor i l’atracció d’una horta que per ara és un privilegi d’uns pocs.

l’Optimista

Un dia sense…

Així com cada any hi ha un bon grapat de ciutats que celebren el dia sense cotxes, reconeixent que la saturació d’automòbils és una font important de malestar per les nostres ciutats. Seria interessant  estendre aquest tipus d’iniciatives a d’altres hàbits o activitats de tot tipus que es donen en el nostre dia a dia i que segurament són les causants d’un part important dels nostres mals de cap quotidians. Si bé és fàcil senyalar en el trànsit la llavor d’una part considerable de la contaminació de l’aire del nostre entorn, així com del volum del soroll amb el que cohabitem, també podríem fixar-nos en d’altres opcions.

movilidad

Qui sap si algun dia podríem fer el gest de vestir-nos sense roba produïda en condicions de precarietat o fabricada en un radi menor a uns centenars de quilòmetres per exemple. Encara que segurament això posaria en més d’una dificultat a una part important de la ciutadania. Potser n’hi hauria més d’un (potser no, segur) que no podria posar-se ni una peça de roba de les que guarda a l’armari. També seria curiós dedicar un dia a deixar d’utilitzar qualsevol estri, eina o utensili que hagi estat elaborat amb algun material de qualsevol tipus que provingui d’un país en situació de guerra o de violació dels drets humans. No cal dir que directament hauríem de proclamar-lo el dia lliure de tecnologia, doncs una proporció propera a la totalitat dels nostres fantàstics gadgets conté materials provinents de països víctimes d’eterns conflictes vinculats als seus recursos primaris. I així podríem anar allargant la nostra llista de possibles “dies sense”: dia sense aliments amb ingredients impronunciables, dies sense utilitzar energia produïda per fonts no renovables, sense plàstics…

Probablement, el més preocupant de tot plegat no és que siguem capaços d’elaborar un llarg escrit farcit d’hàbits o elements que resulten perjudicials en la nostra vida, sinó que al llarg dels anys seguiríem celebrant-los. Mostrant la nostra incapacitat per passar de la crítica o la detecció d’allò que ens fa mal. Ensenyant les nostres dificultats a nivell col·lectiu per ser propositius i incisius en els mecanismes i les institucions que s’encarreguen de mantenir aquestes realitats que sense cap mena de discussió són part d’un Món indesitjat.

Potser hauríem d’invertir els termes de la proposta i començar a exercir una realitat sense automòbils contaminants ni aliments insalubres. Un cop l’any ja celebrarem l’estupidesa humana i ens vestirem com voldrem i ens fotrem les botes menjant totes les combinacions gastronòmiques que la indústria alimentària ens brindi. Mentrestant però, allargar la llista de coses de les quals abstenir-se no deixa de ser un bon exercici per, almenys, conscienciar-se de tot allò que seria bo evitar. Qui sap si en aquest enumerar, acabem omplim totes i cadascuna de les dates del calendari. 

S’ha escrit un crim.

10:15. Carrer Bisbe Sivilla, Girona.

El rum-rum dels camions i la maquinària que treballa en les obres del que algun dia vam conèixer com el Parc Central no permeten escoltar els crits ni els laments. El soroll es disfressa de silenci i sembla ocultar l’enrenou que engendra la tragèdia que encara no ha transcendit al públic. Això, o no hi ha crits, ni laments, ni plors. Potser la mort vessarà els seus desitjos sobre aquell racó d’aquest carrer gironí maltractat i ni tan sols tindrà l’oportunitat de rebre els seus planys.

20082014486

Un cadàver al ferm. Ni una nota, ni un missatge, ni una sola pista o rastre que ens faciliti entendre la o les circumstàncies que han deixat aquell cos emplomat sense vida. Com si el meu coneixement ornitològic fos suficient, com si em vestís la inconfusible gavardina de l’investigador Columbo emeto una sentència taxativa i severa: no mostra senyals de violència, ni d’un mal estat de salut. No s’observen ni contusions ni ferides. Era un ocell jove (no té canes). Ha estat un suïcidi -elemental estimat Watson-. Per un moment surto del meu soliloqui i observo el meu entorn. Potser resta algun testimoni a la zona, o potser m’asseguro que cap veí o veïna s’hagi adonat que fa més de 10 minuts que em trobo observant de prop un ocell mort a la vora d’uns contenidors de deixalles.  No ho sembla.

Segueixo contemplant l’entorn i dono el tret de sortida a una pluja especulatòria. En un pla cinematogràfic perdria la mirada en un punt qualsevol mentre una successió borrosa d’imatges prendrien forma: un ocell intoxicat per la ingesta d’algun producte verinós que alguna persona ha abocat en algun espai pròxim, una mort per inanició fruit d’una indefinida i desatesa vaga de fam en contra del desgavell instal·lat en aquella zona de la ciutat… Qui sap si feia temps que vivia amenaçat, que les cotorres que no deixen d’escoltar-se gemegar arreu de la ciutat el tenien coaccionat. Que ja feia mesos que li exigien que abandonés el seu niu si no volia perdre el bec. O qui sap si havien raptat a algun familiar.

O més pel·liculable encara, segurament s’havia enamorat dels colors llampants d’alguna cotorra veïna, que l’amor fou correspost, que l’entorn no va acollir aquella unió, que un últim esforç desesperat va moure mar i terra, que un pare gelós i egoista la va prometre a un ric rapinyaire del bosc. I en un darrer acte per finalitzar amb tot aquell dolor l’ocell va decidir prendre’s la vida. Touché.

10:30. Cas resolt. Cap a casa.

 l’Optimista

La Pluja no ve del Cel.

Llegint les breus notes sobre l’home que va parar el desert no he pogut evitar recordar algunes de les reflexions d’un altre agricultor peculiar del Japó: Massanobu Fukuoka. “La pluja neix a la terra” deia Fukuoka, mentre senyalava a l’extensió dels monocultius amb regs intensius i a la constant deforestació com a responsables de la desertificació d’amplis territoris arreu del Món.

Tan Yacouba Sawadogo com Massanobu Fukuoka s’han caracteritzat per proposar plantejaments i accions simples i senzilles per respondre a un dels reptes de futur més durs del planeta. I davant d’aquesta senzillesa, no van trobar una altra cosa que el rebuig d’una comunitat tècnica i científica que cegada pel seu orgull i la necessitat de trobar una resposta de gran complexitat, no podia més que veure amb escassa condescendència o directament amb un rebuig frontal el que aquests proclamaven.

El raonament és tan obvi i cru que costa d’acceptar i digerir. Si on plou més hi ha més vegetació i massa forestal, que a la vegada augmenten l’humitat de l’ambient i milloren la circulació de l’aigua a través del sòl. Fet que facilita l’increment de precipitacions. Si no tenim pluja, ens calen boscos.

zaï1

Sigui a través de la recuperació d’una tècnica tradicional com el zaï o formulant una nova metodologia com el nendo dangoambdós personatges proposen repoblar activament els terres de les zones en procés de desertificació. I no fer-ho via grans instal·lacions de reg o cercant noves varietats de vegetals. Al contrari, buscant espècies autòctones, adaptades per l’evolució, i sobretot comprenent una màxima que sembla oblidada per les institucions que regeixen els nostres temps: defugir la immediatesa dels resultats. Comprendre que els cicles que transformen i modelen el nostre entorn es duen a terme a llarg termini i que les nostres accions no poden pretendre accelerar-los.

Més enllà de les lectures anecdòtiques d’aquests pioners que trenquen les lògiques establertes, resulta necessari extreure’n alguns valors que valdria la pena recuperar o aprendre: la comprensió dels fenomens que ens envolten des d’una perspectiva global i no centrada en l’anàlisi minuciós dels detalls que el composen, l’anàlisi crítica -que no el rebuig frontal- de les pràctiques tradicionals o abandonar la obsessió pels resultats a curt termini.

De tant en tant resulta sa deturar-se, examinar les nostres passes, i recordar que la pluja no ve del cel sinó del sòl.

l’Optimista

[Bases i models Horts Urbans I]: “Sobre ciutats administrades”

Xarxa Horts Girona

Com hem intentat descriure en l’entrada anterior, la opacitat i la rigidesa estructurals són algunes de les traves que impedeixen que els actors que s’encarreguen de la implementació de serveis públics, així com de la gestió d’espais i/o d’altres iniciatives, assoleixin l’objectiu de fer-ho essent fidels a l’interès públic.

Enlloc d’això, s’estableix una dinàmica d’acord amb la qual s’acaba optant per incentivar els interessos particulars dels actors implicats, tot esperant que d’aquesta manera l’interès públic hi quedi reflectit; inclòs com per naturalesa.

Així és com ràpidament es generen escenaris estretament lligats a les necessitats i interessos dels actors (conjunturals i particulars), que deixen en un segon terme el que creiem, hauria de ser-ne el leitmotiv: l’interès públic que cerqui el bé comú.

La practicitat encotillada en la falta d’imaginació per part dels que s’atribueixen amb gelosa exclusivitat la responsabilitat última de la gestió, juntament amb la incapacitat de qüestionar…

View original post 287 more words

Les Invencibles, Patates.

El darrer dimecres 18 de Juny, per les mateixes dates que fa un any, vam viure un episodi que sembla que s’acabarà convertint en habitual a l’Horta dels Químics. Com en la darrera ocasió, un tractor ha escenificat el que els propietaris de l’espai on s’ubica aquest hort urbà entenen per mantenir i tenir cura d’allò que és seu. És a dir, un cop l’any passo a segar i trinxar tot el que hi ha crescut i ja podem esperar un any més sense preocupar-nos de l’estat de res del que s’hi esdevé.

Certament, la realitat trenca amb tota la narrativa que defensa la propietat privada com a institució per gestionar els recursos de manera eficient i eficaç. L’espai que des de fa més d’un any ocupa aquesta horta, precària en recursos i farcida de somnis, és un exemple clar que el lucre particular és l’única meta que persegueixen els seus propietaris. Només així es pot entendre que prefereixin veure com es deteriora un lloc de tal magnitud, que s’obre com un trau enorme enmig d’un dels barris més poblats de la Girona en expansió urbana, una expansió que almenys per ara, ha quedat estancada.

20062014418

Però si fa un any celebràvem el fet d’haver resistit el pes de la tractorada, gràcies a la col·laboració d’una veïna i el propi treballador, avui ja no només somriem davant la complicitat d’aquests, sinó que a més presumim de la consolidació d’un procés de reciclat que ja va més enllà del manteniment d’un raconet hortícola, sinó que es projecta cap a l’obertura de nous espais de cultiu. I és que d’entre les herbes seques i tallades després de la segada motoritzada, una sorpresa ens espera mig camuflada: unes patateres.

I és que si per una banda, a l’Horta dels Químics ha ordenat un plantejament hortícola basat en bancals i un intent de racionalitzar el cultiu, també ha volgut mantenir una conducta expansiva de manera descontrolada i salvatge. Abocant tot tipus de llavors i plantes enmig de la selva de plantes espontànies que per si soles han anat sorgint. I així hem pogut veure com les primeres successions de veça i lli han tret el cap i arribat al final de la seva maduració.

Les darreres en atrevir-se a conviure enmig d’aquesta selva havien estat unes quantes patates grillades que avui, després d’uns dies de la tractorada, treuen el cap, malferides i tocades, enmig de la resta.  Serà aquesta una premonició sobre el signe que acompanyarà el potencial expansiu d’aquesta horta? Si és així, no hi ha cap mena de dubte de quin serà l’esdevenir de les pròximes sembres i collites, així com de l’evolució de la gestió d’aquest espai.

Passi el que passi, i ens passi qui ens passi per sobre, restarem invencibles! 

l’Optimista

 

 

La Calle es.. Nostra!

Més de 30 anys després de la històrica afirmació de Fraga en la que exclamava: ¡la calle es mía! Davant d’un dels diversos esdeveniments que marcarien el 1976 i el seu rol davant del Ministerio de Gobernación. Avui distorcionem aquesta cita per donar una mica de llum a una de les iniciatives de les contrades gironines que millor representa aquest impuls de redefinir els usos i les possibilitats de l’espai quotidià: el Domèstica.

Per 5ena ocasió, l’Associació Ad’Art torna a presentar aquest festival gratuït que es caracteritza per donar corda a un procés de metamorfosi en la que diversos espais particulars de la ciutat: apartaments, aparadors, locals comercials, terrats i un llarg etcètera, esdevenen la llar de les diverses propostes artístiques i multidisciplinars d’aquells qui accepten el repte de fugir de les estructures de difusió i exhibició convencionals.

logo_web2_p

Així com en d’altres ocasions havíem posat el nostre focus en iniciatives vinculades a l’horticultura urbana com a eina de transformació de l’espai urbà i d’apropiació d’una esfera que ha tendit a quedar en mans d’aquells qui se’n lucren, o d’escenaris on el vianant no pot més que gaudir-lo com a espectador passiu. Avui no volem deixar de reiterar la necessitat de propostes que intenten estimular un canvi d’ulls, una reconversió de la mirada ciutadana davant del lloc que habita. I quin millor lloc per reinventar aquest esguard que el de casa nostra, que el d’aquells racons de la nostra vida quotidiana que sovint resten lluny de la relació amb el que s’anomena art.

Si som capaces de reconfigurar les nostres expectatives en aquest pla, poc ens costarà de sortir al carrer i aprendre a dibuixar noves utilitats i funcions a un àmbit públic que necessita de l’impuls de les persones que el caminen per omplir-se de nou del contingut que el mot públic exigeix.

Felicitats per aquest lustre de creativitat i aventura inconformista. 

l’Optimista

Addictes al Centre.

Són moltes les oportunitats en les que l’organització de certes activitats o la distribució de certs recursos genera determinats interrogants que no deixen de repetir-se: Per què sempre hem d’anar a tal ciutat a fer aquest curs/activitat? Per què  la majoria d’esdeveniments es programen en aquell barri i no en cap altre? Per què m’és tan senzill desplaçar-me fins determinats indrets, encara que llunyans, mentre que poblacions ben pròximes esdevenen quasi amagades rera les dificultats del camí?

La lògica que hi apliquem, i a la qual la majoria de vosaltres hi ha accedit mentre responia aquestes qüestions és clara: les activitats es duen a terme en els llocs on es pot generar més interès, és a dir, hi ha més gent. I a la vegada, es dona més atenció a aquests espais perquè hi ha més activitat. Aquest argument, a nivell supraurbà sembla difícil de rebatre. Però quan ens fixem en quins espais de les ciutats són els que acumulen un major volum de certs tipus d’atencions (infraestructures, serveis públics, manteniment…), segurament descobrirem que hi ha altres interessos i criteris que condicionen la sel·lecció dels espais i la convicció amb el que alguns són promocionats.

girona

En el cas de Girona trobem un exemple flagrant d’aquest amor desmesurat pel Barri Vell. Ningú pot posar en dubte la bellesa del nucli històric de la ciutat i l’efecte que aquesta té a l’hora d’estimular la presència de visitants de la pròpia ciutat o d’arreu. I en conseqüència, no és d’estranyar que acumuli certs tipus d’activitat vinculades amb el lleure i el turisme. Ara bé, això justifica que aquest espai rebi un major esforç de les administracions per dinamitzar-lo? No és justament aquest un motiu per distribuir els seus recursos en sectors de la ciutat que no tenen el privilegi d’ocupar un entorn així? No estem accentuant les desigualtats a nivell d’estímul de l’activitat econòmica entre barris en la mesura en que justament atenem a les zones que ja gaudeixen de millors eines per atreure gent?

La substitució de la Ciutat per la imatge d’un indret d’aquesta, el qual a més és dels menys habitats de la ciutat, bloqueja l’oportunitat que ens brinda el patrimoni per promocionar un desenvolupament més equitatiu de la ciutat. Per què no s’obre el Temps de Flors de manera decidida a la resta de la ciutat? No seria una bona oportunitat per anar consolidant una imatge més àmplia de la ciutat, a integrar espais que poden sentir-se desplaçats? No seria una bona opció per convidar als mateixos ciutadans de Girona a conèixer altres barris? No seria una bona iniciativa per incrementar el consum i l’activitat en espais on els comerços, per diversos factors, sobreviuen amb marges escassos? 

I així podríem seguir amb els diversos espectacles i festivals. Organitzar esdeveniments culturals de qualitat en diversos espais de la ciutat no permetria incentivar una imatge i un procés de cohesió de la ciutat més extens? Entenc que hi ha infraestructures com Teatres i Auditoris que són on són, i tenen els recursos tècnics imprescindibles per certes activitats. Però això no justifica que cada vegada que s’aixeca un escenari al carrer hagi de ser en espais cèntrics. Per què renunciar a aquestes propostes per sumar-hi una valor de promoció de la CIUTAT, d’inclusió i d’estímul d’una imatge de la ciutat que s’adeqüi a la seva realitat humana?

Ja podem anar aixecant persianes, mentre seguim embotint a la gent cap al centre seguirem concentrant els recursos propiciats pel patrimoni històric de la ciutat en un sol espai. Seguirem essent, addictes al Centre.

l’Optimista

Aprenent a ser més Fòrum, més Social i més Girona.

Després d’un volum difícilment quantificable d’esforç, d’energia, d’hores de treball, reunions, trucades… el Fòrum Social Català – Girona 2014 va treure el cap i va mostrar el resultat d’aquesta proposta cuinada amb el suport de 35 entitats i que va ser capaç d’oferir fins a 40 activitats i una acollida que sobrepassava els 300 participants.

Com bé senyala algun mitjà localel FSCat demostra una clara trajectoria ascendent, incorporant cada cop més propostes col·lectives i oferint lògicament un volum d’activitats i idees cada cop més important. Mostrant que de la mateixa manera que a nivell de base les entitats viuen els seus processos d’aprenentatge de com organitzar-se, com connectar amb la ciutadania, com materialitzar tots aquells impulsos que ens empenyen a sumar a una proposta de conjunt. Aquestes mateixes entitats es troben amb el repte d’aprendre a coordinar-se i col·laborar per dibuixar projectes que només tenen sentit si inclouen el màxim de perspectives i grups.

posterfscatgi14

Només en el camí de gestar una activitat d’aquest tipus ja es viu tota una experiència que justifica l’intent de dur-ho a terme i de consolidar una idea d’aquest caràcter. Conèixer gent activa i que participa d’àmbits en els quals pot ser no hi estem habituats, descobrir que tot i l’escàs suport econòmic generalitzat tenim i gaudim d’uns recursos abundants, aprendre diferents punts de vista i descorbir perspectives que fins avui pot ser no havien tingut lloc en el teu espai col·lectiu, etc. Fent gran la idea i el significat de Fòrum, reaprenent i reconsiderant la definició de Social, construint i introduint nous continguts en aquesta marc al que anomenem Girona.

Els reptes són clars: seguir aprenent a millorar aquesta transmissió, aquesta comunicació entre col·lectius, trencant així el sentiment de soledad que sovint es viu en les associacions. Aprendre a fer-ho per seguir teixint aquestes complicitats que ens permeten seguir aspirant a construir espais més grans tan en termes quantitatius com en qualitatius.  I per descomptat, millorar la nostra capacitat de connectar amb la societat, amb la gent. Descobrir com estimular l’interès en una activitat que creiem necessària i que, sense cap mena de dubte, amb la fòrmula adequada no podrà deixar indiferent a ningú. 

Seguirem trobant-nos, seguirem animant-nos i seguirem celebrant que som menys dels que voldríem però més dels que érem. I per sobre de tot, continuarem omplint de significat i sentit els mots que composen les nostres propostes. Fent créixer el Fòrum, incloent cada volta més espais Socials, redissenyant el que vol dir Girona. 

l’Optimista

Més que unes Jornades, Més que un Banc del Temps

Tot just ara farà un any de les darreres, i com no podia ser d’una altra manera ja tornen a arribar les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni. Aquest Dissabte 15 de Març el Centre Cívic de Can Ninetes i l’Espai Marfà es convertiran en la seu de la 3era Edició d’aquest esdeveniment que ja és molt més que una oportunitat per celebrar i fer difusió d’una proposta que no deixa de guanyar adeptes a Girona i arreu del país.

15m

I és que si bé és cert que aquestes Jornades són un dia on es pot gaudir d’un bon grapat d’activitats lúdiques i formatives programades per membres del Banc del Temps, i on podrem gaudir de la participació de grans comunicadors i difusors d’aquest àmbit com és per exemple Julio Gisbert (Vivir sin Empleo), sinó que aquest esdeveniment ha anat madurant fins a convertir-se en un acte difícil de calibrar.

La màgia d’aquesta celebració és justament la dificultat per valorar-ne la seva rellevància. Quan ens trobem davant els relats d’esdeveniments diversos sempre es sol mencionar el nombre de diners invertits, la quantitat d’ingressos que aquest genera per si sol i en els negocis del seu entorn, el nombre de persones que hi participen, etc. Les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni només generen grans volums d’intercanvis d’hores, posen en contacte bancs del temps d’arreu i apropen missatges i informacions que difereixen de la majoria de plantejaments que dominen el panorama econòmic.  Parlen de suport mutu, d’interdependència, de col·laboració, cooperació, del valor de demanar i reconèixer quines són les nostres mancances i quins els nostres mèrits. Traslladant el focus lluny dels indicadors econòmics i centrant-lo en el reconeixement d’una societat que necessita un canvi en el tipus de les relacions que la vertebren. I tot, des d’una lògica que deixa un impacte en la despesa en clau €uro realment mínima, especialment en comparació amb l’impacte que aquest esdeveniment té en la gent que s’hi apropa i en participa.

Sense cap mena de dubte, un any més, les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni seran un acte de reconeixement d’aquest Món que cada dia creix i no té una cobertura mediàtica equivalent. D’un espai on el valor de les relacions humanes i la implicació en els nostres barris i ciutats és massa elevat i complex com per intentar buscar-li un preu en qualsevol moneda.

Si voleu impregnar-vos d’aquesta força de transformació i celebració, no us ho podeu perdre.

l’Optimista