Aprendre a Construir.

El pròxim dissabte 11 d’octubre el Centre Cívic Ter acollirà la II Trobada d’Unitat Popular de Girona i Salt (TUP) . Des de les 09:30 fins a les 14:00 s’obriran diversos grups de debat entorn de 6 eixos temàtics, on es partirà d’un primer moment de diagnòstic de la ciutat en relació a cada eix per acabar deixant lloc a un espai de proposició i concreció de mesures i plantejaments per transformar aquesta escena.

La TUP és el moment de fer públic el treball que desenes de persones porten materialitzant des de fa setmanes, és l’oportunitat de socialitzar la informació i els continguts que s’han anat recollint entorn del nostre municipi, és l’exercici de fer transparent i visible el procés de reflexió i projecció d’un model de ciutat que no ens complau i que volem canviar i més enllà de tot plegat, cal destacar que és una eina més de les que pas a pas intenta dibuixar Capgirem Girona.

Eines que per sobre de q10494757_323645064482769_2061358064083020379_nualsevol interès electoral o partidista permetin que tothom qui senti interès i inquietud per trobar una plataforma des de la que treballar per un model de municipi diferent s’hi senti acollit. Es senti rebut en un espai on tothom treballa des de les seves motivacions i interessos, i no des de l’afany de representar i defensar un col·lectiu o moviment determinat. Ciutadans disposats a compartir i a entreteixir la seva voluntat de superar una Girona que no satisfà allò que esperem del nostre poder local.

Sabem que no és el primer intent de forjar una estructura que ens permeti articular la diversitat de tota aquella gent que treballa per transformar els diferents àmbits de la ciutat i no han estat poques les vegades en les que han quedat pal·leses les mancances per esdevenir efectius en aquesta tasca. Així que per sobre dels resultats i les valoracions que en sorgeixin d’aquesta TUP i dels primers mesos de Capgirem Girona, el que resulta inequívoc és que s’obre un procés en el que la més gran de les pretensions és aprendre a donar forma a un escenari en el que tothom hi pugui jugar el seu rol. Un escenari en el que la paraula Unitat tingui algun valor més enllà de l’estètic. 

l’Optimista

El periodisme també fa vacances?

Sempre resulta interessant deixar-se caure pels continguts de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Doncs és una bona eina per encarar des d’una òptica diferent i analítica la informació que ens va arribant a través dels diversos mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, tan important com el to i la direcció dels continguts que farceixen les veus mediàtiques és important no deixar  de banda quins són els escenaris que s’enfoquen així com les ombres que s’escapen de l’objectiu. 

images

En aquesta ocasió ens agafem a una entrada que ronda des de fa un parell de dies per la seva web en referència a una sel·lecció de notícies que tot i la seva potencial importància no han ocupat un espai proporcional en els sectors informatius.  A través de la notícia descobrim el concepte serp d’estiu, “notícies més aviat poc interessants però que s’allarguen en els dies per tal d’omplir pàgines o minuts d’emissió de forma recurrent i econòmica.” Així com som convidats a apropar-nos a una breu tria de 5 notícies que han viscut a l’ombra de moltes de les xafarderies i portades groguenques que han poblat els mitjans de comunicació al llarg de l’estiu.

Les reivindicacions i el conflicte que segueix portant cua a l’Hospital de Bellvitge, l’ocupació de la PAH Osona de l’oficina del BBVA a Manlleu, les propostes i l’articulació d’una alternativa al desgavell turístic a les Balears, la II Edumarxa i la desmemòria històrica al voltant de la participació de milicians de espanyols a la II Guerra Mundial són 5 exemples contundents sobre tot allò que resulta víctima d’un periodisme que es centra en la lluita per les audiències, així com per l’aparent incapacitat per construir discursos i relats independents i fonamentats sobre criteris més enllà de l’immediatesa.

Potser serà que l’estiu ha contagiat les redaccions dels principals mitjans de comunicació o potser és un exemple més de la crisis que viu un sector imprescindible per a salut d’una societat que aspiri a escollir de manera conscient en front dels diversos reptes que el dia a dia planteja. Mentre noves propostes informatives van prenent forma i col·locant les bases per a la seva construcció, no podem deixar de senyalar la necessitat de fiscalitzar i restar atents i crítics a tot allò que es projecta i relata sobre el Món. 

Toca aprofitar les energies renovades del Setembre per seguir atents a tot allò que no troba el seu lloc ens els diaris, ràdios i televisions. Ja fa massa temps que duren les vacances periodístiques. 

l’Optimista

 

El Protagonisme mediàtic de Podemos.

Darrerament he tingut l’oportunitat de comprovar personalment com dia sí i dia també, en les diverses tertúlies televisives abans de l’informatiu del migdia de diferents cadenes d’àmbit espanyol com la Sexta o Cuatro, un dels temes recurrents -per no dir permanents- és algun fet o esdeveniment relacionat amb Podemos.

Més enllà de la quasi inqüestionable notícia que suposa l’entrada d’un partit polític al Parlament Europeu amb 5 escons sense tenir amb prou feines estructura, passats els dies no deixa de cridar l’atenció la sobrerepresentació televisiva de la que gaudeix aquesta formació. Quantes vegades havíem assistit a aquesta atenció mediàtica a la presa de possessió d’algun parlamentari europeu? Fins a quin punt, els mitjans han arribat a passar de llarg de tot el que implica el parlamentarisme europeu i la campanya -a nivell continental- prèvia als darrers comicis?

images

Resulta sorprenent observar la facilitat amb la que els mitjans de comunicació han centrat el seu objectiu sobre tota acció o decisió dels seus personatges públics. Fins i tot el Partit Popular sembla haver decidit jugar a favor de Podemos interpel·lant constantment als seus membres, centrant totes les seves crítiques i comentaris en ells, convertint-los constantment en el centre i, per descomptat, debilitant i desplaçant al PSOE de la figura de l’oposició. Amb l’afegit que en fer-ho, a més bloqueja l’accés de IU o qualsevol altra força a aquesta plaça.

Haig de dir que no sóc massa amic de les teories conspiratives, ni crec en aquest determinisme basat en que algunes mans poderoses mouen els fils que acaben conduint l’esdevenir dels fets. D’altra banda, sóc partidari de no ser massa autocomplaent a l’hora de valorar i analitzar els mitjans de comunicació. I així com mentre centren les seves línies editorials i relats periodístics en esdeveniments que poden ser qüestionats pel fet de tendir a donar publicitat a certs sectors socials i polítics, o a certes idees i perspectives, no dubtem en assenyalar la tendenciositat d’aquestes i el perill d’aquesta intencionalitat. Seria interessant no  deixar de posar els mateixos interrogants i dubtes sobre el boom informatiu en el que està operant aquest partit polític. Encara que aquest, en algun sentit, aparenta representar molts dels anhels dels moviments i sectors que solen jugar el rol de contra-poder i de fiscalització.

Cal seguir posant en dubte la informació d’uns mitjans de comunicació que, tan ahir com avui, segueixen operant en funció d’uns interessos particulars. 

l’Optimista

Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista

 

La Santa Trinitat, de l’Esquerra.

Uns mesos enrere, vaig tenir el plaer d’assistir a un acte en el qual la Teresa Forcades va dur a terme una exposició magnífica sobre el valor i les implicacions de la idea de la Trinitat. En aquella ocasió, la monja Benedictina va dissertar sobre l’aparent contradicció entre igualtat i diversitat, i com a través del denominat “misteri” de la Santa Trinitat el que es pretenia defensar era el valor d’una realitat en la qual hi conviuen un immens ventall de perspectives, les quals tenen el seu valor i mereixen ser reconegudes com a tals. Defugint de qualsevol impuls homogenitzador i tendint a un Món que aprengui, sense por, a construir un espai de convivència que estimi i afronti la necessitat d’edificar un espai comú que respecti la diferència sense jerarquitzar-la.

Davant l’aparent procés de fragmentació política en l’espai representatiu, així com el creixent suport de processos i propostes que neixen fora de les institucions parlamentàries, el valor que emana aquesta noció cristiana agafa una lluentor especial. I més, tenint present els exemples històrics i els prejudicis formats entorn de l’anomenada esquerra i la seva incapacitat d’articular projectes conjunts.

20120111_0508emp_formacio_2

És moment de reflexionar sobre el valor de la Unitat, evitant la confusió d’aquesta amb les implicacions de l’estandarització i la creació d’espais podrits d’homogeneïtat. D’aprofundir en els vincles entre totes aquelles entitats que per sobre de tot, pel que clamen, és el reconeixement de la seva iniciativa i al dret a interpel·lar amb les demés. A tenir l’oportunitat de satisfer les seves inquietuds socials i humanes en aquest hàbitat que estem forçats a compartir.  Cal superar les barreres jerarquitzants fruit del grau d’institucionalització o de suport electoral. Doncs els ens que beuen d’aquest marc, no són més que una part legítima del sistema en el que vivim. Una més, en aquestes ciutats i pobles on també hi conviuen un bon grapat de col·lectius i referents que també gaudeixen de legitimitat i aglutinen una part del valor representatiu de la societat.

Resulta imprescindible que deixem de banda l’esforç desmesurat en subratllar la diferència i l’especificitat, i redirigim les nostres forces i els nostres arguments en pro d’allò que ens fa part de la mateixa esperança: la creació d’un espai millor en el que tothom hi trobi el seu encaix. Sense presses ni pressions, però sense perdre ni una sola oportunitat de teixir un llaç més, un punt de cohesió extra que ens convidi al següent pas.

Només sota aquesta exigència podrem seguir accedint a nous reptes que ens temptin a ser més que mai Part, a ser irrenunciablement el Tot. 

l’Optimista

 

 

Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista

Votar no és el mateix que VOTAR.

Com intentàvem descriure en aquest mateix blog en una entrada anterior, el domini aclaparador d’una conducta abstencionista a l’Estat Espanyol i, especialment en el conjunt de la UE en el marc de les Eleccions al Parlament Europeu, així com els efectes de sobrerepresentació que aquesta actitud implica, ve donat per la incapacitat de liderar aquest tipus de crides i per la manca de voluntat de donar valor a l’abstenció (anul·lant per exemple, el resultat d’una votació si no es supera cert llindar de participació).

baixa

Aquest 25 de Maig s’ha posat fi a un procés que, paral·lelament a la contesa electoral, ha anat proposant una metodologia diametralment oposada al joc que el sistema parlamentari i de partits polítics ens té habituats.  Si en el marc de la dinàmica parlamentària els partits polítics s’han emmotllat a una pràctica fonamentada en intentar captivar el suport dels electors amb un seguit de propostes superficials i sense un procés previ de diagnòstic i escolta de les diverses sensibilitats de la societat. Sobrevalorant el fet de proposar idees llamineres vers l’aproximació als diferents temes que poden restar presents en el dia a dia de la població, per després gestionar el pes electoral en funció de les seves prioritats. El Multireferèndum ha estat una primera posada en escena de la inversió d’aquests processos. Intentant situar el pes i l’atenció dels electors en propostes concretes, en mandats directes, aquesta iniciativa ha pretès posar llum sobre el que fins ara estan esdevenint processos opacs de decisió. Limitant la possibilitat dels representants a jugar amb la informació i determinant de manera clara el rumb que la seva funció ha de seguir.

En front la incapacitat de les diverses institucions parlamentàries de generar estructures i mecanismes que permetin la relació més fluïda entre el bategar de la societat i les seves propostes, així com la concreció d’aquestes, el teixit associatiu ha tornat a prendre la iniciativa i ha donat un pas endavant cap a la definició de noves eines de participació política. 

Caldrà seguir colpejant aquest mur que segueix aixecant-se entre els representants polítics i els ciutadans. Uns ciutadans que ja no comprenen una distància que els posa en plans llunyans i menysprea les seves capacitats i criteris. Perquè ja en tenim prou de votar, necessitem VOTAR.

l’Optimista

L’abstenció no Vota.

Un cop més, un cop s’acosten de nou uns comicis electorals, tornen les veus que no dubten en senyalar als abstencionistes com a fonts dels seus mals. Especialment des de l’esquerra no es dubte en senyalar el mal que fa als partits minoritaris, com en molts casos els seus, l’abstenció. Donant, per algun motiu incert, per descomptat que aquell vot no efectuat els pertany.  Seguidament no dubten en descriure els efectes que tindria pels resultats finals si la gent en comptes de quedar-se a casa votés a qualsevol opció minoritària i com diferiria l’equilibri parlamentari. I clar, el resultat seria ben diferent, per ells i per la Falange Española y de las JONS.

vot

Hi ha una sèrie de partits que aconsegueixen concentrar un volum important de vots, mentre uns altres no. Hi ha un gran volum de votants que queda fora de la representació d’aquests per diverses raons: apatia, desinterès, passotisme, conviccions ideològiques, etc. I en tot cas, la responsabilitat d’aquesta realitat formada per majoritaris sobrerepresentats i minoritaris recau en dues vessants: 

La primera, que els partits minoritaris són incapaços de convèncer a un nombre suficient de ciutadans perquè els voti, ja sigui canviant la direcció de la seva papereta o mobilitzant als qui fins ara no pensaven exercir el seu dret. I la segona, que el sistema representatiu actual no preveu cap mecanisme que desautoritzi el resultat d’una elecció per baixa participació o, en tot cas, atorgui un valor determinat a aquesta opció electoral.

Aquells qui reclamen un vot útil o anti-no-sé-qui, només mostren la debilitat dels seus arguments i la seva incapacitat per generar un lideratge que valgui la pena recolzar. Demanen un vot poruc, un vot fonamentat en que l’altra opció és nociva, sense demostrar que la seva sigui millor. 

Si una cosa deixa clara distribució dels resultats electorals és que hi ha un nombre important de ciutadans que per una o altra raó no tenen espai en el ventall de forces polítiques. És responsabilitat d’aquestes i de qualsevol qui aspiri a participar de les institucions representatives fer-se mereixedor del benefici del vot.

L’abstenció no vota, clama les dificultats d’un sistema que no acaba d’obrir la possibilitat de donar veu a les diverses voluntats de la ciutadania.

l’Optimista

l’Adéu de l’Ada Colau

Ahir descobria que Ada Colau deixava de ser la portaveu estatal de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Personalment, no tinc cap dubte que ha estat una de les figures cabdals en el procés d’explicar i comunicar les fonts de les que bevien aquelles veus, que durant anys bramaven sobre l’èxit d’un model polític i econòmic fonamentat en l’opacitat i en les complicitats d’uns dirigents dels diferents àmbits públics i privats per obtenir grans beneficis lluny de l’interès comú.

Més enllà de difondre el missatge que brotava del moviment de la PAH, l’Ada Colau ha aconseguit connectar amb el sentir col·lectiu d’una societat que observava com la realitat es deformava i cap veu oficial era capaç de resoldre la necessitat informativa. I fer-ho defugint, crec, gran part sinó totes les oportunitats que ha tingut de deixar-se anar i aprofitar el megàfon mediàtic per allunyar-se de l’estricte acord de la base de la Plataforma.

adacolau

Com a seguidor i simpatitzant en la distància d’aquesta iniciativa no deixa de generar-me certs dubtes el fet de perdre una veu i un carisma com el d’ella. Encara que justament accions com la de cedir aquest càrrec la fan més mereixedora del meu reconeixement. Probablement s’obrirà un procés especulatiu sobre les raons d’aquest canvi de rols, els xafardeigs habituals i les travesses sobre quina serà la força política a través de la qual voldrà seguir exercint les seves dots i lucrar-se.

El canvi de rols demostra la maduresa i la coherència d’un relat que pretén transformar la realitat des de l’empoderament col·lectiu i l’acció cooperativa. Un relat que es diluiria enmig d’una proposta que no deixés de repetir les característiques d’uns models i uns lideratges que han desencadenat molts del mals del sistema polític, social i econòmic actual. Un moviment consolidat entorn d’una figura carismàtica i amb bones dots comunicatives, a mercè de la seva capacitat persuasiva o operativa dins l’estructura, no podria sostenir al llarg del temps el suport i l’efectivitat que la PAH està assolint.

Un cop més, felicitats Ada i felicitats a la PAH per seguir construint aquest model d’organització i acció en la nostra societat. El temps col·locarà al seu lloc els que encara creuen que aquesta proposta es basa en un lideratge monolític d’uns pocs i no en la força d’una base crítica i conscient del seu poder en tant que actua de manera conjunta i coordinada.

l’Optimista

La Societat de l’Abundància

Imagina un Món on tothom ofereix aquelles habilitats, destreses i la seva voluntat lliurement, sota l’única condició de la pròpia disponibilitat i desig. Imagina una societat on sempre que ho necessites pots demanar ajuda i recolzament a la gent del teu entorn sense patir per si tindràs prou diners o qualsevol altre element d’intercanvi, que l’únic que determinarà si algú et podrà donar un cop de mà serà la seva voluntat i predisposició. Considera, encara que sigui per un minut només, la opció de compartir aquest espai amb gent unida sota un únic interès: compartir.

Compartir interessos, necessitats, capacitats, inquietuds i reptes. I fer-ho de manera deslligada de les limitacions de dependre d’un recurs que per una o altra raó no reconegui la teva experiència ni la teva disponibilitat. Fer-ho des de la confiança en que si tots i totes sumem, si tothom col·labora, res ens pot faltar. 

Des de fa anys, els Bancs del Temps promouen un espai on les persones puguin intercanviar la seva riquesa lluny de les limitacions monetàries i defugint els criteris de reconeixement del que s’anomena el Mercat. Des del Banc del Temps de Pla de Palau, aquest cap de setmana s’ha decidit donar un pas més enllà de la substitució d’unitats d’intercanvi: diners x temps. Després d’un procés de debat on vora el 15% dels socis han treballat i debatut de manera presencial  sobre les limitacions de l’actual estructura de funcionament del Banc del Temps, aquest han pres la determinació de llençar-se a una nova etapa que afavoreixi la interrelació d’aquelles i aquells que formen part del col·lectiu: eliminar la unitat “temps” d’intercanvi.

tempscor2

S’obre un nou procés d’adaptació als mecanismes de funcionament del BdT de Pla de Palau a aquesta nova realitat. S’inicia un període on caldrà acceptar els reptes que s’han fixat i experimentar quins nou tipus de relacions i possibilitats ofereix un sistema d’intercanvi on els únics elements que regularan l’efectuació d’unes o altres activitats seran la voluntat i la predisposició dels seus membres de fer realitat aquest espai. Un espai on tothom podrà oferir allò que valora, així com ningú quedarà exclòs de l’oportunitat de demanar allò que necessita.

Al cap i a la fi, com sorgia amb força al llarg d’aquest procés, el més important, el fonament del Banc del Temps no és altra que les relacions, els vincles i la creació d’una xarxa de suport on tothom pugui sentir-s’hi còmode i satisfet. Tot el que ens ho limiti ha de ser superat.

Així doncs, arriba una nova etapa  en la que amb la confiança bàsica en que col·lectivament trobarem les respostes que necessitem, donem la Benvinguda a la Societat de l’Abundància. 

l’Optimista