El secret està en la massa

Ajunta, apilona i amuntega. Centrifuga i desarrela. Crea espais densos, hiperconnectats en mitjans i profundament individualitzats en responsabilitats i hàbits de gestió i convivència, plenament centralitzats vers l’administració i els subministradors de recursos.

A foc lent? ni pensar-ho, ràpid, viu i intens, que l’immediatesa ho banyi tot, no fos cas que en un segon de distensió s’oxigenés de més alguna neurona, que alguna emoció prengués prou força per sobrepassar la repressió inconscient i per desgràcia intentéssim prendre decisions de manera conscient. I encara menys se’ns passés pel cap compartir aquesta consciència amb algú altre. Per què procurar satisfer allò que necessitem per ser quan podem consumir?

pbulla

Consumir models familiars o afectius, projectes laborals, de salut o alimentaris. Comprar sense valorar el seu cost social o ambiental ni la seva necessitat. Participar sense assumir ni un bri de responsabilitat vers el Món. Solidaritzar-nos sense empatitzar ni un sol instant amb qui reconeixem com a desfavorits, sense preocupar-nos uns moments per les motivacions d’aquesta realitat hostil.

Però això és la massa, aquest indret en el que tothom es refugia. Anònims, amb drets, i ni una sola necessitat reconeguda. Si vols alguna cosa lluita, enganya o esclavitzat – ven la teva força de treball- per aconseguir-la. La llei del més fort, hàbil o astut, del predomini dels interessos particulars per sobre dels col·lectius/universals. Aquest espai en el que vivim rebolcats i barrejats, encara que difícilment junts i en comú.

I és relligant i aglutinant aquesta massa la via que ens podria permetre viure, treballar i estimar responent a les nostres necessitats. És recuperant el temps per fer més lents els nostres compassos del dia a dia el que ens possibilitaria descobrir el nostre entorn més pròxim i les necessitats més bàsiques que no poden restar desateses. La massa convertida en comunitat, en persones que es reconeixen i s’integren.

No des de l’identificació fonamentada en trets i característiques semblants o iguals sinó des de la voluntat d’assolir un benestar comú que no pot deixar de banda a cap dels seus membres.

l’Optimista

Som persones

Fa escassament uns dies coneixíem l’aprovació d’una nova llei que pretén defensar el respecte pels col·lectius LGTB, recolzant aquest respecte en una sèrie de sancions i mesures per lluitar vers la discriminació que reben les persones amb determinades identitats sexuals. Sense cap intenció de menystenir la duresa d’aquesta realitat per tota aquella gent que es sent menyspreada per considerar-se diferent en aquest aspecte, resulta decepcionant veure com per enèssima vegada (ex: violència racial, gènere, política…) s’intenta resoldre amb lleis específiques i molt concretes problemes vinculats amb drets universals.

424775_376904089068502_330318839_n

El problema de la nostra societat és la incapacitat de gestionar una convivència on la diversitat és àmplia i en diferents aspectes. És diversa en orientacions sexuals, en creences religioses, idelogies, races, en edats, models familiars… i resulta clarament ineficient i ineficaç basar la promoció de la igualtat en anar classificant totes i cadascuna de les vessants en les que ens mostrem intolerants de manera col·lectiva. És més greu agredir i enaltir aquest fet a una dona que un home pel sol fet de ser-ho? Té algun sentit estructurar un marc legal que accentui la diferència i la etiquetació de la gent? Què passa amb totes aquelles orientacions sexuals que existeixin o puguin arribar que no tinguin aquest reconeixement?

No s’ha d’evitar per comoditat la identificació d’uns models humans i socials que són reconeguts com a millors i posar-los en dubte. Com no podem caure en la resposta fàcil i superficial de protegir cas per cas totes les modalitats de discriminació que existeixen. És imprescindible promoure i construir models de persones i societat que entenguin el valor del respecte i la llibertat de cadascuna d’aquestes. No hauria d’importar ni l’edat, ni la situació familiar, ni l’origen… Sigui quina sigui la nostra identitat mereixem tenir accés als recursos materials que ens permetin viure dignament al llarg de la nostra vida. Reconeguem que hi ha gent amb determinades característiques que pateix més la discrimació, però no té sentit fer-ho a la vegada que neguem aquest reconeixement a totes aquelles que no compleixen aquests trets distintius.

Protegim a les persones pel sol fet de ser-ho i el dret de totes a tenir una vida digna. Seguint la màxima personalista: que la persona sigui la mesura de totes les coses. Que tot allò que sorgeixi de la nostra acció tingui com a únic límit el respecte pels drets dels nostres iguals.

Alguns argüiran ràpidament sobre l’origen d’aquests recursos que haurien de mantenir-nos a tothom o per estendre aquesta cobertura. Sembla obvi que en tant que ningú hauria de patir pel seu sosteniment material, cap persona hauria de tenir el privilegi d’acaparar més del que podria gastar al llarg de la seva vida. 

l’Optimista