Llarga vida a la Sàtira!

Quan determinats personatges públics – ja sigui pel seu paper en l’àmbit de la cultura, l’espectacle, la política, etc.- decideixen carregar contra humoristes i mitjans satírics perquè es senten ofesos, es produeixen aquells moments de claretat en la que és més fàcil percebre la mediocritat del Món que es representa a través dels mitjans de comunicació generals o en les institucions.

Mentre la gent o la informació navega pel canal formal, el nivell de crítica o reflexió sobre els continguts o la manera en com es comunica sol ser bastant superficial. Només cal repassar la cruesa i la total falta d’empatia i mesura amb la que s’ha tractat l’accident aeri als Alps o la lleugeresa amb la que alguns telenotícies reprodueixen audiovisuals carregats de violència i sense cap mena de tractament informatiu que permeti justificar perquè la nostra sensibilitat s’ha de veure atacada d’aquesta manera.

descarga

Llavors, si en el pla formal, on se suposa que hi ha esforç per actuar dins uns codis i uns valors respectuosos i desitjables, es permet que es reprodueixi tot això sense crítica per part dels qui en participen excusant-se en el pretès interès informatiu i la llibertat d’expressió, com és que en el pla informal, de l’humor i de la sàtira les respostes dels protagonistes implicats són tan dures? descarga

És en aquestes escenes on es pot veure amb facilitat com ha perdut la qualitat informativa tot allò que se suposava que intentava tenir-la, i en canvi, en aquells àmbits on semblaven amagar-s’hi tan sols riures i ximpleries i acabem trobant informació clara i directa del Món en el que vivim. Des del sarcasme i la ironia és molt més còmode reflectir les pràctiques interessades o infantils de determinats polítics, la supèrbia d’esportistes o artistes, etc. És a través d’aquest vel on ens sentim segurs per despullar tot allò que en el pla formal ens provoca i ens desagrada. I segurament aquesta darrera connexió és la que ens resta per convertir aquest humor en alguna força transformadora. Comprendre que ens en riem perquè no ens atrevim a afrontar-ho en el nostre dia a dia, perquè no acceptem que aquella burla parla també de nosaltres, i que en el riure -sovint desmesurat- escapem de l’oportunitat de prendre’n la responsabilitat i canviar-ho.

Sigui com sigui, mentre arriba o no el moment d’emprar aquests somriures destensionadors per encarar el nostre dia a dia, val la pena seguir comptant en mitjans com el Benegre.cat i El Mundo Today per seguir sucumbint a les rialles que ens generen els nostres límits i prejudicis. Llarga vida a la sàtira! 

l’Optimista

Una mirada Pikara

En els darrers mesos, provinents de diversos àmbits, m’han anat caient als ulls diferents articles que no m’han deixat indiferent i que compartien un denominador comú: publicats a Pikara Magazine. Una revista digital que va camí de paperitzar-se, nascuda al 2010 al País Basc i que es presenta com a un mitjà que propone un periodismo de calidad, con perspectiva de género, protagonizado por personas e historias que rara vez aparecen en los medios. Tratamos todos los temas sociales y culturales que te interesan con un enfoque distinto: incisivo, inclusivo, comprometido, transgresor y disfrutón.”

logo_pikara

No cal més que passejar-se per algunes de les propostes que habiten per la web per començar a sentir aquelles veus que delaten com d’establertes estan determinades assumpcions que donen força a les discriminacions per raó de gènere, orientació sexual…  Només necessites resseguir alguns dels titulars perquè arribin aquelles preguntes: Però això què hi té a veure amb la discriminació de gènere? D’això parlen? que maleducades! Això que explica és normal, què es pensava que li passaria quan va dir-fer-reaccionar així? Tot un seguit de crítiques que no fan més que delatar algunes de les rigideses que acompanyen la nostra manera de percebre i entendre el Món en el que vivim, que evidencien les nostres dificultats a l’hora de conviure amb tot allò que no contemplem com a normal. 

Sense fixar-nos en la diversitat dels temes que s’aborden des de la perspectiva de gènere -algunes pensarien que hi ha temes que estan totalment deslligats d’aquesta-, obviant l’estil amb el que s’hi escriu que ens permet entrar en aquest espai -sovint hostil- d’una manera fresca i atractiva, inclòs passant per alt la valentia de llençar un mitjà que inverteixi en donar veu a tot aquest Món de silencis. Sense voler reconèixer tot això, ja valdria la pena que la Pikara seguís publicant-se. Només pel xoc que suposa llegir articles que naturalitzen parlar de sexe, cultura, religió, identitat… de manera inclusiva i transversal ja està més que justificada la seva existència, només pel fet de tenir un mitjà que s’atreveix a nombrar totes aquestes realitats que queden ocultes, tan sols per permetre’m a mi, veure com de difícil m’és escriure masturbación lesbofeminista ja resulta imprescindible tenir una publicació d’aquest ordre.

Des d’aquí una crida a l’atreviment i a permetre que la mirada Pikara es passegi per les vostres neurones. Algun que altre renec de disconformitat i disgust serà inevitable! 

l’Optimista

Podemos, catalanament obviat.

Així com en d’altres ocasions s’ha posat èmfasi en l’intensa cobertura que rep Podemos en els mitjans de comunicació de nivell estatal, un dia després d’una de les fites centrals en el procés de construcció d’aquesta nova força política, resulta xocant la manca d’atenció que rep aquest esdeveniment en els principals mitjans de comunicació d’àmbit català. 

Algú argumentarà ràpidament que no és un tema que atengui la realitat política d’una Catalunya immersa en aquest moment d’ebullició independentista, encara que justament és en aquest aspecte on la consolidació d’un fenomen com Podemos podria jugar un paper que canviés els posicionaments dels diversos actors catalans, així com de l’electorat. Per què Podemos podria canviar sensiblement el valor de les opcions unionistes? 

descarga

Un dels arguments sobre els que es fonamenta la major part de la maquinària propagandística del “Sí Sí” és que no hi ha opcions de treballar per un país més just en el marc de l’estat espanyol. Diagnosis fàcilment digerible gràcies a la falta visibilitat dels posicionaments d’IU, així com el procés d’immolació que viu el PSOE-PSC. Si Iniciativa – EUiA i el PSC no tinguessin més por que una pedregada a l’ascens del partit que lidera Pablo Iglesias, la seva millor base sobre la que fonamentar una posició netament diferenciada a la de CiU i que respondria a les seves sensibilitats socials i ideològiques, esdevindria la millor opció teixir vincles i manifestar de manera oberta l’ascens d’aquest moviment polític com a símptome del procés de canvi i transformació que pot estar vivint Espanya i en el que Catalunya hi podria tenir un reconeixement diferent.

Això, sense valorar el possible pes electoral que pot arribar a tenir PODEM a nivell Català.

Però més enllà de l’impacte que podria tenir aquesta força política enmig del procés polític que vivim, la constitució d’aquest partit hauria de merèixer per si sola una presència notable en els mitjans més enllà de les valoracions superficials sobre els seus líders i els seu rol. Quantes vegades sorgeixen forces polítiques noves amb un potencial electoral com el que rep Podemos a les enquestes? I d’aquestes, quantes els moviments protagonistes obren un procés de construcció basat en una participació que barreja el treball presencial amb l’expressió virtual? No és notícia un partit que ha registrat més de 100000 persones en un mes escàs -l’ANC en té uns 50000-? 

Llastimosament, davant d’esdveniments d’aquests tipus és on es pot arribar a percebre amb més claredat els excessos d’uns mitjans de comunicació, públics i privats, que semblen no voler veure més enllà de l’eix independentista. Que parlin després, de l’excepcionalitat de Catalunya com a país rigorós i objectiu.

l’Optimista

 

El periodisme també fa vacances?

Sempre resulta interessant deixar-se caure pels continguts de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Doncs és una bona eina per encarar des d’una òptica diferent i analítica la informació que ens va arribant a través dels diversos mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, tan important com el to i la direcció dels continguts que farceixen les veus mediàtiques és important no deixar  de banda quins són els escenaris que s’enfoquen així com les ombres que s’escapen de l’objectiu. 

images

En aquesta ocasió ens agafem a una entrada que ronda des de fa un parell de dies per la seva web en referència a una sel·lecció de notícies que tot i la seva potencial importància no han ocupat un espai proporcional en els sectors informatius.  A través de la notícia descobrim el concepte serp d’estiu, “notícies més aviat poc interessants però que s’allarguen en els dies per tal d’omplir pàgines o minuts d’emissió de forma recurrent i econòmica.” Així com som convidats a apropar-nos a una breu tria de 5 notícies que han viscut a l’ombra de moltes de les xafarderies i portades groguenques que han poblat els mitjans de comunicació al llarg de l’estiu.

Les reivindicacions i el conflicte que segueix portant cua a l’Hospital de Bellvitge, l’ocupació de la PAH Osona de l’oficina del BBVA a Manlleu, les propostes i l’articulació d’una alternativa al desgavell turístic a les Balears, la II Edumarxa i la desmemòria històrica al voltant de la participació de milicians de espanyols a la II Guerra Mundial són 5 exemples contundents sobre tot allò que resulta víctima d’un periodisme que es centra en la lluita per les audiències, així com per l’aparent incapacitat per construir discursos i relats independents i fonamentats sobre criteris més enllà de l’immediatesa.

Potser serà que l’estiu ha contagiat les redaccions dels principals mitjans de comunicació o potser és un exemple més de la crisis que viu un sector imprescindible per a salut d’una societat que aspiri a escollir de manera conscient en front dels diversos reptes que el dia a dia planteja. Mentre noves propostes informatives van prenent forma i col·locant les bases per a la seva construcció, no podem deixar de senyalar la necessitat de fiscalitzar i restar atents i crítics a tot allò que es projecta i relata sobre el Món. 

Toca aprofitar les energies renovades del Setembre per seguir atents a tot allò que no troba el seu lloc ens els diaris, ràdios i televisions. Ja fa massa temps que duren les vacances periodístiques. 

l’Optimista

 

Sang i Fetge.

Tot i que el meu baix consum televisiu m’impedeix parlar amb propietat del que és habitual a les pantalles de la caixa tonta i en alguns dels seus programes, cada vegada que l’encenc hi ha algun element que em sobte i em provoca un malestar contundent. Aquesta vegada, el que va aconseguir que m’indignés va ser l’extrema lleugeresa amb la que els telenotícies del diumenge passat al migdia imprimien sobre la pantalla els cadàvers i les persones víctimes dels atacs israelians, així com la normalitat -per mi forçada- amb les que es tracten temes relacionats amb els morts del vol de Malaysian Airlines abatut.

Fa no tants anys, s’obrien debats i intenses discussions sobre la adequació de distribuir videojocs i pel·lícules amb alts continguts violents. Es solia apel·lar a l’efecte naturalitzador de certs aspectes que normalitzaven relacions humanes contraposades als valors del respecte, la tolerància i la convivència. Avui ja no són ni ninots 3D. A plena llum del dia, sense respecte a l’horari on la mainada i la família poden estar davant la televisió i prenent només la “consideració” d’advertir de la cruesa de les imatges, els periodistes aboquen sense mesura ni filtre imatges que no aporten cap valor informatiu i que només serveixen per ferir la (poca)sensibilitat que ens quedi.

Encara que, personalment, ja no es tracte de l’edat dels televidents. De debò, aporta algun valor periodístic transmetre imatges on les despulles, la sang i desesperació humana inunden l’audiència? Entenc millor les motivacions de l’ofensiva Israeliana sobre Gaza? Puc comprendre millor les reivindicacions Palestines? Puc empatitzar més enllà de sentir el dolor i el sofriment extrem? Quin efecte té sobre nosaltres atendre un programa considerat seriós i útil  on es dedica la gran part del seu temps a mostrar-nos escenes que serien difícils d’incloure -fins i tot- en les obres de Tarantino.

Sovint es parla i s’analitza la sel·lecció dels continguts que els mitjans de comunicació difonen, així com les idees de fons i els interessos als que responen. Caldria no deixar de banda la manera amb la qual es reprodueixen aquestes notícies, doncs tan és important el què com el comNo hi ha cap argument que justifiqui que per voler informar-me -si és que a la televisió hi podem trobar informació- hagi d’exposar-me a que es vulneri el meu dret a no sentir-me ferit.

La violència explícita no sensibilitza, ofèn. Agredeix i dificulta que siguem capaços d’atendre la informació que ens arriba en les condicions adequades. Com l’alumne que es bloqueja davant la insistència agressiva del mestre i no aconsegueix respondre, el televident no pot jutjar cap fet de manera raonada. Només pot defensar-se -sigui infravalorant les imatges o intentant digerir les imatges- del que veu.

Necessitem un periodisme que ens relati i ens informi d’allò que creu oportú, per molt greu que sigui, sense agredir-nos. Convidant-nos a reflexionar i analitzar els diferents elements que acompanyen cada fet des d’un llenguatge multimèdia no-violent.

l’Optimista

El Drama Interreligiós.

Ahir m’arribava una notícia en la que es ressaltava el paper de la comunitat Sikh a l’hora de repartir menjar a les persones que s’acosten als seus temples, independentment del seu origen o pràctica religiosa. Des que fa uns anys vaig tenir notícia d’aquesta comunitat i d’aquesta pràctica de repartir menjar a tothom qui ho demana com a part del seu culte, són diverses les oportunitats que he tingut de contactar-hi i d’apreciar la voluntat amb la que aquestes persones es dediquen tenir cura dels qui els envolten.

Tot i així, el motiu d’aquestes línies no és construir un al·legat en favor d’aquesta pràctica religiosa, ni molt menys intentar fer una comparativa amb les altres creences que conviuen en el nostre país per veure quina és més altruista. El que si que pretén aquesta entrada és aprofitar aquesta notícia per remarcar la diversitat religiosa que habita avui en dia en els nostres pobles i ciutats, i com en la majoria dels casos, aquestes religions “al·lòctones” són capaces d’introduir-se en el nostre àmbit i desenvolupar-se sense produir tensions excessives ni generar conflictes més enllà dels propis d’un procés d’adaptació i coneixement mutu.

baixa

Llastimosament, una gran proporció dels espais informatius dedicats a les relacions interreligioses es centren bàsicament entorn de l’Islam. Especialment en el debat del vel i els intents dels practicants musulmans d’obrir nous centres de culte. Passant per alt que avui en dia hi ha un reguitzell difícilment quantificable de corrents cristianes i altres credos procedents d’arreu del Món que practiquen la seva fe, obren i mantenen els seus centres i espais, i a més contribueixen a fomentar valors socialment necessaris per a totes nosaltres.

L’increment de la diversitat dels nostres carrers, sovint ha estat relatat des de les pors i reticències davant la possibilitat de perdre allò que ens identifica i ens fa sentir al nostre país, a casa. La por al debilitament de la llengua, als canvis de certs hàbits i costums, inclòs d’alguns drets. El que poques vegades es narra en les cròniques d’aquesta diversitat que ja és realitat i que no té sentit rebutjar, és el reforç que aquestes noves comunitats aporten a valors com la solidaritat, el respecte i la convivència. L’esforç que moltes d’aquestes persones fan per no només adaptar-se a un nou país, sinó per aportar quelcom per millorar-lo.  

Segurament començaria a ser hora de deixar d’obsessionar-nos en definir què o qui és d’un lloc o d’un altre, i proposar-se adoptar aquelles pràctiques i hàbits que ens ajudarien a construir un Món millor, vinguin d’on vinguin. 

l’Optimista

#SentitCrític, frena i informat!

En ocasions anteriors hem dedicat les línies d’aquest espai d’opinió ha destacar el paper de certs mitjans de comunicació per la seva voluntat transformadora, tan en les formes com els continguts, així com per la seva predisposició a reciclar el periodisme com a eina d’empoderament ciutadana, posant llum sobre aquells silencis que les grans marques de la comunicació no han volgut/pogut  abordar.

Situant-nos en un context en el que les contradiccions entre els discursos d’unes preteses institucions democràtiques i la seva acció resulten cada vegada més contundents, en el que el relat al que ens tenen habituats els mitjans de comunicació principals és incapaç de mostrar un sol bri de diversitat o esperit crític més enllà de l’interès particular i en el que les presses per ser el primer en publicar alguna cosa, sigui o no certa, bloquegen qualsevol intent de crear un espai de reflexió sa, neix la campanya #SentitCrític.

images

#SentitCrític neix amb la voluntat de donar impuls al setmanari Crític, una publicació que prioritzarà “el periodisme de dades, el *fact checking* i l’anàlisi de l’activitat d’administracions i grans corporacions privades.” I ho farà, amb la voluntat de defugir aquest corrent informatiu basat en crear grans exclusives i espectacles informatius del no res, de manera compulsiva. Apostant “pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé. Volem defugir el fast food informatiu i el “periodisme de tuits”.

Com en tants altres espais de la nostra societat, els professionals de diversos àmbits estant donant pas a processos de construcció de noves eines i noves estructures a través de les quals poder desenvolupar els seus projectes fora d’un entramat que cada cop es mostra més rígid, i que davant de la incapacitat de reciclar-se i generar aquest canvi tan necessari socialment tendeix a accentuar els seus mals.

Els nous models broten, qui sap què els espera als vells. Mentrestant, nosaltres seguirem construint amb #SentitCrític.

l’Optimista