El secret està en la massa

Ajunta, apilona i amuntega. Centrifuga i desarrela. Crea espais densos, hiperconnectats en mitjans i profundament individualitzats en responsabilitats i hàbits de gestió i convivència, plenament centralitzats vers l’administració i els subministradors de recursos.

A foc lent? ni pensar-ho, ràpid, viu i intens, que l’immediatesa ho banyi tot, no fos cas que en un segon de distensió s’oxigenés de més alguna neurona, que alguna emoció prengués prou força per sobrepassar la repressió inconscient i per desgràcia intentéssim prendre decisions de manera conscient. I encara menys se’ns passés pel cap compartir aquesta consciència amb algú altre. Per què procurar satisfer allò que necessitem per ser quan podem consumir?

pbulla

Consumir models familiars o afectius, projectes laborals, de salut o alimentaris. Comprar sense valorar el seu cost social o ambiental ni la seva necessitat. Participar sense assumir ni un bri de responsabilitat vers el Món. Solidaritzar-nos sense empatitzar ni un sol instant amb qui reconeixem com a desfavorits, sense preocupar-nos uns moments per les motivacions d’aquesta realitat hostil.

Però això és la massa, aquest indret en el que tothom es refugia. Anònims, amb drets, i ni una sola necessitat reconeguda. Si vols alguna cosa lluita, enganya o esclavitzat – ven la teva força de treball- per aconseguir-la. La llei del més fort, hàbil o astut, del predomini dels interessos particulars per sobre dels col·lectius/universals. Aquest espai en el que vivim rebolcats i barrejats, encara que difícilment junts i en comú.

I és relligant i aglutinant aquesta massa la via que ens podria permetre viure, treballar i estimar responent a les nostres necessitats. És recuperant el temps per fer més lents els nostres compassos del dia a dia el que ens possibilitaria descobrir el nostre entorn més pròxim i les necessitats més bàsiques que no poden restar desateses. La massa convertida en comunitat, en persones que es reconeixen i s’integren.

No des de l’identificació fonamentada en trets i característiques semblants o iguals sinó des de la voluntat d’assolir un benestar comú que no pot deixar de banda a cap dels seus membres.

l’Optimista

YesInMyBackYard!

No som pocs els que alguna vegada hem escoltat o sentit a parlar del concepte NIMBY, fent referència als moviments o conductes de persones que tot i no tenir res en contra de determinada activitat s’oposen frontalment a aquesta pel fet que s’hagi de dur a terme a la vora d’on viuen -barri, ciutat, etc -. Així doncs ens trobem davant un tipus de conducta clarament reaccionària i que no té un fonament crític o elaborat en les seva oposició, sinó que, com brama l’adolescent incapaç d’escapar del seu ego: Ja ho sé que s’ha de fer, però jo/aquí NO! Sense més ni amb intenció de reflexió alguna.

En la mateixa línia però en sentit contrari he topat amb aquesta fantàstica versió propositiva d’aquest fenomen: el YIMBY, Yes In My Back Yard. Per què esperar a que tot allò que creiem o opinem és indesitjable en el nostre entorn arribi? Per què no buscar aquelles propostes que sí que ens animen i ens permeten construir un carrer que s’adeqüi al que ens fa sentir còmodes i bé? 

Us recomano que li dediqueu un parell de minuts al video que us adjunto i que posa alguns exemples de la diversitat d’iniciatives que aquest tipus de conducta vers la nostra ciutat i poble es poden materialitzar. En aquest cas lligades a l’impuls de frenar el clar distanciament entre tothom qui habita als entorns urbans i la producció d’aliments. 

Si us ha entusiasmat no deixeu de vistar moviments YIMBY de la nostra ciutat com la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

l’Optimista

Un dia sense…

Així com cada any hi ha un bon grapat de ciutats que celebren el dia sense cotxes, reconeixent que la saturació d’automòbils és una font important de malestar per les nostres ciutats. Seria interessant  estendre aquest tipus d’iniciatives a d’altres hàbits o activitats de tot tipus que es donen en el nostre dia a dia i que segurament són les causants d’un part important dels nostres mals de cap quotidians. Si bé és fàcil senyalar en el trànsit la llavor d’una part considerable de la contaminació de l’aire del nostre entorn, així com del volum del soroll amb el que cohabitem, també podríem fixar-nos en d’altres opcions.

movilidad

Qui sap si algun dia podríem fer el gest de vestir-nos sense roba produïda en condicions de precarietat o fabricada en un radi menor a uns centenars de quilòmetres per exemple. Encara que segurament això posaria en més d’una dificultat a una part important de la ciutadania. Potser n’hi hauria més d’un (potser no, segur) que no podria posar-se ni una peça de roba de les que guarda a l’armari. També seria curiós dedicar un dia a deixar d’utilitzar qualsevol estri, eina o utensili que hagi estat elaborat amb algun material de qualsevol tipus que provingui d’un país en situació de guerra o de violació dels drets humans. No cal dir que directament hauríem de proclamar-lo el dia lliure de tecnologia, doncs una proporció propera a la totalitat dels nostres fantàstics gadgets conté materials provinents de països víctimes d’eterns conflictes vinculats als seus recursos primaris. I així podríem anar allargant la nostra llista de possibles “dies sense”: dia sense aliments amb ingredients impronunciables, dies sense utilitzar energia produïda per fonts no renovables, sense plàstics…

Probablement, el més preocupant de tot plegat no és que siguem capaços d’elaborar un llarg escrit farcit d’hàbits o elements que resulten perjudicials en la nostra vida, sinó que al llarg dels anys seguiríem celebrant-los. Mostrant la nostra incapacitat per passar de la crítica o la detecció d’allò que ens fa mal. Ensenyant les nostres dificultats a nivell col·lectiu per ser propositius i incisius en els mecanismes i les institucions que s’encarreguen de mantenir aquestes realitats que sense cap mena de discussió són part d’un Món indesitjat.

Potser hauríem d’invertir els termes de la proposta i començar a exercir una realitat sense automòbils contaminants ni aliments insalubres. Un cop l’any ja celebrarem l’estupidesa humana i ens vestirem com voldrem i ens fotrem les botes menjant totes les combinacions gastronòmiques que la indústria alimentària ens brindi. Mentrestant però, allargar la llista de coses de les quals abstenir-se no deixa de ser un bon exercici per, almenys, conscienciar-se de tot allò que seria bo evitar. Qui sap si en aquest enumerar, acabem omplim totes i cadascuna de les dates del calendari. 

El periodisme també fa vacances?

Sempre resulta interessant deixar-se caure pels continguts de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Doncs és una bona eina per encarar des d’una òptica diferent i analítica la informació que ens va arribant a través dels diversos mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, tan important com el to i la direcció dels continguts que farceixen les veus mediàtiques és important no deixar  de banda quins són els escenaris que s’enfoquen així com les ombres que s’escapen de l’objectiu. 

images

En aquesta ocasió ens agafem a una entrada que ronda des de fa un parell de dies per la seva web en referència a una sel·lecció de notícies que tot i la seva potencial importància no han ocupat un espai proporcional en els sectors informatius.  A través de la notícia descobrim el concepte serp d’estiu, “notícies més aviat poc interessants però que s’allarguen en els dies per tal d’omplir pàgines o minuts d’emissió de forma recurrent i econòmica.” Així com som convidats a apropar-nos a una breu tria de 5 notícies que han viscut a l’ombra de moltes de les xafarderies i portades groguenques que han poblat els mitjans de comunicació al llarg de l’estiu.

Les reivindicacions i el conflicte que segueix portant cua a l’Hospital de Bellvitge, l’ocupació de la PAH Osona de l’oficina del BBVA a Manlleu, les propostes i l’articulació d’una alternativa al desgavell turístic a les Balears, la II Edumarxa i la desmemòria històrica al voltant de la participació de milicians de espanyols a la II Guerra Mundial són 5 exemples contundents sobre tot allò que resulta víctima d’un periodisme que es centra en la lluita per les audiències, així com per l’aparent incapacitat per construir discursos i relats independents i fonamentats sobre criteris més enllà de l’immediatesa.

Potser serà que l’estiu ha contagiat les redaccions dels principals mitjans de comunicació o potser és un exemple més de la crisis que viu un sector imprescindible per a salut d’una societat que aspiri a escollir de manera conscient en front dels diversos reptes que el dia a dia planteja. Mentre noves propostes informatives van prenent forma i col·locant les bases per a la seva construcció, no podem deixar de senyalar la necessitat de fiscalitzar i restar atents i crítics a tot allò que es projecta i relata sobre el Món. 

Toca aprofitar les energies renovades del Setembre per seguir atents a tot allò que no troba el seu lloc ens els diaris, ràdios i televisions. Ja fa massa temps que duren les vacances periodístiques. 

l’Optimista

 

S’ha escrit un crim.

10:15. Carrer Bisbe Sivilla, Girona.

El rum-rum dels camions i la maquinària que treballa en les obres del que algun dia vam conèixer com el Parc Central no permeten escoltar els crits ni els laments. El soroll es disfressa de silenci i sembla ocultar l’enrenou que engendra la tragèdia que encara no ha transcendit al públic. Això, o no hi ha crits, ni laments, ni plors. Potser la mort vessarà els seus desitjos sobre aquell racó d’aquest carrer gironí maltractat i ni tan sols tindrà l’oportunitat de rebre els seus planys.

20082014486

Un cadàver al ferm. Ni una nota, ni un missatge, ni una sola pista o rastre que ens faciliti entendre la o les circumstàncies que han deixat aquell cos emplomat sense vida. Com si el meu coneixement ornitològic fos suficient, com si em vestís la inconfusible gavardina de l’investigador Columbo emeto una sentència taxativa i severa: no mostra senyals de violència, ni d’un mal estat de salut. No s’observen ni contusions ni ferides. Era un ocell jove (no té canes). Ha estat un suïcidi -elemental estimat Watson-. Per un moment surto del meu soliloqui i observo el meu entorn. Potser resta algun testimoni a la zona, o potser m’asseguro que cap veí o veïna s’hagi adonat que fa més de 10 minuts que em trobo observant de prop un ocell mort a la vora d’uns contenidors de deixalles.  No ho sembla.

Segueixo contemplant l’entorn i dono el tret de sortida a una pluja especulatòria. En un pla cinematogràfic perdria la mirada en un punt qualsevol mentre una successió borrosa d’imatges prendrien forma: un ocell intoxicat per la ingesta d’algun producte verinós que alguna persona ha abocat en algun espai pròxim, una mort per inanició fruit d’una indefinida i desatesa vaga de fam en contra del desgavell instal·lat en aquella zona de la ciutat… Qui sap si feia temps que vivia amenaçat, que les cotorres que no deixen d’escoltar-se gemegar arreu de la ciutat el tenien coaccionat. Que ja feia mesos que li exigien que abandonés el seu niu si no volia perdre el bec. O qui sap si havien raptat a algun familiar.

O més pel·liculable encara, segurament s’havia enamorat dels colors llampants d’alguna cotorra veïna, que l’amor fou correspost, que l’entorn no va acollir aquella unió, que un últim esforç desesperat va moure mar i terra, que un pare gelós i egoista la va prometre a un ric rapinyaire del bosc. I en un darrer acte per finalitzar amb tot aquell dolor l’ocell va decidir prendre’s la vida. Touché.

10:30. Cas resolt. Cap a casa.

 l’Optimista

La Pluja no ve del Cel.

Llegint les breus notes sobre l’home que va parar el desert no he pogut evitar recordar algunes de les reflexions d’un altre agricultor peculiar del Japó: Massanobu Fukuoka. “La pluja neix a la terra” deia Fukuoka, mentre senyalava a l’extensió dels monocultius amb regs intensius i a la constant deforestació com a responsables de la desertificació d’amplis territoris arreu del Món.

Tan Yacouba Sawadogo com Massanobu Fukuoka s’han caracteritzat per proposar plantejaments i accions simples i senzilles per respondre a un dels reptes de futur més durs del planeta. I davant d’aquesta senzillesa, no van trobar una altra cosa que el rebuig d’una comunitat tècnica i científica que cegada pel seu orgull i la necessitat de trobar una resposta de gran complexitat, no podia més que veure amb escassa condescendència o directament amb un rebuig frontal el que aquests proclamaven.

El raonament és tan obvi i cru que costa d’acceptar i digerir. Si on plou més hi ha més vegetació i massa forestal, que a la vegada augmenten l’humitat de l’ambient i milloren la circulació de l’aigua a través del sòl. Fet que facilita l’increment de precipitacions. Si no tenim pluja, ens calen boscos.

zaï1

Sigui a través de la recuperació d’una tècnica tradicional com el zaï o formulant una nova metodologia com el nendo dangoambdós personatges proposen repoblar activament els terres de les zones en procés de desertificació. I no fer-ho via grans instal·lacions de reg o cercant noves varietats de vegetals. Al contrari, buscant espècies autòctones, adaptades per l’evolució, i sobretot comprenent una màxima que sembla oblidada per les institucions que regeixen els nostres temps: defugir la immediatesa dels resultats. Comprendre que els cicles que transformen i modelen el nostre entorn es duen a terme a llarg termini i que les nostres accions no poden pretendre accelerar-los.

Més enllà de les lectures anecdòtiques d’aquests pioners que trenquen les lògiques establertes, resulta necessari extreure’n alguns valors que valdria la pena recuperar o aprendre: la comprensió dels fenomens que ens envolten des d’una perspectiva global i no centrada en l’anàlisi minuciós dels detalls que el composen, l’anàlisi crítica -que no el rebuig frontal- de les pràctiques tradicionals o abandonar la obsessió pels resultats a curt termini.

De tant en tant resulta sa deturar-se, examinar les nostres passes, i recordar que la pluja no ve del cel sinó del sòl.

l’Optimista

[Bases i models Horts Urbans I]: “Sobre ciutats administrades”

Xarxa Horts Girona

Com hem intentat descriure en l’entrada anterior, la opacitat i la rigidesa estructurals són algunes de les traves que impedeixen que els actors que s’encarreguen de la implementació de serveis públics, així com de la gestió d’espais i/o d’altres iniciatives, assoleixin l’objectiu de fer-ho essent fidels a l’interès públic.

Enlloc d’això, s’estableix una dinàmica d’acord amb la qual s’acaba optant per incentivar els interessos particulars dels actors implicats, tot esperant que d’aquesta manera l’interès públic hi quedi reflectit; inclòs com per naturalesa.

Així és com ràpidament es generen escenaris estretament lligats a les necessitats i interessos dels actors (conjunturals i particulars), que deixen en un segon terme el que creiem, hauria de ser-ne el leitmotiv: l’interès públic que cerqui el bé comú.

La practicitat encotillada en la falta d’imaginació per part dels que s’atribueixen amb gelosa exclusivitat la responsabilitat última de la gestió, juntament amb la incapacitat de qüestionar…

View original post 287 more words

La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista

Les Invencibles, Patates.

El darrer dimecres 18 de Juny, per les mateixes dates que fa un any, vam viure un episodi que sembla que s’acabarà convertint en habitual a l’Horta dels Químics. Com en la darrera ocasió, un tractor ha escenificat el que els propietaris de l’espai on s’ubica aquest hort urbà entenen per mantenir i tenir cura d’allò que és seu. És a dir, un cop l’any passo a segar i trinxar tot el que hi ha crescut i ja podem esperar un any més sense preocupar-nos de l’estat de res del que s’hi esdevé.

Certament, la realitat trenca amb tota la narrativa que defensa la propietat privada com a institució per gestionar els recursos de manera eficient i eficaç. L’espai que des de fa més d’un any ocupa aquesta horta, precària en recursos i farcida de somnis, és un exemple clar que el lucre particular és l’única meta que persegueixen els seus propietaris. Només així es pot entendre que prefereixin veure com es deteriora un lloc de tal magnitud, que s’obre com un trau enorme enmig d’un dels barris més poblats de la Girona en expansió urbana, una expansió que almenys per ara, ha quedat estancada.

20062014418

Però si fa un any celebràvem el fet d’haver resistit el pes de la tractorada, gràcies a la col·laboració d’una veïna i el propi treballador, avui ja no només somriem davant la complicitat d’aquests, sinó que a més presumim de la consolidació d’un procés de reciclat que ja va més enllà del manteniment d’un raconet hortícola, sinó que es projecta cap a l’obertura de nous espais de cultiu. I és que d’entre les herbes seques i tallades després de la segada motoritzada, una sorpresa ens espera mig camuflada: unes patateres.

I és que si per una banda, a l’Horta dels Químics ha ordenat un plantejament hortícola basat en bancals i un intent de racionalitzar el cultiu, també ha volgut mantenir una conducta expansiva de manera descontrolada i salvatge. Abocant tot tipus de llavors i plantes enmig de la selva de plantes espontànies que per si soles han anat sorgint. I així hem pogut veure com les primeres successions de veça i lli han tret el cap i arribat al final de la seva maduració.

Les darreres en atrevir-se a conviure enmig d’aquesta selva havien estat unes quantes patates grillades que avui, després d’uns dies de la tractorada, treuen el cap, malferides i tocades, enmig de la resta.  Serà aquesta una premonició sobre el signe que acompanyarà el potencial expansiu d’aquesta horta? Si és així, no hi ha cap mena de dubte de quin serà l’esdevenir de les pròximes sembres i collites, així com de l’evolució de la gestió d’aquest espai.

Passi el que passi, i ens passi qui ens passi per sobre, restarem invencibles! 

l’Optimista

 

 

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista