El periodisme també fa vacances?

Sempre resulta interessant deixar-se caure pels continguts de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Doncs és una bona eina per encarar des d’una òptica diferent i analítica la informació que ens va arribant a través dels diversos mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, tan important com el to i la direcció dels continguts que farceixen les veus mediàtiques és important no deixar  de banda quins són els escenaris que s’enfoquen així com les ombres que s’escapen de l’objectiu. 

images

En aquesta ocasió ens agafem a una entrada que ronda des de fa un parell de dies per la seva web en referència a una sel·lecció de notícies que tot i la seva potencial importància no han ocupat un espai proporcional en els sectors informatius.  A través de la notícia descobrim el concepte serp d’estiu, “notícies més aviat poc interessants però que s’allarguen en els dies per tal d’omplir pàgines o minuts d’emissió de forma recurrent i econòmica.” Així com som convidats a apropar-nos a una breu tria de 5 notícies que han viscut a l’ombra de moltes de les xafarderies i portades groguenques que han poblat els mitjans de comunicació al llarg de l’estiu.

Les reivindicacions i el conflicte que segueix portant cua a l’Hospital de Bellvitge, l’ocupació de la PAH Osona de l’oficina del BBVA a Manlleu, les propostes i l’articulació d’una alternativa al desgavell turístic a les Balears, la II Edumarxa i la desmemòria històrica al voltant de la participació de milicians de espanyols a la II Guerra Mundial són 5 exemples contundents sobre tot allò que resulta víctima d’un periodisme que es centra en la lluita per les audiències, així com per l’aparent incapacitat per construir discursos i relats independents i fonamentats sobre criteris més enllà de l’immediatesa.

Potser serà que l’estiu ha contagiat les redaccions dels principals mitjans de comunicació o potser és un exemple més de la crisis que viu un sector imprescindible per a salut d’una societat que aspiri a escollir de manera conscient en front dels diversos reptes que el dia a dia planteja. Mentre noves propostes informatives van prenent forma i col·locant les bases per a la seva construcció, no podem deixar de senyalar la necessitat de fiscalitzar i restar atents i crítics a tot allò que es projecta i relata sobre el Món. 

Toca aprofitar les energies renovades del Setembre per seguir atents a tot allò que no troba el seu lloc ens els diaris, ràdios i televisions. Ja fa massa temps que duren les vacances periodístiques. 

l’Optimista

 

l’Adéu de l’Ada Colau

Ahir descobria que Ada Colau deixava de ser la portaveu estatal de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Personalment, no tinc cap dubte que ha estat una de les figures cabdals en el procés d’explicar i comunicar les fonts de les que bevien aquelles veus, que durant anys bramaven sobre l’èxit d’un model polític i econòmic fonamentat en l’opacitat i en les complicitats d’uns dirigents dels diferents àmbits públics i privats per obtenir grans beneficis lluny de l’interès comú.

Més enllà de difondre el missatge que brotava del moviment de la PAH, l’Ada Colau ha aconseguit connectar amb el sentir col·lectiu d’una societat que observava com la realitat es deformava i cap veu oficial era capaç de resoldre la necessitat informativa. I fer-ho defugint, crec, gran part sinó totes les oportunitats que ha tingut de deixar-se anar i aprofitar el megàfon mediàtic per allunyar-se de l’estricte acord de la base de la Plataforma.

adacolau

Com a seguidor i simpatitzant en la distància d’aquesta iniciativa no deixa de generar-me certs dubtes el fet de perdre una veu i un carisma com el d’ella. Encara que justament accions com la de cedir aquest càrrec la fan més mereixedora del meu reconeixement. Probablement s’obrirà un procés especulatiu sobre les raons d’aquest canvi de rols, els xafardeigs habituals i les travesses sobre quina serà la força política a través de la qual voldrà seguir exercint les seves dots i lucrar-se.

El canvi de rols demostra la maduresa i la coherència d’un relat que pretén transformar la realitat des de l’empoderament col·lectiu i l’acció cooperativa. Un relat que es diluiria enmig d’una proposta que no deixés de repetir les característiques d’uns models i uns lideratges que han desencadenat molts del mals del sistema polític, social i econòmic actual. Un moviment consolidat entorn d’una figura carismàtica i amb bones dots comunicatives, a mercè de la seva capacitat persuasiva o operativa dins l’estructura, no podria sostenir al llarg del temps el suport i l’efectivitat que la PAH està assolint.

Un cop més, felicitats Ada i felicitats a la PAH per seguir construint aquest model d’organització i acció en la nostra societat. El temps col·locarà al seu lloc els que encara creuen que aquesta proposta es basa en un lideratge monolític d’uns pocs i no en la força d’una base crítica i conscient del seu poder en tant que actua de manera conjunta i coordinada.

l’Optimista

La Nova Legitimitat de les Lluites Socials de Sempre

L’escena reivindicativa a nivell de l’Estat Espanyol està arribant a uns nivells d’agitació i mobilització que no haurien de deixar indiferents a les institucions polítiques i representatives: Cadenes humanes multitudinàries, assemblees amb centenars de persones ocupant els espais públics de ciutats arreu de Catalunya debatent sobre l’estat del país i les possibles alternatives, explosions de solidaritat barrant el pas a jutges i policies arreu d’Espanya defensant el dret a l’habitatge, creacions d’espais lliures – Aske Gunea on defensar pacíficament la llibertat dels qui s’impliquen més directament en les lluites polítiques i socials del País Basc, i així un llarg etcètera.

És possible que ens trobem davant nous temes sota els quals el gruix de la població creu necessari mobilitzar-se i prendre-hi part? És una novetat la lluita de l’autodeterminació dels pobles i el nacionalisme? Resulta pionera la ocupació d’edificis buits i espais en desús?

pah

En la majoria dels casos i a nivell genèric, doncs segurament sí que trobaríem alguns elements que distingirien la situació actual d’aquestes temes vers el seu estat fa unes dècades, es tracta de lluites que a través de diversos col·lectius i eines de reivindicació porten “al carrer” un llarg temps.

Què ha succeït per arribar a aquest punt on ja no siguin encrestats embolcallats en cuir i punxes els que posin en dubte la propietat privada? O per arribar al plantejament de la reforma de l’Estat sense passar ni per les minories a l’estil bolxevic ni per la lluita parlamentària? I ja no diem de la lluita nacional, lluny ja de la resposta armada, i cada cop més afermada en el joc de lobbies, de la vigilància i la pressió dels polítics.

En diferents graus d’intensitat, en els diferents temes ha pres un rol determinant la necessitat d’esdevenir un procés col·lectiu que per damunt de tot treballi per aglutinar al màxim de persones. Que no es conformi en generar una elit militant superideologitzada, que intenti estendre els seus llaços i capacitats arreu, que ens faci a tots part activa i a tots beneficiaris del seus resultats. Especialment en els casos de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i del Procés Constituent es percep la voluntat imperiosa d’articular una xarxa que treballi de manera descentralitzada  en aquest sentit. Donant eines i capacitat a tots els qui sentin i visquin la necessitat de prendre part en la transformació.

En el cas del moviment independentista català, tot i la formació de l’ANC, segueix tractant-se d’una estructura bastant vertical i dedicada especialment al manteniment de la pressió sobre l’agenda política parlamentària més que de dotar a la ciutadania d’eines més autònomes. Així com en l’evolució de la lluita en el panorama basc, trobem per un costat la força parlamentària exercida per Amaiur i Bildu, a la vegada que des de la base no s’abandona la lluita pacífica en un pla més massiu (molt recomanable veure les imatges dels diversos Aske Gunea) i que sigui capaç de generar simpaties més enllà dels “peròs” provocats per la lluita violenta. 

 En molts sentits les lluites segueixen repetint els tòpics i les proclames de temps anteriors. El que sí que podem constatar amb certa facilitat és l’esforç que els diferents grups i col·lectius duen a terme per esdevenir en contingut i forma un agent de transformació. Que les idees i les raons no són suficients per justificar una acció o un esdeveniment, sinó que en la mateixa manera defensar-les i de dibuixar el nou camí a seguir s’ha d’exercir seguint unes pautes que legitimin l’objectiu.

Sense cap mena de dubte aquest és un dels grans èxits dels moviment socials que empenyen amb força avui en dia, la seva capacitat d’augmentar i incloure la seva base i el suport que reben en el sol fet d’existir. Perquè existint no deixen de construir un nou espai de convivència. A cada assemblea, a cada manifestació, a cada enfrontament amb l’autoritat, són les estructures i institucions de l’Estat les que queden en ridícul. Són elles que les perden legitimitat aplicant un marc legal que ja no respon al sentir generalitzat de la societat. 

Seguint aquest camí, no ens calen ni tribunals europeus ni suports internacionals, la força de la ciutadania serà suficient per aixecar el Món que volem.  

Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo. Salvador Espriu 

  l’Optimista

Crònica d’una Resistència Anunciada

Des que fa unes setmanes s’anuncià l’ordre de desallotjament del Bloc de Salt de l’Obra Social de la PAH de Girona i Salt, la xarxa de suport d’aquest moviment no ha deixat d’activar tots i cadascuns dels seus nuclis.

A mesura que han anat sorgint nous reptes i entrebancs, i tot i l’escassa difusió mediàtica que rep la seva activitat tenint en compte el volum que representa arreu de l’estat i el reconeixement europeu que ha rebut a la seva tasca, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca s’ha erigit com a referent de la desobediència civil i la resistència a un marc legal que no deixa d’augmentar el nivell de vulnerabilitat dels seus ciutadans. 

pah

Tot i així, un cop més, la PAH torna a demostrar que no són un grupuscle minoritari, una elit hipermobilitzada. Lluny dels focus i les emissores han desenvolupat una extensa xarxa de complicitats i suports: partits polítics, entitats, particulars, artistes i un llarg etcètera que no deixa lloc al dubte sobre la seva diversitat i el ple suport que rep.

La convocatòria de resistència al Bloc de Salt ha estat acollida, entre d’altres, pels Bombers de la Generalitat i per una sèrie de músics (Feliu Ventura, Gossos, Amparo Sánchez, Lágrimas de Sangre) que avui a partir de les 18:00 amenitzaran i ajudaran a congregar el màxim de gent possible per un parell de dies de suport i lluita.

La tensió i el nerviosisme segur que es palparà als voltants i l’interior d’aquest embrió de la lluita pels drets civils. El que ningú dubte és que la moneda ja ha estat llençada i que la sort ha caigut del costat verd. 

Sí, podem!

l’Optimista

Les Meves 10

Des de la darrera primavera, particulars i diferents entitats – col·lectius com l’Ateneu Naturalista, el Bloc de la PAH i l’Horta dels Químics es reuneixen regularment per tal de fomentar i donar impuls a la transformació de l’espai urbà a través de l’aprofitament de diversos espais. Espais que ja sigui per abandonament del seu propietari o l’Ajuntament, o perquè aquest últim només li ha donat un valor decoratiu/paisatgístic creiem que han de ser reivindicats com a espais útils per a la pràctica de l’horticultura.

Una de les eines que es vol elaborar per tal de donar lloc al debat i a la construcció d’aquest nou marc urbà a Girona és la d’un decàleg de motivacions i raons per les quals donar aquest pas i implicar-se (o evitar fer-ho) en el procés de reciclatge de la ciutat. Així doncs, aquí teniu les meves 10:

1. Què és un hort? Cal reprendre el contacte amb el que mengem. L’allunyament de les famílies del que és la vida agrícola, fruit de la falta de reconeixement (material i social) de la feina rural, ens ha deixat persones inconscients sobre el que consumeixen. L’hort urbà podria ser el primer contacte cap a aquesta realitat oblidada.

 2. Olors i colors. La major presència i diversitat de plantes amb les seves flors i fruits aportarien una nota de colors i olors provinents d’aquests, especialment a la Primavera. Les fragàncies de l’alfàbrega fresca vs. l’espessor dels diesels i les gasolines.

bleda

 3. Punt de trobada. La preparació i el manteniment d’un hort és l’excusa perfecte per conèixer els veïns, la gent de la ciutat i visitants curiosos.

 4. El plaer de l’autoconsum. Descobrir el gust de menjar-se allò que has vist créixer, aquella verdura que has plantat, regat i protegit fins que ben madura l’has portat al plat.

 5. Quina classe de “natus”! Un espai immillorable per portar familiars, infants… imagina una classe de l’escola primària canviant les fotos i imatges dels llibres i pissarres electròniques per els corredisses entre les tomateres! I tot, sense autobusos ni desplaçaments.

 6.  Reciclatge d’aire. Amb el creixement i diversificació de plantes i arbres en l’espai urbà, l’efecte “pulmó” d’aquestes ens permetria gaudir d’una qualitat ambiental més que necessària.

 7. Recuperar l’espai públic. L’augment dels mitjans de transport: cotxes, motos, busos, etc. Ha fet retrocedir l’espai disponible per a les persones. Un espai que a més, s’ha vist clarament restringit per les diverses regulacions “cíviques”. La creació d’horts urbans és un bon instrument per obrir nous espais de convivència i gaudir d’una ciutat cada cop més grisa.

 8. (re)Descobrir la ciutat. Dur a terme una activitat a la que no estem habituats ens portarà a fixar-nos en noves perspectives de la ciutat. Quin efecte tindrà sobre l’hort l’alçada dels edifics i les seves ombres? I l’escalfor del ciment? T’havies adonat del soroll constant fruit del trànsit? Quan tinguis un hort ho esbrinaràs!

9. La generositat de l’hort. La sobreproducció que es dona en diversos moments de la temporada ens obligarà a ser generosos i aprendre a compartir el que el nostre hort ens donarà si no ho volem veure fer-se malbé.

 10. Una pràctica saludable. Treballar a l’hort ens aportarà sobradament les dosis d’exercici físic que la vida urbanita sovint ens nega. I de franc!

Aquí us deixo les meves 10 motivacions per apostar per l’hort urbà. Segur que entre tots en trobaríem un bon grapat més, quines són les teves?

l’Optimista

Què és la PAH?

Aquí us presento un Documental elaborat per Sicom: La Plataforma. Un bon repàs de poc més d’una hora que ens introdueix a tot el que ha envoltat el procés de construcció de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca. Narrat pels seus precursors i acompanyat d’una bona dosis de bones intervencions de diversos sectors crítics.

Molt recomanable.

l’Optimista

La Plataforma no s’atura.

Ahir la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va presentar una nova proposta per seguir donant força i suport a tots els que d’alguna manera o altra es troben empantanegats en les sorres movedisses de les hipoteques impagables i l’abús insaciable de les entitats bancàries: El Manual de l’Obra Social de la PAH. Una obra dedicada plenament a l’últim recurs que queda després de la negociació i la mediació i quan el sistema només et deixa una opció: el carrer.

pah

Al llarg de més de 20 pàgines es desgrana tot el que cal saber per plantejar-se la recuperació d’immobles abandonats i les estratègies que des de la Plataforma es consideren adequades.

A més, aquesta setmana la PAH va avançar que al septembre es publicarà un informe realitzat a través de més de 10000 enquestes als seus membres sobre el perfil i les característiques d’aquests.

Un cop més, aquest moviment social torna a cridar ben alt que la diferència entre solucionar o no un problema és la voluntat. Quan sembla que ja no poden fer més, quan hi ha la impressió que més enllà no es pot anar sense el suport institucional, la Plataforma segueix creant i continua obrint noves vies.

La pregunta que un no pot deixar de formular-se és fins quan. Fins quan haurà de ser un moviment com la PAH qui es preocupi de donar oportunitats i possibilitats de justícia a la gent afectada.  Quan arribarà el moment en què l’Estat pensa atendre’ls i buscar una solució estructural a aquesta situació. Quan arribarà l’hora que els mitjans de comunicació deixin de fer soroll sobre si unes o altres pràctiques d’aquest moviment són legals o no i prendran un rol actiu per a exigir-ne un debat públic i transparent, i abandonar aquesta lluita obscura a la que se’ls ha enterrat fins ara.

Mentre arriba aquesta hora, almenys hi ha el convenciment que aquest moviment no té aturador i que tot i el que diguin, Sí, sí que es pot.

l’Optimista

Nazi Tax.

En les darreres setmanes estem presenciant com des de les tribunes d’alguns mitjans o des dels escons o butaques de diversos polítics parlamentaris i del Govern es dediquen a comparar certes pràctiques de la PAH amb les activitats violentes del Nazisme vers els jueus. 

Sense entrar a valorar ni analitzar el que implica exactament pràctiques com l’escarni, des de l’Optimista només aprofitem per senyalar que si aquest exercici fos violent o excessiu, ja hi hauria un bon grapat de membres de la Plataforma denunciats i detinguts. I en canvi, tot i l’estricte atenció dels mitjans i els cossos de seguretat, cap o pocs dels actes d’escarni ha acabat d’aquesta manera i per tant sorgeix la pregunta: és la policia còmplice de la PAH? O és possible que aquest exercici és del tot legal tal i com s’està duent a terme?

Per altra banda, no deixa de ser si més no xocant que un Partit fundat per membres actius de les elits dirigents de la Dictadura Franquista apuntin els seus dits acusadors de Nazisme i totalitaris.

El-diputado-de-UPyD-Toni-Canto_54367127362_51351706917_600_226

Dit això, el que pretenia aquesta entrada d’avui és oferir una proposta per aconseguir dos objectius: 1.- Recaptar fons per l’erari públic i 2.- Cohibir a tot aquell qui pretengui utilitzar el Nazisme de manera lleugera i banal.  Cada vegada que algun membre d’alguna institució pública o privada, cada oportunitat en què algun opinòleg o actor d’un mitjà de comunicació iguali l’activitat d’altri a la del III Reich. I en fer-ho, no es faci referència a la supremacia blanca, a l’antisemitisme, al Nacionalisme extrem o a l’assassinat planificat i massiu, etc.  Haurà de pagar una multa.

Cada vegada que es dugui a terme una falta serà necessari que l’implicat pagui una multa de 50000€ (per dir una xifra considerable però creïble)i es veurà obligat a fer 30 hores de voluntari per qualsevol de les entitats i agrupacions dedicades als afectats de l’Holocaust.

Ja n’hi ha prou que certs interessos i interessats tinguin la desvergonya d’utilitzar amb tota lleugeresa els horrors del Nazisme per infondre por i confusió a la societat. Qui la diu, la paga.

PD: No s’haurà de fer esperar la Toni Cantó Tax.

l’Optimista

La Societat Existeix, ho sento Margaret.

Com és habitual quan es mor algun personatge públic que va marcar de manera intensa algun període de la història, aquests dies trobem en diversos mitjans una àmplia mostra d’alguns d’aquests fets que van marcar d’una o altra manera l’existència d’aquest personatge en la memòria col·lectiva. Margaret Thatcher ha mort i molts es centren en l’anàlisis de la seva vida política, del seu rol actiu vers la lluita contra els sindicats i tot allò que fés ferum a drets socials.

descarga Del reguitzell de cites que Thatcher ens va deixar en vida, la que més em va impactar la primera vegada que la vaig llegir fou “no existeix la societat, només homes i dones i famílies”. I per tant, des d’aquesta òptica, tot allò que intentés defensar un interés fonamentat en l’existència d’un col·lectiu o quelcom que englobés més que els individus i les famíles, era innecessari. Com de manera molt contundent desgrana la Doctrina del Shock de Klein, aquesta visió del Món fonamentada en unitats desvinculades les unes de les altres, entre les quals les relacions que s’estableixen no requereixen d’altra recurs que els diners per viure , està vivint un procés d’expansió intensiu a través de guerres, desastres naturals i d’altres “shocks”. 

Afortunadament, aquests mateixos shocks, aquestes crisis, ens estant demostrant que Thatcher s’equivocava, que l’humà no és un ens solitari i individualista. Tot el contrari, és un animal gregari, social, que crea vincles de simpatia, amor i odi vers els seus congèneres. I que aquests llaços afectius el condueixen a dibuixar un o altre tipus d’ordres grupals a través dels quals intenta satisfer les seves necessitats. Les crisis ens estant ensenyant que els diners són un recurs limitat, i que la seva utilització com a motor d’interrelació social és profundament limitada. Doncs la seva presència en el si de les nostres vides depèn d’unes poques mans, d’unes poques institucions que no responen a res més que el seu interés lucratiu i particular.

La Crisis ens està recordant que som molt més que un individu, que formem part d’un teixit humà molt més extens que les fronteres de les nostres pells. I és gràcies això i no gràcies a cap tipus de política ni proposta empresarial que les estadístiques oficials no ens poden explicar perquè tot i l’atur desmesurat la gent segueix tirant endavant, doncs l’ajuda i el suport mutu no es poden quantificar, no tenen equivalència en € ni cotitzen a borsa. Monedes socialsbancs del tempsplataformes i moviments socials diversos… són una mostra representativa d’allò que Margaret Thatcher no és que no veiés, sinó que volia eliminar: La Societat.

Encara que s’equivocava, no només podem afirmar amb rotunditat que existeix, sinó que tota aquesta convulsivitat està resultant ser aquella sacsejada, aquella massatge cardiovascular d’última hora que necessitava per retrobar-se el pols i aixecar-se amb força.  La Societat és viva i no té cap intenció de deixar-se enfonsar. 

l’Optimista

Nous líders, Noves maneres

A través d’alguns dels moviments socials i formacions polítiques que estan florint amb força enmig de l’onada d’indignació generalitzada, cal destacar l’aparició de representants i números 1 que trenquen amb el model de lideratge que havia imperat en la majoria d’institucions.

Els antics líders feien gala de la seva importància i el seu rol. Carregant sense miraments ni limitacions el pes de totes i cadascuna de les tasques i responsabilitats. Assumien plenament el pes de l’institució alliberant als seus fonaments de tot tipus de responsabilitat directa.  A canvi, és clar, de la fidelitat, de la confiança incondicional. “Ja sé el que em faig, tingueu fe amb mi” seria el seu leitmotiv.  L’antic nº1 pren el control absolut del grup i imposa el seu criteri ja sigui per jerarquia o propaganda.

Per altra banda, aquests nous lideratges que sorgeixen diuen ser un més, totalment prescindibles. No són ni l’autoritat, ni els ideòlegs ni els finançadors dels grups als que pertanyen. En tot cas només s’identifiquen com la veu d’aquests, els encarregats d’explicar i representar tot el que col·lectivament s’ha expressat i acordat.

 I és per això que es mostren segurs, confiats en les seves paraules. La reacció dels mitjans o de les institucions no els inquieta doncs a ells no els deuen res. Són els membres del seu moviment qui els han encimat fins a la capçalera, fins a la tribuna on els focus i els micròfons els segueixen atents, i això implica una gran responsabilitat vers ells. Encara que també els brinda la tranquil·litat i la confiança d’aquells els quals senten de ben a prop l’alenada dels seus iguals. Saben que mentre l’ego no els traeixi , que mentre siguin fidels al bategar de les seves bases, mai els faltarà la força i el recolzament.

Aquests nous lideratges permeten que les cares més visibles dels moviments no perdin en cap moment la seva orientació vers els seus participants. Si per algun moment abandonen el seu rol representatiu i s’encaren en pro dels interessos d’altres institucions o mitjans seran expulsats. El seu carisma pot haver estat valorat per l’elecció de les seves figures com a representants, però mai es permetrà que aquest passi per sobre de les decisions col·lectives.

L’aparició d’aquestes noves maneres de d’organitzar i representar els partits polítics i els moviments socials obra una porta a la renovació dels mecanismes i les vies per resoldre els diferents reptes socials, econòmics, ambientals, etc que es plantegin. Unes metodologies que retornin al ciutadà un paper més actiu en la presa de decisions així com una responsabilitat més alta vers tot que s’esdevé en el seu entorn.

Esperem que les velles estructures i les elits que les ocupen no perdin l’oportunitat de ventilar els seus espais i les seves institucions aprofitant aquests aires frescs i rejovenits que aquests nous moviments insuflen.

l’Optimista