Menys clicks i més encaixades

“..les noves tecnologies afavoreixen la participació”. Aquesta era una de les conclusions del Regidor de Serveis Socials, Cooperació i Participació de l’Ajuntament de Girona després de conèixer els resultats definitius dels pressupostos participats d’enguany. Segons ell, que en quasi una setmana s’hagi obtingut els mateixos vots per via electrònica que l’any passat amb vot presencial n’és una proba clara.

Des de la darrera entrada en la que escrivia en relació a aquest tema ja vaig decidir no dedicar masses esforços a ficar el dit a les diferents llagues que aquests pressupostos tenen i posar-hi una mica d’esperit propositiu. Ara bé, no vull continuar sense remarcar:  L’increment de 1’12% de vots respecte l’any passat a què es deu? Vot electrònic? A que els dies de votació s’han més que duplicat? O al fet que aquest any s’ha incrementat la publicitat? Més comoditat pels que voten segur, però afirmar que afavoreixen la participació…

Però bé, com deiem, pedres a les butxaques i propostes fàcils, barates i que de fet, haurien de formar part del manual bàsic de relacions entre els responsables de les administracions i la ciutat. Escrivia fa uns mesos que les Assemblees de Barri deixaven un missatge molt clar: hi ha un sentiment generalitzat de desatenció vers les veïnes. Una desatenció manifestada clarament en frases com: “fa anys que demanem que arreglin…”, “es va dir que s’actuaria i…”, etc. I davant d’aquesta insatisfacció, la resposta de l’Ajuntament és posar a competir al veinat i obrir un canal de votació molt més còmode -pels qui es maneguen bé per internet- i també més distant.

article

Reconeixement, atenció, proximitat… la participació només pot sorgir des de la voluntat de transferir responsabilitats. I fer-ho com a estratègia per fomentar la col·laboració i la cooperació entre la ciutadania i entre aquesta i les institucions. Quan la ciutadania bramava en les sessions inicials dels pressupostos no ho feien demanant més facilitats de vot, ho feien exigint consideració, escolta per part dels regidors, sentir encara que sigui per uns breus instants que el lligam de la representativitat amb els polítics existeix.

Així que deixem-nos de vots electrònics i de paperets diversos. Si els que es pretén és que les persones participin i s’involucrin en un procés d’aquest tipus, el que es necessita és posar èmfasi en atendre què es reclama, quines són les necessitats i a partir d’aquestes formular canals en els que la ciutadania i l’administració puguin treballar colze a colze. Potser descobrim que el nivell de participació que demanen avui els ciutadans i ciutadanes de Girona no té res a veure amb l’assignació de partides pressupostàries sinó en el convenciment que de portes endins, a l’Ajuntament s’hi troben persones que els representen políticament i que tenen sensibilitat per quines són les seves necessitats.

És només des del contacte regular, de l’assentament de la comunicació entre l’administració i els veïns i veïnes que serà possible establir relacions on hi hagi lloc per la proposició de diversos àmbits, així com la ciutadania serà més sensible a l’hora de donar el seu consentiment explícit -el vot- quan el govern de la ciutat ho demani. Mentre aquest incentivi des de la distància mediàtica i sense mostrar un interès clar ver les demandes de la ciutat la resposta participativa serà baixa, ja sigui en els participats com engrossint l’abstenció en les eleccions municipals. Necessitem més trobades, més encaixades de mans, més converses cara a cara, més humanitat. No hi ha tecnologia que pugui substituir la confiança que genera aquesta contacte.

l’Optimista

I sense aire?

Quin és el nostre principal aliment? Quantes setmanes podries estar sense menjar? O quants dies podres aguantar sense ingerir algun líquid o aigua? I sense aire? Quin és el màxim de temps que podríem viure sense respirar?

pqa--04b

Només seguint aquestes preguntes podem prendre consciència de manera senzilla de quins són aquells elements prioritaris pel manteniment de la nostra activitat vital. No hi ha cap mena de dubte, l’aire n’és el recurs primordial. En els altres casos es podrien obrir debats sobre si es tracta de mesos, setmanes o dies, si líquids o sòlids. Pel que fa a la respiració tothom té clar que en qüestió de minuts tindríem poc a dir. I és per això que no només resulta un element essencial sinó que també pot esdevenir el motiu de moltes de les afeccions o malalties ques ens aborden si no el respirem en bones condicions.

Tot i la seva importància, els responsables de les nostres administracions públiques no estan adoptant els marcs legals que estableix la Unió Europea respecte la qualitat de l’aire ni semblen massa preocupades per les reiterades advertències o situacions d’alarma derivades dels excessos de contaminació a les grans ciutats com Barcelona o Madrid. Fruit d’aquesta inoperància política, un cop més, diverses entitats veïnals, socials i ambientals de tot el territori s’han agrupat per intentar donar sortida a la necessitat d’organitzar i coordinar accions i estratègies que permetin incidir en l’assoliment del nostre dret a respirar un aire net.

La Plataforma per la Qualitat de l’Aire es va presentar el passat febrer amb aquest manifest.

Esperem que aquells qui ja fa anys que haurien d’haver près el compromís de vetllar per unes condicions de vida saludables, aquells que haurien d’haver incorporat a les seves planificacions i estratègies de creixement altres indicadors més enllà dels econòmics, facin el que els pertoca i que les entitats ciutadanes no s’hagin de dedicar a la fiscalització de temes tan essencials. Mentrestant, agrair comptar-se en un país amb la vitalitat associativa de la que gaudim.

l’Optimista

Què és una Assemblea de Barri?

Dimecres 11 de febrer, 20:30. El local de l’Associació de Veïns de l’Eixample està ple. Vora una quarantena de persones esperen l’arribada dels representants de l’Ajuntament -Regidor de barri + Hisenda- per donar el tret de sortida a aquesta fase dels pressupostos participats, la finalitat dels quals és decidir l’objecte d’inversió d’uns 50000€ al barri.

Que l’estratègia de difusió de l’Ajuntament té un impacte molt estret i limitat ho demostra la poca diversitat de públic que va assistir a l’assemblea: Dones, majors de 50 anys. Per exposar dos denominadors comuns aparents. Encara que el resultat de l’impacte de la publicitat d’aquest procés queda en un segon pla després de veure en viu i en directe el que ha suposat aquesta primera assemblea de barri.

article

L’assemblea convertida en audiència. Lluny d’esdevenir una reunió per debatre propostes, una gran part del temps va quedar enfocat als reclams de veïns i veïnes que no volien deixar passar l’oportunitat de tenir el regidor del barri a prop. Que els ciutadans intentin fiscalitzar als polítics és un acte de salut democràtica, que aquests ho facin per enèsima vegada en espais que no estan fixats per a aquesta funció i als quals s’hi aboquen perquè acumulen anys de reclamacions sense resposta, suposa tot el contrari. I el que resulta encara més preocupant, que els polítics en qüestió siguin capaços de viure amb naturalitat i quasi-condescendència el fet d’escoltar, una vegada més, determinats precs.

L’Associació de Veïns sola ante el peligro. Com si la pròpia exigència quotidiana no fora suficient, les associacions de veïns es veuen amb la necessitat de fer un esforç extra per tal d’assumir el paper protagonista que els hi confereix el procés dels pressupostos participats. I val a dir, que cal reconèixer com aquestes són capaces de donar resposta a aquesta exigència i donar forma a propostes que tinguin un sentit i un benefici comú pel barri. Per elles però, les assemblees de barri poden esdevenir autèntics paranys preparats, conscientment o no, pels dissenyadors d’aquest procés.

Sumeu una vintena de persones amb 4-5 demandes molt concretes que han anat creixent en grau d’insatisfacció pel simple fet que han estat desateses per l’Ajuntament, afegiu la proposta de l’Associació de Veïns, que en principi, i juntament amb les altres entitats registrades al barri, és qui té dret a vot. I finalment, hi afegiu uns regidors que obviant quin és l’objecte de la reunió es dediquen a apagar focs davant de cada reclam. Resultat: un espai que hauria de servir per establir un diàleg entre les diferents propostes, la ciutadania i les entitats del barri acaba convertint-se en un estira i arronsa entre el veïnat i els regidors.

Recentment ja he escrit sobre el que, personalment crec, faria de la nostra ciutat un espai més participatiu i democràtic. I les Assemblees de Barri són un bon exemple per posar èmfasi en la Cullerada 2: Atenció real a les entitats i la ciutadania. Respecte a la ciutadania que fa l’esforç d’exigir el seu dret a un carrer ben pavimentat i respecte a l’Associació de Veïns qui reglamentàriament es troba en el centre d’aquests pressupostos participats però que degut a l’estructura del procés són col·locades a la corda fluixa, exposades a les demandes del veïnat i desateses per uns regidors que es preocupen de tot menys de tenir cura d’allò que hauria de ser una Assemblea de Barri.

l’Optimista

3 Cullerades. Quan Girona vulgui ser participativa (IV)

Camí de la tercera edició dels pressupostos participats als barris de la ciutat de Girona, i després de comprovar, any (I) rere any (II), que de participatius en tenen ben poc i que l’única variable que saben modificar són els dies de votació i la quantitat pressupostada, aquest cop he decidit no seguir ventilant el malestar que em genera aquest acte d’hipocresia política. Aquest cop he decidit proposar-los 3 consells bàsics per convertir la gestió de la ciutat més pròxima a la ciutadania. I de franc, no cal que es gastin ni 1M d’€uros. 

article

Cullerada 1: Transparència. Girona ocupa el 92è lloc – de 110 ciutats- del rànquing de transparència fet per Transparency International España. Crec que no calen masses raons per entendre el valor de la transparència en l’administració municipal a l’hora de fomentar la participació ciutadana. Les dificultats per conèixer i confiar en el que s’esdevé a l’interior del consistori només generen distanciament i recels vers l’activitat de l’Ajuntament. Perdoneu, algú ha dit Santos Torroella?

Cullerada 2: Atenció real a les entitats i a la ciutadania. La sensació de desatenció i menysteniment que diverses associacions de veïns  porten vivint, des de Mas Ramada a Sant Narcís -per posar dos exemples ràpids i coneguts- , per part de l’Ajuntament no afavoreix cap mena de percepció de reconeixement i de valoració de la tasca que duen a terme alguns col·lectius ciutadans a Girona. Ja poden anar assignant partides de milers d’€uros a càrrec d’associacions de veïns si el dia a dia és el de la indiferència.

Cullerada 3: Girona, quina Girona? És difícil saber quin és el projecte de ciutat que sostenen els representants municipals. La política local es construeix declaració a declaració, festival a festival, sense una idea definida del que es vol aconseguir. Pisos buits, solars abandonats, venda de patrimoni públic per grans superfícies… els anys passen i només sabem que el govern de la ciutat té intenció de fer, que confia en el sector turístic i que gaudeix molt de la celebració de festivals culturals a la ciutat. Seria bo que algú, a 4 dies d’acabar la legislatura, ens expliqués quin és el projecte per donar forma als traus urbanístics enmig de barris com Sant Pau, Can Gibert – Santa Eugènia o Pla de Domeny, quin és el pla de mobilitat més enllà d’obrir estacions de girocleta. Qualsevol diria que l’Ajuntament no té gaire més projecte que passar el dia a dia, i qui dia passa any empeny.

Amb poc més que això no caldria disfressar-se de polítics progres i amants de les noves formes de governar per fer avançar la ciutat cap a un espai més participatiu i democràtic.

l’Optimista

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot.

Pas a pas, debat a debat.  Tota aquesta xarxa que avui es situa sota el paraigües del que molts anomenem l’Economia Solidària ha viscut amb l’oposició constant d’aquelles veus sense imaginació que negaven les seves possibilitats: Tenir en compte el medi ambient només augmenta les despeses de producció, treure els diners de la Caixa?, és normal que se’n vagin a produir a la Xina… I així anar sumant i acumulant dubtes, aglutinant excuses per evitar prendre un grau de responsabilitat més alt sobre les nostres opcions de consum i els seus efectes. 

Exemple a exemple, som molts i seguim creixent. En front de tot aquest esceptiscisme els fets han passat per sobre de tot interrogant. Només cal mencionar “economia solidària” ” economia del bé comú” o qualsevol altra barreja similar de mots i descobrireu que el catàleg de projectes i iniciatives que inunden el nostre territori és més que significatiu. Un cop més però, sempre hi ha un però extra, una raó plus per evitar prendre un rol més actiu: i com les trobo? és més còmode deixar-se portar per la publicitat i les cadenes de consum convencionals. 

logoweb

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot. Una nova resposta -segur que no serà la darrera-, una nova proposta per seguir posant sobre la taula que recolzar una producció i un comerç amb valors i preocupats per alguna cosa més que el lucre és més que una possibilitat. Pam a Pam és molt més que un mapa de recursos vinculats amb l’economia solidària. És un esforç de treball col·laboratiu d’enxarxar colze a colze tots els petits i grans esforços que es reprodueixen a casa nostra. És una eina per progressar, per millorar les nostres iniciatives, per conèixer tot un nou esquema de criteris i qüestions que val la pena tenir en compte per construir una societat millor des de l’economia. Pam a Pam permet al consumidor descobrir de manera ràpida i efectiva les opcions de les que disposa, així com facilita als agents econòmics una eina per avaluar la seva feina i saber què pot millorar, a la vegada que roman en contacte amb tota aquella gent que intenta proposar un model de negoci sensible a alguna cosa més que els diners.

Entra i descobreix quins són aquests punts que comencen a teixir xarxes econòmiques més justes i responsables. Si en trobes a faltar alguna no dubtis en col·laborar-hi i aportar-hi noves localitzacions.

l’Optimista

L’anarquisme forçós

Els informatius i els diferents mitjans de comunicació d’ahir i avui són un clar exemple de la vinculació habitual entre l’anarquisme i l’acció violenta. De fet, per molts de nosaltres, escoltar aquest mot ens porta ràpidament a una associació d’imatges o idees clarament vinculades al negre, l’individualisme, la clandestinitat -cares tapades i caputxes-, la lluita, la violència, etc.

Resulta interessant observar com parlen d’anarquisme només quan es refereixen a aquests tipus d’accions que expressen el rebuig obert, frontal i violent a les estructures jeràquiques  i repressores de l’Estat -policia- o altres agents dominants -entitats bancàries-. I quan aquestes accions les duen a terme determinades persones que habiten espais molts concrets de les ciutats, doncs difícilment parlen d’anarquisme quan hi ha enfrontaments entre algunes comunitats gitanes i la policia o quan els agricultors d’alguns països s’organitzen per boicotejar el trànsit de determinades mercaderies o determinats establiments comercials.

Per altra banda, aquest mot que es fonamenta en un rebuig total a la jerarquia i es construeix a través d’una indefinició absoluta del seu modus operandi no apareix en cap altra de les notícies que surfegen en el nostre dia a dia i que estan clarament associades a aquesta ideologia que senyala a les estructures de poder vertical com a causant dels mals humans i en una fe absoluta en les capacitats de les dones i homes que es desenvolupen en llibertat.

600px-Anarchy-symbol.svg

Parlen d’anarquia quan es refereixen a aquelles pràctiques i formes de vida dutes a terme per determinades persones en certs espais de manera voluntària, però eviten relacionar les idees d’aquesta amb tota aquella gent que es veu obligada a viure fora de l’estat i les seves institucions per exclusió. De tota aquella gent que es veu obligada a punxar els serveis bàsics i ocupar llars per falta de diners i habitatge. D’aquelles persones que per la seva condició de gènere, nacionalitat o edat no compten amb l’empar de l’estat i es veuen forçades a viure sense el seu recolzament. Quan és el propi estat el que et rebutja passes a ser només un pobre o una víctima. Està clar que tampoc podem dir que aquesta gent sigui anarquista en tant que no s’hi reconeguin. Encara que a la pràctica, per sobreviure es veuen obligats a posar en pràctica moltes de les nocions que envolten aquesta idea: des de comptar només amb si mateixes per tirar endavant, fins a prendre consciència que és des del recolzament amb d’altres persones i la cooperació que podran sostenir-se. O per exemple, el qüestionament vivencial i obligatori de la propietat privada i de la llei. Què és de qui quan no tens mecanismes per accedir/comprar/apropiar-te de res? Quina legitimitat tenen unes normes que em forcen a viure així?

Per altra banda, tampoc es menciona l’anarquisme ni es relaciona amb aquest concepte cap de les xarxes de suport mutu, intercanvi i monedes socials que avui en dia s’estenen al llarg del territori per intentar recuperar espais on les relacions humanes i de bens i serveis no estiguin regides pels diners sinó per altres institucions: Ecoxarxes, Bancs dels Temps, Comuns urbans, Mercats d’intercanvis, Botigues gratis,etc.

Al final resultarà, que l’anarquisme impregna molts més espais de la nostra vida quotidiana del que ens imaginem. Lluny de les caputxes, els còctels explosius i les barricades. 

l’Optimista

El secret està en la massa

Ajunta, apilona i amuntega. Centrifuga i desarrela. Crea espais densos, hiperconnectats en mitjans i profundament individualitzats en responsabilitats i hàbits de gestió i convivència, plenament centralitzats vers l’administració i els subministradors de recursos.

A foc lent? ni pensar-ho, ràpid, viu i intens, que l’immediatesa ho banyi tot, no fos cas que en un segon de distensió s’oxigenés de més alguna neurona, que alguna emoció prengués prou força per sobrepassar la repressió inconscient i per desgràcia intentéssim prendre decisions de manera conscient. I encara menys se’ns passés pel cap compartir aquesta consciència amb algú altre. Per què procurar satisfer allò que necessitem per ser quan podem consumir?

pbulla

Consumir models familiars o afectius, projectes laborals, de salut o alimentaris. Comprar sense valorar el seu cost social o ambiental ni la seva necessitat. Participar sense assumir ni un bri de responsabilitat vers el Món. Solidaritzar-nos sense empatitzar ni un sol instant amb qui reconeixem com a desfavorits, sense preocupar-nos uns moments per les motivacions d’aquesta realitat hostil.

Però això és la massa, aquest indret en el que tothom es refugia. Anònims, amb drets, i ni una sola necessitat reconeguda. Si vols alguna cosa lluita, enganya o esclavitzat – ven la teva força de treball- per aconseguir-la. La llei del més fort, hàbil o astut, del predomini dels interessos particulars per sobre dels col·lectius/universals. Aquest espai en el que vivim rebolcats i barrejats, encara que difícilment junts i en comú.

I és relligant i aglutinant aquesta massa la via que ens podria permetre viure, treballar i estimar responent a les nostres necessitats. És recuperant el temps per fer més lents els nostres compassos del dia a dia el que ens possibilitaria descobrir el nostre entorn més pròxim i les necessitats més bàsiques que no poden restar desateses. La massa convertida en comunitat, en persones que es reconeixen i s’integren.

No des de l’identificació fonamentada en trets i característiques semblants o iguals sinó des de la voluntat d’assolir un benestar comú que no pot deixar de banda a cap dels seus membres.

l’Optimista

YesInMyBackYard!

No som pocs els que alguna vegada hem escoltat o sentit a parlar del concepte NIMBY, fent referència als moviments o conductes de persones que tot i no tenir res en contra de determinada activitat s’oposen frontalment a aquesta pel fet que s’hagi de dur a terme a la vora d’on viuen -barri, ciutat, etc -. Així doncs ens trobem davant un tipus de conducta clarament reaccionària i que no té un fonament crític o elaborat en les seva oposició, sinó que, com brama l’adolescent incapaç d’escapar del seu ego: Ja ho sé que s’ha de fer, però jo/aquí NO! Sense més ni amb intenció de reflexió alguna.

En la mateixa línia però en sentit contrari he topat amb aquesta fantàstica versió propositiva d’aquest fenomen: el YIMBY, Yes In My Back Yard. Per què esperar a que tot allò que creiem o opinem és indesitjable en el nostre entorn arribi? Per què no buscar aquelles propostes que sí que ens animen i ens permeten construir un carrer que s’adeqüi al que ens fa sentir còmodes i bé? 

Us recomano que li dediqueu un parell de minuts al video que us adjunto i que posa alguns exemples de la diversitat d’iniciatives que aquest tipus de conducta vers la nostra ciutat i poble es poden materialitzar. En aquest cas lligades a l’impuls de frenar el clar distanciament entre tothom qui habita als entorns urbans i la producció d’aliments. 

Si us ha entusiasmat no deixeu de vistar moviments YIMBY de la nostra ciutat com la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

l’Optimista

Consulta o Consulta.

Han estat necessaris mesos i anys per omplir de valor i poder una paraula que, a priori, no hauria de generar massa por: consulta. A mesura que s’han sumat manifestacions massives  i en tant que les diverses forces polítiques i ciutadanes que centralitzen el moviment independentista se l’han fet seva i l’han anat nodrint, el concepte ha anat guanyant vigor. Per si sola, una consulta no convida a res més que expressar opinions sense la pressió ni la tensió d’haver d’acceptar-les o executar-les. Encara que en boca dels relats i les narracions dels darrers temps s’ha transformat en una espècie d’arma definitiva, en un instrument implacable per materialitzar els designis de la població en l’àmbit polític.

vot

Avui la consulta ha tornat al seu punt d’origen, al valor més literal i estricte que les línies del diccionari poden descriure. “Locals, urnes i paperetes” ventava el President de la Generalitat mentre intentava defensar que, d’alguna manera, seguirien reconeixent el sentir de la ciutadania, com si mai s’hagués promès altra cosa que això: “locals, urnes i paperetes”. I si ens posem a estirar de definicions, potser és cert que al final una consulta no és res més que organitzar un mecanisme perquè el conjunt de la població pugui expressar la seva opinió respecte un tema. Però si avui una part important del país es sent decepcionat és justament perquè ja fa temps que es va superar el valor que l’acadèmia de la llengua havia dotat a aquesta paraula. 

El que més m’impressiona d’aquesta reconfiguració i revalorització de la consulta és com, estèticament, ha estat rebaixada de rang a través d’expressions com “procés participatiu”. Tic, que no deixa de mostrar un cop més com aquest terme havia esdevingut molt més que una pregunta, que unes urnes i que qualsevol papereta. Com si fins ara no haguéssim estat plantejant exactament això: un procés participatiu -potser justament és això, que per alguns només érem immersos en una estratègia de propaganda-. No portem anys inundats d’informació, d’articulació de moviments ciutadans, de gestació de mecanismes institucionals per reconèixer la seva capacitat de mobilitzar-se? Què ha estat fins ara sinó?

Finalment, el que hauríem de grabar a foc en les nostres memòries és la disposició de la Generalitat a empènyer Ajuntaments i ciutadans a donar la seva opinió respecte un afer determinat. Ara que ja tenen quantificats quants voluntaris són necessaris i tenen una idea de quina estructura logística és necessària per dur a terme un procediment d’aquest tipus, que no se n’estiguin! Que no deixin de convocar-nos i consultar-nos per tot allò que ens afecta de manera transcendental. Si som madurs per escollir la nostra nacionalitat també ho volem ser per decidir quin model de país volem. Ara i quan siguem independents. No sigui que en el trànsit d’un estat a l’altre ens quedem sense territori, salut o habitatge.

l’Optimista

Aprendre a Construir.

El pròxim dissabte 11 d’octubre el Centre Cívic Ter acollirà la II Trobada d’Unitat Popular de Girona i Salt (TUP) . Des de les 09:30 fins a les 14:00 s’obriran diversos grups de debat entorn de 6 eixos temàtics, on es partirà d’un primer moment de diagnòstic de la ciutat en relació a cada eix per acabar deixant lloc a un espai de proposició i concreció de mesures i plantejaments per transformar aquesta escena.

La TUP és el moment de fer públic el treball que desenes de persones porten materialitzant des de fa setmanes, és l’oportunitat de socialitzar la informació i els continguts que s’han anat recollint entorn del nostre municipi, és l’exercici de fer transparent i visible el procés de reflexió i projecció d’un model de ciutat que no ens complau i que volem canviar i més enllà de tot plegat, cal destacar que és una eina més de les que pas a pas intenta dibuixar Capgirem Girona.

Eines que per sobre de q10494757_323645064482769_2061358064083020379_nualsevol interès electoral o partidista permetin que tothom qui senti interès i inquietud per trobar una plataforma des de la que treballar per un model de municipi diferent s’hi senti acollit. Es senti rebut en un espai on tothom treballa des de les seves motivacions i interessos, i no des de l’afany de representar i defensar un col·lectiu o moviment determinat. Ciutadans disposats a compartir i a entreteixir la seva voluntat de superar una Girona que no satisfà allò que esperem del nostre poder local.

Sabem que no és el primer intent de forjar una estructura que ens permeti articular la diversitat de tota aquella gent que treballa per transformar els diferents àmbits de la ciutat i no han estat poques les vegades en les que han quedat pal·leses les mancances per esdevenir efectius en aquesta tasca. Així que per sobre dels resultats i les valoracions que en sorgeixin d’aquesta TUP i dels primers mesos de Capgirem Girona, el que resulta inequívoc és que s’obre un procés en el que la més gran de les pretensions és aprendre a donar forma a un escenari en el que tothom hi pugui jugar el seu rol. Un escenari en el que la paraula Unitat tingui algun valor més enllà de l’estètic. 

l’Optimista